El segle XXI està sent el segle de les dones. Antoni Furió
16 d’abril, últim dia de classe abans d’aquestes vacances de Pasqua. No corren bons temps per a l’educació (ni per a l’educació, ni per a res), i l’avaluació s’ha fet llarga: res més saludable, doncs, en aquestes circumstàncies, que desconnectar de l’institut. Per aconseguir-ho, una excel·lent recepta són les bones lectures. És el cas, per exemple, del llibre Animals metafísics, de Clare Mac Cumhall i Rachael Wiseman. Es tracta d’una interessantíssima biografia col·lectiva de quatre dones extraordinàries, les filòsofes Elisabeth Anscombe, Iris Murdoch, Philippa Foot i Mary Midgley. Unes dones valentes que no tingueren por, ja des de ben joves, de posar en qüestió algunes de les idees filosòfiques dominants, idees elaborades per filòsofs hòmens (Ayer, Hare, Austin, Sartre…), membres indiscutits del cànon filosòfic acadèmic del s. XX. Aquests, molt més coneguts i estudiats que no elles, donaren una forma filosòfica acurada, si més no, a alguna de les idees que encara formen part del sentit comú de la modernitat, un sentit comú inconscientment assumit per bona part de l’actual massa social (encara que aquesta no els haja llegit). La idea, per exemple, que en la realitat no existeixen valors morals objectius, sinó que aquests són una invenció o una expressió d’un subjecte lliure que els va enganxant al món com si foren etiquetes de lliure creació. Aquestes pensadores s’adonaren que aquest plantejament era molt problemàtic, ja que era inservible per fer front a les catàstrofes morals que s’estaven produint en el s. XX, i de les quals, elles, en foren testimoni: perquè, si assumim que tot valor moral és subjectiu, no podem defensar, per exemple, que el feixisme i les seues conseqüències naturals (els cops d’estat i les dictadures, les guerres, els camps de concentració i d’extermini, les violacions de drets humans de tot tipus…) siguen objectivament condemnables, sinó que això dependria dels valors de cadascú. Siga com siga, tinc moltes ganes d’aprofundir en aquesta qüestió, i per això espere les vacances.
Me’n vaig a treballar amb aquesta il·lusionada impaciència intel·lectual. Tanmateix, no sé ben bé per què, sent un cert malestar, com una malenconia difusa que entela el meu esperit. Ja és primavera, sí, però el cel està mig ennuvolat i fa un vent encara gelat: deu ser això. Arribe a l’institut i hi entre, encara amb aquesta desagradable sensació. Em trobe amb una companya que s’adreça a mi i em comenta que la xarrada que organitzàrem per al 14 d’abril va estar molt bé, però que ella se n’hagué d’eixir abans amb els seus alumnes de 2n de batxillerat perquè tenien examen. I aleshores em conta que, quan ja estaven a classe, tingueren un encés “debat” sobre el contingut d’aquesta xarrada, en el transcurs del qual alguns alumnes xics es mostraren especialment molestos pel contingut feminista de l’acte en qüestió. Sí, ara que m’ho diu recorde haver-la vist, quan se’n va eixir, adreçant-se amb certa contundència a alguns dels seus alumnes, com si els estiguera recriminant alguna cosa. Recorde també com, durant l’event, si en alguna ocasió era capaç de desviar la mirada de les ponents i d’orientar-la cap a la porta, percebia el rostre d’indignació d’algunes altres companyes davant del comportament d’alguns alumnes asseguts en aquell sector de la sala d’usos múltiples. Recorde també que alguns d’aquests em manifestaren, en el moment del descans, el desig d’abandonar l’acte a causa del seu “desacord” amb les idees que s’hi estaven exposant. Aleshores ho veig tot clar: la causa de la meua malenconia no l’he de buscar en els núvols, sinó en la incomprensió davant d’aquesta mena de comportament manifestat per alguns, pocs, alumnes. Com es pot estar en “desacord” amb un corrent de pensament que defensa la igualtat de drets dels homes i les dones, com el feminisme? Com es pot estar en “desacord” amb la denúncia d’un règim feixista com el franquisme?
L’acte en qüestió l’organitzàrem per commemorar l’aniversari de la II República. El nostre centre està adherit a la Xarxa Educació i Memòria, organització que pretén impulsar als centres educatius activitats de conscienciació sobre la memòria antifeixista. A través d’aquesta xarxa, m’arribà informació sobre la possibilitat que persones especialistes en la matèria i/o vinculades a la lluita contra el franquisme visitaren els instituts per parlar al respecte. No ho vaig dubtar ni un moment, i després de comentar-ho amb una companya del departament de Geografia i Història, decidírem demanar unes ponents que es centraren en la lluita feminista de l’època. Vingueren, doncs, Amparo Martínez Preciado i Lola Sisternas Ruiz. Amparo, activista feminista vinculada al PCE i a CCOO, va ser la primera dona a València detinguda per defensar el dret al divorç i a l’avortament; Lola, infermera i antropòloga, és filla d’un represaliat pel franquisme que es va haver d’exiliar a França, i és també, a banda d’activista feminista i memorialista, especialista en mediació de conflictes. Les seues intervencions tingueren una força magnètica, tant per a mi com per a la majoria de l’alumnat, que va seguir amb atenció el seu relat a propòsit de la repressió franquista, de la lluita per la dignitat dels barris, de la clandestinitat obligada dels dissidents, de l’experiència de l’exili i de tants altres aspectes d’aquella època tan fosca i trista. I tot això explicat des d’una òptica feminista, que no perdia de vista mai l’especificitat de la lluita de tantes i tantes dones demòcrates. Però si hi ha algun tret de les seues intervencions que caldria destacar és la sensació que transmetien de la dignitat i de la felicitat associades a la lluita per un món millor, la idea que el benestar produït per la defensa col·lectiva d’una societat més justa no té preu, i que aquest benestar és infinitament preferible a l’idiotisme a què ens empeny constantment el neoliberalisme imperant. Lola Sisternas va vincular inclús la política emancipatòria amb l’amor, una associació preciosa, fent referència a les reflexions al respecte de la sociòloga Eva Illouz.
Sí, estava clar, doncs: la causa del malestar que sentia era la incomprensió i la tristesa que em produïa el capteniment d’aquesta minoria d’alumnes “dissidents”. Dissidents? Però dissidents de què? Del feminisme? De l’antifranquisme? Vol dir això, aleshores, que defensen el masclisme i el franquisme? Per què? Què en saben ells, de tot plegat? Quins són els seus “arguments”? Em ve a la ment una de les lectures que vaig fer amb aquesta promoció d’alumnat el curs passat: Joventut sense Déu, d’Ödon von Horváth. Es tracta d’una novel·la breu, escrita amb un llenguatge tallant, gairebé aforístic, on se’ns narren les reflexions i les peripècies d’un mestre que s’ha d’encarar a uns alumnes adolescents amb el cervell ja rentat per la ideologia nazi. Aquests, en pocs anys, es convertiran en membres actius i entusiastes de les hordes hitlerianes. En aquesta obra, malgrat el títol, Déu no s’ha d’identificar tant amb alguna creença religiosa concreta com amb la integritat i amb la dignitat moral. El desemparament i l’estupor d’aquell mestre… Tanmateix, després de pensar-ho amb una mica més de calma, m’adone que, com passa sovint, l’atenció i la memòria dels professors (almenys les meues) són injustament selectives: ens quedem moltes vegades amb les experiències negatives, sense valorar suficientment les positives. Els alumnes díscols, he dit, foren una minoria: la majoria va seguir amb molta atenció i respecte el discurs de les ponents. No digueren res, no feren preguntes, però conec la major part d’aquest alumnat i sé que és, en termes generals, gent raonable, amb una ment crítica i oberta (un d’ells, fins i tot, sabem que ha estat seleccionat per a obtindre un dels premis del concurs literari d’assaig “Joan Fuster”, organitzat per l’institut de Sueca: la tradició de pensament crític que inicià en les nostres terres l’autor suecà continua viva!). Tampoc vull donar a entendre que els pocs alumnes discrepants professen una ideologia explícitament feixista, però sí que els seus tics masclistes, així com la banalització que fan del franquisme, constitueixen trets distintius clarament reconeixibles de la ideologia de l’actual dreta radical, hereva del feixisme de la primera meitat del s. XX. En tot cas, si aquest alumnat discordant és clarament minoritari, per què el meu record s’ha quedat fixat en ell? Potser és perquè voldria que no hi haguera ni un, d’alumnes així. I potser és també perquè l’alumnat problemàtic sol fer soroll, crida l’atenció en un sentit negatiu, mentre que el bo és més discret, passa desapercebut, no diu res, i aleshores, al professorat, sense que nosaltres fem un raonament conscient, se’ns queda la impressió que qui calla, atorga, quan no necessàriament ha de ser així…
No, no necessàriament ha de ser així: perquè com més hi pense, més consciència prenc de com d’injustament selectiva és la meua memòria. Perquè no és del tot cert que tot l’alumnat receptiu es mantinguera callat. Ara recorde un detall molt significatiu, tan significatiu que és el que m’ha empés a escriure aquest article. L’acte havia acabat, i tant les ponents com la major part de l’alumnat ja se n’havien anat. Jo estava en aquells moments arreglant les cadires, sense pensar en res en concret, quan una alumna se m’acostà i em va donar les gràcies. Gràcies per haver organitzat un acte així. No puc reproduir les seues paraules exactes, però el motiu d’aquell agraïment era que aquella xarrada, sobre aquell tema, vaig entendre que li donava força i arguments per fer front als embats masclistes que alguns dels seus companys díscols els adreçaven, tant a ella com a altres companyes, en una assignatura propícia a plantejar debats. Curiosament, feia poques setmanes que unes altres alumnes s’adreçaren a mi per proposar-me de fer activitats de recerca sobre el feminisme, en l’hora de tutoria o quan fora, a fi de formar-se i poder encarar-se amb més coneixement de causa a les envestides d’aquests mateixos companys en aquesta mateixa assignatura. El meu pessimisme, doncs, causa directa de la meua malenconia prevacacional, no estava del tot justificat: no tot el jovent és igual, hi ha una part significativa del nostre alumnat, segurament més gran que no sembla, però de la qual ningú no en parla, que no està disposada a sucumbir al sentit comú imposat pels poderosos de torn, i que li planta cara. Prova d’això és tant l’agraïment d’aquesta alumna com la petició anterior d’aquelles altres, i prova d’això és també l’inquietant article d’una alumna d’ESO, publicat no fa massa en Diari La Veu del País Valencià, on declarava obertament tindre por: por davant l’auge que detectava en les actituds masclistes, racistes i homòfobes en molts dels seus companys d’un temps cap a ací (). Si hi ha alumnes que expressen el seu agraïment davant l’organització d’actes formatius de caràcter feminista i antifranquista, si hi ha alumnes que demanen il·lustrar-se per fer front a la ignorància masclista, si hi ha alumnes que són capaces de posar-se a escriure per denunciar la deriva feixista que està contaminant fa temps part dels nostres adolescents, això vol dir que no tot està perdut. Després de tot, també el mestre protagonista de l’obra de Horváth descobreix, cap al final de la novel·la, que no tots els seus alumnes són cadells de Hitler: hi ha alguns que l’ajuden a descobrir el vertader culpable del crim que s’hi comet, membres d’un club de lectura clandestí on es dediquen a llegir llibres prohibits i a discutir sobre com hauria de ser el món.
La consciència de l’existència d’aquesta mena d’alumnes és la que m’ha empés a escriure aquest article: perquè aquelles realitats de les quals no se’n parla, és com si no existiren. Existeix masclisme i, si més no, banalització del feixisme a les aules (la banalització del mal de què parlava Hannah Arendt); però també existeix la llavor d’una consciència crítica feminista i antifeixista. I cal dir-ho, escriure-ho: tant una cosa com l’altra. Les lectures programades per a les vacances poden esperar. Elisabeth Anscombe, Iris Murdoch, Philippa Foot i Mary Midgley ho comprendrien perfectament: al cap i a la fi, aquestes dones, a banda de desenvolupar una brillantíssima carrera intel·lectual, no deixaren mai de preocupar-se pels problemes del seu temps. Aquestes dones, dic… També són alumnes dones les que se m’han adreçat mostrant-me una voluntat inequívoca de lluitar, semblantment, contra alguns dels grans problemes del nostre temps, com ho són el masclisme i la banalització del feixisme (com també era dona la jove autora de l’article que abans he esmentat). Tambe elles ens empenyen a pensar, com les filòsofes suara esmentades, no amb discursos, certament, però sí amb el seu exemple, que no tot val en l’àmbit de la moral i de la política, i que hi ha veritats morals i polítiques que hem de reivindicar i protegir de les fake news i d’altres formes de manipulació. Són, també, alumnes acadèmicament brillants, com ho foren en el seu moment Anscombe, Murdoch, Foot i Midgley. Qui sap si, en un futur… Siga com siga, tot plegat em condueix a plantejar la següent hipòtesi: el feminisme no és només un moviment social i de pensament que reivindica els drets de les dones en un món encara massa masclista. És, també, a hores d’ara, el mur de contenció més sòlid que tenim davant del feixisme creixent.
Això és, si més no, el que es percep des de les aules, aquest complex microcosmos on tan bé es reflecteixen les tendències del macrocosmos social, microcosmos on són alumnes dones, feministes incipients, les que és mostren més sensibles i combatives davant les actituds masclistes i potencialment ultradretanes: cal prendre’n nota (i, siga dit de passada, són alumnes dones la major part del millor alumnat que tenim: alguna cosa estem fent malament, com a societat, amb l’educació que estem donant als xics…) (1). Serem capaços i capaces, homes i dones demòcrates, d’enfortir aquest moviment? Seran capaços de sumar-s’hi, en la lluita antifeixista, els altres moviments socials emancipatoris? Tot està per fer i tot és possible, que va dir el poeta.
(1) A finals de febrer, com a tutor d’un d’ells, vaig acompanyar l’alumnat del meu centre que va rebre el premi extraordinari de l’ESO a l’acte organitzat a tal efecte per la Conselleria d’Educació: un xic… i dos xiques. Doncs bé, no tinc les estadístiques a mà, però la impressió que hom tenia és que les premiades xiques guanyaven per golejada els premiats xics. I alguna cosa semblant deu passar, n’estic convençut, amb els problemes de disciplina als centres educatius: la major part dels alumnes disruptius són, amb tota probabilitat, xics.
