“Fes-nos riure, Xavi!”: eixa va ser la petició que una veïna de Picanya feu per a Xavi Castillo quan se’l va trobar traient fang, tots dos a colp de granera, després de la barrancada. Pot semblar poca cosa, però diria que no hi ha res de més difícil, si es pensa fredament. De la mateixa manera, si algú et diu que has d’anar a veure un espectacle teatral que consisteix en el monòleg sense pausa d’una sola persona damunt de l’escenari i vestida amb un tanga, el mínim que pots fer és prendre’l per boig. Tot i això i més és Xavi Castillo. Durant l’espectacle Veriueu-ho: especial El Ventorro, no vàrem parar de riure ni un sol segon. Ni un de sol. Perquè, fins i tot quan cridàvem Mazón dimissió a ple pulmó, ho féiem a carcallades. Xavi ens va fer riure, i tant que ens va riure, però, sobretot, ens va omplir les piles i ens va recarregar l’ànim i l’ànima.
Després de tot el fang, literal i metafòric —i diria que n’hi ha, fins i tot, més tones de metafòric, després d’aquest quasi any que ha passat ja, i el que ens quedarà per aguantar—, l’humor de Xavi Castillo és la millor granera i les millors botes per a combatre’l, amb el millor desinfectant. No exagere gens, si dic que es tracta d’un servei públic. Diuen que l’humor és terapèutic, i ací el tòpic és molt més que encertat.
L’humor de Xavi Castillo no és precisament blanc, com aquella cultura blanca que tant prediquen aquells que ara patim al govern. De fet, si és blanca, no és cultura; si és blanc, no és humor. Més encara: no hi ha mai cultura ni humor blancs. I hauria de deixar-ho ací, però no puc evitar-ho: si és la cultura i l’humor de què parlen, no són precisament blancs, sinó del color de la merda més infecta.
L’humor de Xavi Castillo és desinfectant, sarcàstic, irònic, corrosiu, paròdic i autoparòdic, i, en un aspecte que, personalment, em sembla quasi la quadratura del cercle, és intel·ligentment escatològic i obscé. És possible reflexionar humorísticament sobre com se t’unflen els collons fins a rebentar vestit amb un tanga i fer, al mateix temps, humor intel·ligent? Qualsevol diria que, i expressat així, lacònicament, semblaria impossible, però Xavi Castillo ho fa.
Perquè l’humor de Xavi Castillo és també cívic. I, en certa manera, i analitzat amb deteniment, ens defineix com a poble i com a país, i ens trau les coses bones que tenim, però sobretot les que necessitem millorar. No hi ha cap essència de valencianor, evidentment, però sí que hi ha certs aprenentatges compartits. En aquest sentit, per exemple, no es podrà dir mai que siguem un país normal, una societat raonablement democràtica, mentre un govern de dretes no li done un programa en prime time a Xavi Castillo en la TV pública per a fer un espectacle de crítica i sàtira polítiques, per tot el que representa. I, si tenim en compte que això, ara com ara, és impensable que ho faça ni tan sols l’esquerra, ja ens podem imaginar com cotitza la salut del nostre sistema de valors.
Perquè és evident que Xavi Castillo fa humor des de les seues coordenades ideològiques. De fet, és tan evident que és radicalment honest. No se n’amaga, perquè, en primer lloc, per què ho hauria de fer?, i, en segon lloc, perquè, amagar-ho, com fan tants altres, sí que seria cínic i indecent, a més d’inútil. Fa unes setmanes vaig llegir un tuit en què es deia que, si un alumne podia endevinar la ideologia d’un professor, aquest no era un bon docent. És exactament al contrari. De fet, tots podem deduir quina era la ideologia de la persona que feia aquesta afirmació i, efectivament, tots l’hem encertada. No hi ha ideologia més bruta que la d’aquells que consideren que la ideologia és, en si mateixa, un concepte brut. Precisament, el conseller José Antonio Primo de Rovira no passa dia sense dir que vol traure la ideologia de les aules, i tots sabem també perfectament què vol dir això.
Estic convençut que la gent que és honestament de dretes gaudeix amb l’humor de Xavi Castillo, que només pot ofendre als qui són de la ideologia bruta de considerar la ideologia com a cosa bruta. A l’estat espanyol, hi ha o hi ha hagut molt pocs programes de crítica i sàtira polítiques en els mitjans de comunicació. Ara com ara, que jo sàpiga, només n’hi ha a les televisions públiques basca i catalana, amb l’exemple reeixit de Polònia. Si alguna vegada s’ha intentat en una televisió espanyola, ha fracassat catastròficament. No parle de late nights com el d’El Gran Wyoming, que s’hi podria assemblar, però no és homologable a les propostes que volia reivindicar; i, de la mateixa manera, Pablo Motos no és, pel cantó dretà espanyol, precisament un model positiu de res. Pense que això és molt simptomàtic de com la manera en la qual s’interpreta i es converteix en hegemònica una idea nacional contamina profundament tot el sistema de valors democràtic.
Hem hagut de suportar molt de fang literal i més encara de metafòric des que Carlos Mazón va anar de dinarot i sobretaula llarga a El Ventorro. No diré que Xavi Castillo és ara més necessari que mai, perquè ací hem de fer tots autocrítica i entendre que més necessari que mai ho era quan al govern de la Generalitat hi havia “els nostres” i nosaltres no omplíem tant els teatres perquè “contra el PP es vivia millor”. I, ep, qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra, que no seré jo. Però sí que vull fer un agraïment personal i humil a Xavi Castillo per fer-nos riure, ara, que tanta falta ens feia, i, a més, fer-nos, fins i tot, millors, d’un punt de vista cívic. Què més podem demanar?
