Andrés es dedicava a produir vídeos d’animació i cotitzava en el règim d’autònoms. El 2020, com a tothom, l’arribada de la COVID el va deixar tancat a casa i sense cap opció de treballar. “En sis mesos no vaig tenir cap ingrés”, recorda.
Llavors va tramitar una de les ajudes que van oferir-se per aquests casos. Va aconseguir quedar exempt de pagar les quotes d’autònom durant sis mesos –“una ajuda relativa, ja que tampoc treballava”, destaca- i una altra directa de 1.880 euros. Arreu de l’estat més d’un milió i mig d’autònoms van cobrar ajudes similars a la seua per un valor total d’uns 5.000 milions d’euros.
Pràcticament cinc anys després, el 24 de gener del 2025, Andrés va rebre un SMS de la Tresoreria General de la Seguretat Social reclamant-li 1.064 euros per les quotes impagades el 2020 en un termini de només sis dies. “Vaig remoure cel i terra per demostrar que no era cert que jo havia cobrat aquella ajuda indegudament o, com a mínim, aconseguir un ajornament del pagament. No va servir de res i l’anunci que em donaven l’ajornament va arribar quan ja havia pagat”, explica amb amargura. Després arribaria encara un altre colp: la seua mútua, en aquest cas Unival, també li reclamava els 1.880 euros que havia cobrat feia cinc anys. Aquesta reclamació sí que va aconseguir al·legar-la i, per ara, està pendent de resposta.
El seu cas, de nou, no és únic. Els darrers mesos, desenes de milers d’autònoms, potser centenars de milers, estan rebent comunicacions similars, reclamant-los quantitats que oscil·len entre els 2.000 i els 8.000 euros, encara que n’hi ha de més reduïdes.
El Govern espanyol va avisar a finals del 2024 que “havia revisat detingudament” les justificacions de les ajudes quantificant en 45.000 els autònoms que les haurien rebut de forma indeguda, una xifra que el Tribunal de Comptes eleva fins als 125.000.
Amb tot, aquest moviment no explica el cas d’Andrés –i altres que han arribat a Diari la Veu-, que complien tots els requisits i se’ls reclama de nou presentar els papers i, fins i tot, se’ls deneguen.
Llavors, què està passant?
Prescripció als cinc anys
Àlex Tisminetzky, advocat del despatx Col·lectiu Ronda, confirma aquesta pluja de reclamacions: “Al despatx ens entren 20 o 30 persones cada setmana per aquest tema, és una bogeria”. I el cas del Col·lectiu Ronda es tracta només dels que ja han decidit anar a un advocat, un pas que no tots els afectats faran o necessitaran fer.
Tisminetzky, a més, confirma la gran quantitat de casos com el d’Andrés: “Encara que hi ha gent que és cert que no complia els requisits, perquè eren molt més restrictius del que la gent es pensava, les cartes exigint la revisió estan arribant a tot tipus de gent, en molts dels casos, que els complien molt clarament”.
El començament del via crucis comença amb una carta de la mútua amb un termini de deu dies per tornar a enviar la documentació justificant les ajudes. Un pas, per cert, que en el cas d’Andrés se’l van saltar, ja que assegura que ni ell ni la seua gestoria van rebre mai cap avís previ, malgrat no haver canviat mai de correu i haver rebut les altres comunicacions correctament.
Un cop justificada de nou l’ajuda pot arribar una segona carta on aquesta es rebutja –si la mútua accepta la justificació, que també passa, s’acaba el cas- i s’exigeix el retorn de l’ajuda en uns terminis que poden ser de pocs dies, algunes setmanes com a molt. Un rebuig que, molt sovint no té explicació, ja que la justificació és clara. I ací comencen els problemes de veres.
“La recomanació que fem nosaltres –continua Tisminetzky- és pagar i després reclamar, ja que si es perd el judici, tocarà pagar un recàrrec”. En cas de guanyar, l’administració tornarà aquest diners amb interessos –però no pagarà recàrrec- però totes les despeses i molèsties d’haver de buscar-se un advocat i fer el procés judicial sense cap certesa de guanyar –“per molts clars que siguen els papers, el resultat d’un judici mai és 100% segur”, explica l’advocat- ja són inevitables.
Però, de nou sorgeix la pregunta: per què està passant açò precisament ara? Tisminetzky es fixa en una dada clau: el cinquè aniversari de l’esclat de la pandèmia: “El termini on prescriu la possibilitat de reclamar les ajudes és als cinc anys, així que les mútues s’han posat a enviar les cartes de forma massiva, ja que sols el fet d’enviar-la ja atura aquesta prescripció”.
Al rerefons hi hauria la situació de caos de març del 2020: “Aquestes ajudes es van publicar al març del 2020 i les van demanar massivament un milió i mig de persones. Les mútues no només no tenien capacitat de gestionar tot aquest volum de sol·licituds, sinó que a més es trobaven amb les oficines tancades i la gent teletreballant. La seua solució va ser concedir-les totes i ja veurem què passarà”.
I el que ha passat és que s’han trobat que els cinc anys han passat i les revisions dels processos han seguit sense fer-se. “La meua sensació –continua Tisminetzky- és que ara tampoc s’estan mirant massa els papers, envien les cartes i després accepten o deneguen sense mirar i, si de cas, ja serà un jutge qui determine qui tenia raó”.
Les mútues, segons la llei, són “entitats col·laboradores de la seguretat social” i no poden tenir “ànim de lucre”. A la pràctica, tothom del sector diu que hi ha moltes formes de camuflar aquesta inexistència de beneficis que, en cas d’haver-ne, cal retornar a la seguretat social.
Per ara, no es pot saber si aquesta pressa per recuperar aquests diners –i d’aquesta forma- prové de les mateixes mútues o treballen per ordres d’Hisenda.
Una sentència croata
Ara per ara ja hi ha casos que han arribat a tribunals i, fins i tot, hi ha algunes sentències. “Alguns casos els hem guanyat gràcies a la jurisprudència del TEDH [pel Tribunal Europeu de Drets Humans]”, explica Tisminetzky en referència a l’aplicació de la doctrina nascuda del cas conegut com Čakarević contra Croàcia de l’any 2018.
En aquesta sentència, el TEDH va establir la improcedència de reintegrar quantitats indegudament percebudes pel beneficiari d’una ajuda pública a la qual no se’n tenia dret si es devia a un error exclusivament imputable a l’administració. Els errors de les autoritats no poden resoldre’s a expenses del ciutadà, especialment si aquest va actuar de bona fe i si les quantitats cobrien necessitats bàsiques, venien a dir els jutges europeus. Una argumentació que el Tribunal Suprem espanyol ha fet seua en altres casos.
