Aquest dilluns 10 de febrer se celebrarà la cerimònia d’inhumació de Rafael Altamira a la localitat del Campello, a la comarca de l’Alacantí, on l’intel·lectual va passar molts dels seus dies i on les seues restes han tornat 73 anys després de la seua mort a l’exili mexicà.
Intel·lectual de gran recorregut i prestigi, el vincle d’Altamira amb Alacant sempre ha sigut reivindicat per les institucions locals, que han valorat positivament el llegat d’aquest humanista, pedagog i jurista, impulsor d’organismes tan importants com la Institució Lliure d’Ensenyament o el Tribunal Permanent de Justícia Internacional, tota una fita en l’àmbit penal i en l’aspiració a la creació d’un codi jurídic universal respectuós amb els drets humans.
Rafael Altamira també es va posicionar políticament. Ho va fer en multitud d’obres i articles, i també amb iniciatives personals. Va morir sent republicà, un posicionament que semblava més circumstancial que convençut, ja que Altamira va contemplar aquesta forma d’Estat com una alternativa viable a la decadència de la restauració borbònica –amb la qual acabaria col·laborant fins al colp d’Estat de Miguel Primo de Rivera– i hi va trobar una opció democràtica a defensar davant la dictadura franquista, que el va forçar a l’exili i amb la qual no va voler conciliar, malgrat tindre possibilitats de fer-ho.
Altamira i la política
Nascut l’any 1866, Altamira es va aproximar durant la seua joventut als cercles republicans que pregonaven, com ell, la regeneració social i política a través de la renovació d’àmbits tan determinants com el de l’educació. No és estrany que l’any 1910, quan se se celebraren eleccions generals a l’Estat espanyol, el republicanisme alacantí intentara incorporar-lo a llistes per a convertir-lo en diputat. El liberalisme dinàstic, encapçalat per José Canalejas –que es presentava per la circumscripció d’Alacant tot i procedir de Galícia– s’imposaria amb claredat en aquells comicis.
En aquell moment el pedagog alacantí ja havia tingut temps d’exercir la seua influència des d’un posicionament regeneracionista envers la crisi colonial espanyola, que va viure el moment més delicat amb la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898. Altamira també havia plantejat la possibilitat d’universalitzar l’accés a la universitat perquè les classes més baixes pogueren formar-se amb estudis superiors a través d’una democratització generalitzada de l’educació.
Plantejaments que l’època no admetia degut a l’al·lèrgia dels conservadors a aquesta mena de propostes i, sobretot, a la incapacitat econòmica d’un Estat arruïnat. El republicanisme, emmirallat en aquestes tesis explorades en altes països europeus, va mirar de reclutar Altamira per a aquella contesa electoral. Així es llegeix en el Herando de Alicante el 18 d’abril de 1910, poques setmanes abans de les eleccions, quan el diari dirigit aleshores per Josep Coloma Pellicer –que pocs anys més tard fundaria l’emblemàtic setmanari satíric El Tio Cuc– proposava en l’article d’obertura la inclusió d’Altamira en la llista electoral republicana.
El pedagog venia de fer un llarg viatge per Amèrica que el va catapultar encara més com a referent a través de les seues reflexions. No era estrany que el canalejisme –el liberalisme dinàstic– s’hi fixara i que Altamira, obeint «aspiracions més altes», s’adherira a aquesta causa política «después de su provechosa excursión por las Américas del Sur y Cuba». Segons explicava l’escriptor local Manuel Rico García, Altamira tenia «ambiciones que iban más lejos: estas no se satisfacían con el cargo de diputado, y estas aspiraciones se descubrieron, aparecieron latentes desde el momento en que comenzó a pisar los regios salones del palacio real».
Altamira no s’enemistava amb el republicanisme, però trobava en el canalejisme una bona opció política per a transformar el sistema des de dins a través del Partit Liberal, monàrquic però amb aparents ambicions que es van veure aturades per un sistema cada vegada més desprestigiat i per una inestabilitat reflectida en l’assassinat de Canalejas a Madrid el 1912 en mans d’un anarquista. Altamira va ser nomenat senador per aquest partit el 1916, càrrec que li va permetre ampliar encara més els contactes i la influència política.
Evolució
Poc més tard, l’any 1921, Altamira reflectia el seu Ideario político en un llibre de l’editorial valenciana Prometeo. I es refermava en la postura temperada que sempre va mantindre. Per exemple, deia «descartar intencionadamente los propósitos revolucionaros republicanos o los monárquicos antidinásticos», en referència en aquest últim cas al carlisme. Altamira no rebutjava el republicanisme ni s’abraçava a la monarquia: senzillament detestava la via revolucionària, ja que «para ese oficio de destruir todo el mundo sirve». I criticava, també, la incapacitat dels republicans i d’altres tendències polítiques –socialistes, carlistes, catalanistes– d’incorporar-se a governs de concentració pel fet de voler fer-ho a canvi d’imposar la totalitat dels seus respectius programes.
Després d’un llarg període com a acadèmic a França, que va coincidir amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), Altamira va ser escollit degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Madrid ja en època republicana. Abans havia tingut temps de posicionar-se fermament contra la Primera Guerra Mundial, intenció amb la qual va contribuir a fundar la primera institució penal d’àmbit internacional, de la qual va formar part i la qual, precisament, es va diluir entre els conflictes bèl·lics que van sacsejar l’Europa de la primera meitat del segle XX.
Aquest treball pacifista va fer que Altamira fora proposat per a guanyar el Premi Nobel de la Pau en dues ocasions, tot i que finalment no va aconseguir. El cas és que l’arribada de la República va il·lusionar el pedagog, tal com escriu Francisco Moreno Sáez en la biografia que li va dedicar. Aquella nova etapa obria les portes, si més no aparentment, a la regeneració educativa i democràtica anhelades durant tantes dècades. En aquell moment Altamira, centrat en les seues tesis pacifistes, defensaria les institucions democràticament legítimes davant els colpistes que les van acabar arrabassant per enviar Altamira –i tants altres– a l’exili.
El seu posicionament contrari als radicalismes encaixava amb aquesta actitud, ja que «con la victoria de Franco no se perderían tan sólo la República, la democracia y los derechos políticos, sino todas las libertades individuales del espíritu sin las que es imposible una convivencia pacífica». El seu rebuig va ser tal que malgrat les possibilitats de tornar a Espanya des de Mèxic evitant el processament, possibilitats garantides pel seu fill, Altamira s’hi va negar a tornar.
Ara, 73 anys després de morir, el cap de l’Estat espanyol presenciarà la seua inhumació en un reconeixement a la seua tasca pedagoga, jurídica i pacifista, però enmig d’una amnèsia envers el seu compromís polític, que el va conduir a defensar la República com la postura més pràctica per defensar la democràcia. Una amnèsia que centrarà els focus en la visita del monarca i no en el llegat del jurista homenatjat.
