Almenys sóc l’únic amo dels meus fracassos. Tan sols d’ells puc vanagloriar-me, ja que tot i ser una cosa negativa, fa que em senta posseïdor de quelcom totalment inabastable per a la resta. És el primer títol que puc penjar a la paret de la meua estima: “EXPERT EN FRACASSOS!” (Entenc, naturalment, els que de mi es desprenen, ja que no intente, és obvi, ser un expert en fracassos aliens, encara que, aquests i les seues circumstàncies i conseqüències, són ben similars als meus possibles fracassos).
Subtilment les riuades costumistes m’han impel·lit a assolir els meus fracassos, sense deixar temps ni llocs als meus èxits com ésser, senzillament perquè eixos èxits no ho eren per aquesta mena d’éssers lacais de mimetismes ximples i duplicats fins a l’eternitat; ells (i jo, en el major dels casos, per haver seguit les seues arteres instruccions) m’han abocat al fracàs continu.
Molts han tractat d’eixir-se’n d’eixos corrents, no comptar per èxits els seus intents, però, i encara així, si algú ho aconseguia, el problema reciclava, és a dir, tornava a començar de nou, perquè immediatament era acompanyat d’una plèiade d’admiradors, provocant, tot seguit, altres “fracassos” semblants als originaris.
Davant d’aquest espectacle he optat per la recerca del camí desconegut i, presumptivament, intransitable del gambirol mental impossible de repetir-lo dues vegades, d’un canvi intern sencer i absolut, en que oblide per complet el meu raonament, i el deixe abandonat en el desguàs. Malgrat tot, el fracàs, com si fóra la meua segona pell, s’adhereix cada vegada més a la meua essència fins que aconseguísc ésser jo mateix, i no em deixarà tranquil fins que accepte el meu lloc i funció en l’engranatge circular i definitiu.
Així porte uns quants anys, però no hi ha manera d’assolir l’1,90 m. d’alçada.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
