L’OMS diu que no sap quin és el problema pel qual Espanya és el país europeu on més casos de la COVID-19 hi ha i, a més, està en la pitjor situació. Els economistes tampoc ens saben dir perquè Espanya és el país amb més atur i té l’economia més feble de tota la Unió Europea. Els juristes conclouen que Espanya és el país europeu, juntament amb Polònia i Hongria, on la democràcia és més pobra, per no dir directament inexistent, ja que ha desaparegut la separació de poders; ves per on, tampoc hi donen una explicació. Les autoritats educatives situen els xiquets i xiquetes d’Espanya a la cua quant a coneixements però, al capdavant de fracàs escolar, sense que hi haja una explicació convincent per part dels experts. El món de la ciència situa Espanya a la cua dels països desenvolupats en publicacions científiques, amb el nivell més baix d’inversió en recerca, desenvolupament i innovació; i ací, sí que s’hi dona una explicació: la baixa inversió. De fet, en el període de 2009-2017, la inversió en R+D+I va caure un 5.8%, mentre que a França o a Itàlia, en el mateix període, va créixer un 10% i un 12%, respectivament.
Organitzacions no governamentals situen Espanya entre els països del món amb més corrupció, i novament, n’assenyalen el fet però ens deixen sense explicació. I és que, la resposta a l’origen d’aquests problemes no la poden donar autoritats externes, car seria infringir una regla no escrita que, més o menys, ve a dir que no s’ha d’ingerir en els afers polítics d’un país sobirà, a no ser que hi haja una situació d’atac flagrant als seus ciutadans, com per exemple, ara a Bielorússia.
Perquè la resposta al perquè del tot plegat és una i fàcil: es diu Espanya, el problema d’Espanya és ella mateixa. És l’estructura institucional i política espanyola la que fa que qualsevol activitat col·lectiva estiga destinada a fracassar. L’exemple més viu i punyent l’estem patint ara amb la COVID-19, amb la qual ni tan sols amb un fum de morts damunt la taula, les institucions espanyoles son capaces de garantir un mínim de seguretat als seus ciutadans. Com tampoc ho són de modernitzar l’economia, dignificar el treball del camp, impedir l’empobriment de les zones abandonades, garantir l’educació dels xiquets i xiquetes i un llarg etcètera. I cal que ens preguntem perquè les institucions espanyoles no poden fer allò que naturalment fan les institucions en altres països europeus del nostre entorn? La resposta torna a ser molt fàcil i podem resumir-la en dos fets: la pervivència del franquisme en totes les institucions, des de l’exèrcit, a la judicatura i els partits polítics; i la corrupció en tots els àmbits administratius.
Mentre l’economia anava tirant, el sistema es va mantindre, però la profunda crisi econòmica del 2011 primer i, la crisis territorial arran de l’1 d’octubre obriren pas a un nou escenari, en què els polítics ja no poden prendre cap decisió -que dit de passada, no sé a hores d’ara si açò és una benedicció o una maledicció- i són els jutges i fiscals els que decideixen des de la inhabilitació d’un president de la Generalitat, fins el confinament de milions de persones per una pandèmia. Arribant així al final del túnel on ja, ni democràcia d’alta o de baixa qualitat: dictadura judicial i avant.
A Espanya, cada dia hi costa més exercir el dret a la llibertat d’expressió, perquè segur que infringeixes alguna norma o, directament, si critiques el feixisme, una figura jurídica que juntament amb la llei mordassa atonya el dret a la protesta i a la llibertat a discrepar, t’acusen de delicte d’odi. Va bé recordar que tot açò està passant amb un govern del PSOE i de Podemos, que ha sigut definit com “El Govern més progressista possible”. I, si la realitat és aquesta, embarrancats com ja estem sota una dictadura judicial i sense alternativa política a Espanya, hi queden pocs camins per a recórrer en busca de solucions per a trencar aquesta dinàmica destructiva que ens ve des d’Espanya. La societat valenciana té l’obligació de reflexionar conjuntament per a cercar eixides, perquè els mals que assolen Espanya, al País Valencià estan encara més agreujats.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
