No valdria com a espia. El jove de llargues entrades i ulleres de sol a imitació de Cobra, de Sylvester Stallone, guaita des d’una de les portalades de ferro. Són les 8,45 i ja hi ha cua per a entrar a l’Audiència. És un filera callada de pell brunes, robes barates i vels musulmans. El jove, jaqueta fosca i pantalons cars, trenca la lògica del paisatge. És tan estrident com un crit en un temple budista o una serralada al mig del desert. Un parell de periodistes, encuriosits, s’hi acosten i Cobra, que recula fins al següent cantó, aixeca el mòbil i els fa unes fotos.
Mentrestant, la gran boca de rajola blanca ha anat aspirant la cua com si fos un spaguetti. A les 9.10, Cobra torna a explorar el pati ja buit i fa la senyal convinguda. Un cotxe fosc s’arrapa al ciment i descendix Carlos Fabra acompanyat de dos sentinelles més. El primer és un home canós i prim amb mirada freda d’inspector jubilat. El segon, un homenet baix, musculós, amb nas xafat de boxejador i mans inquietes. Tots quatre avancen decidits, molt seriosos, amb gest de cowboys amb ganes de rebentar un saloon. De camí, un home anunci amb les galtes molt inflades, increpa Fabra. El seu vestit està cosit de tota mena d’improperis. El més suggerent té forma de calçotets i va lligat a la cintura: “Com digué la teua filla: ¡que te foten!”. Fabra fa el gest d’acostar-s’hi, però Cobra el reconduïx amb una mà al muscle i, un instant després, penetren dins dels jutjats amb passos llargs i els caps clots.
Al quart d’hora, el grup torna al carrer i enfila cap a l’eixida. Els càmeres barren el pas i l’home baixet obri el camí a espentes. “¡Lolo, estigues quiet!”, l’escridassa Fabra. I Lolo s’apega a les faldes de l’amo amb gest abatut i salvatge. La carrera conclou junts als ferros de l’entrada. “¿On està el cotxe?”, es pregunta Fabra. Això no estava previst. Inquiet, el polític inicia un gir incessant sobre si mateix. Vol fugir del periodistes que l’envolten i no té més òrbita que els propis malucs. ¿Però on collons està el cotxe? Engarjolat, les preguntes li cauen con una pedregada.
– ¿Preferix una presó de Madrid?
– Preferiria estar en ma casa.
– Se sent abandonat pel Partit Popular.
– Jo no sóc del Partit Popular.
Són tres minuts eterns de cables, micròfons i passes curtes pel jardinet central del bulevard de Blasco Ibáñez. Fabra, esgotat, capitula i se li ensorra la veu: “Sembla que no entenen. No vull dir ni una paraula”. Són dos frases trencades, fetes de fragments molt menuts. És eixa sensació de lletrejar en compte de parlar quan el plor arrapa la gola. Una escena que exalta els guardaespatlles. “¡Un poc d’intimitat, un poc d’intimitat!”, crida Cobra quasi abraçat a la figura ventruda de Fabra.
Quan arriba el cotxe, l’exdirigent del PP és un tros humà noquejat a qui han de dipositar dins del vehicle. Els fotògrafs es llancen contra els vidres per captar, potser, la darrera imatge en llibertat del degà de la corrupció política valenciana. Darrere del cristall, i més darrere encara de les ulleres de sol, Fabra esdevé mera llunyania i penombra. Un traç consumit amb un sobre cremant-li la butxaca: cinc dies per entrar a presó. Cinc dies menys cinc minuts. El cotxe arranca amb força, udola. El temps ha començat a córrer.
