Com cada matí, es plantà davant l’espill. Els últims mesos havien estat esgotadors. Mantindre cada dia el gest perplex, la mirada manyaga de corderet camí de l’escorxador acaba afectant l’ànim. Ja veus, sembla increïble que una expressió facial puga tindre un efecte semblant. Com si els humans fórem poca cosa més que unes màquines mal dissenyades que funcionen a colps. Com eixos dies en què estàs abatut i intentes assajar un somriure i, només d’alçar les comissures dels llavis per dibuixar una alegria succedània sembla que ja et trobes un poc millor. En canvi, quant a la façana exterior, quan s’escrutà el rostre, comprovà que totes les peces estaven a lloc. I no sols això, no presentaven tampoc cap símptoma que fera preveure un ensorrament.
Molta gent, d’ací i fins i tot de l’estranger, se’n feia creus de la resistència de l’estructura. Tanmateix, ell no hi apreciava cap meravella. Senzillament, no havia patit mai una solsida ni de bon tros pareguda. De fet, internament, atribuïa tanta solidesa a una qüestió més moral que física; aquesta fortalesa es recolzava sobre la formulació en temps condicional d’un fet necessari a ulls de molta gent: «Li hauria de caure», deien. I no «Li ha de caure», o almenys un «Caldria que li caiguera», barreja de necessitat i probabilitat. Però, efectivament, ho expressaven en condicional. Cap marca d’obligació, per tant. Fumudes perífrasis verbals! A ell, quan els sentia parlar, sempre li venia al cap aquell recull de contes que era de lectura voluntària a l’institut i que ell no va llegir mai, perquè l’autor era català. Com era…? Sergi López?
Confirmada la seguretat de l’estructura, doncs, feu camí a la feina, on l’esperava una roda de premsa sense torn de preguntes. Declarà, de nou, que tot anava pel bon camí, i que es modificaria tot el que calguera modificar i que la resta de coses es deixarien com estaven. Però, quan pronuncià les últimes síl·labes, va notar com un cruixit a les temples i una mena de formigueig darrere de les orelles. De sobte, tota la cara li va caure a terra.
La primera reacció dels periodistes fou de fàstic. La segona, de sorpresa. Ningú esperava ja que això poguera ocórrer. Després, començaren a disparar els flaixos. La imatge era colpidora. No hi havia cap rastre de sang ni de cervell en l’espai que havia quedat a la vista després de l’esllavissada. Només s’hi apreciava una superfície plana, totalment erma, estèril.
Els seus ulls ho miraven tot del terra estant. Veia el seu cos en contrapicat i, dalt de tot, aquella mena de muret de formigó d’on s’havia despenjat el seu rostre. No estava especialment inquiet. Aquell muret havia substituït feia molt de temps l’espai reservat a la consciència. I no, realment preocupat, tampoc. Ara bé, li feia molta peresa pensar en el debat que s’obriria durant les pròximes setmanes sobre si la cara li havia caigut, o no, de vergonya.
