Mai no he estat d’onejar banderes. Sovint són exhibides en episodis de conflicte i enfrontament. De vegades es mostren amenaçadores, i tenen una llarga història precedint o acompanyant exèrcits i destrucció. Com que avorrisc les armes, potser és una reacció emocional. Al cap i a la fi, les banderes són llenguatge, llenguatge gràfic. Comprenc que qui les enarboren ho poden fer enviant un missatge substitutiu o complementari del textual, sense ànim coactiu ni intimidatori.
Com ho feu Benito Martínez, en la final de la Super Bowl, que vaig comentar en «El Puerto Rico de Bad Bunny», el nom artístic de Benito. El blau cel de la bandera que enarborà el porto-riqueny, és el que fa servir el col·lectiu de l’illa que enyora una independència mai assolida durant segles. Voldria passar de la bandera al text, del símbol al discurs, de la imatge a les lletres de Bad Bunny. Potser descobrirem elements reconeixibles en nosaltres mateixos.
Abans, però calen unes notes més sobre la història porto-riquenya.
1898. Puerto Rico, transferida com a colònia, passa a ser un negoci per a les companyies nord-americanes. En 1917, els EUA estableixen un sistema de govern amb una relació Puerto Rico-EUA similar a la que veiérem que tenia Irlanda amb Anglaterra, quan la llei de Poynings de 1494 sotmeté el parlament irlandés a la voluntat de Londres (vegeu «La submissió d’un parlament»). Un governador nord-americà nomenat pels EUA, i dues cambres (Congrés i Senat) supervisades pel governador i el Congrés nord-americà en tant que tutelarien la legislació i podrien exercir el dret de veto. El moviment independentiste, que ja havia tingut protagonisme en el darrer terç de segle XIX, sota domini espanyol, continuà actiu, sent objecte d’episodis de persecució, assassinats, massacres i empresonaments, especialment en la dècada del 1930.
En 1953, els EUA maniobren per a presentar al món un nou estatus no colonial de Puerto Rico, batejat Estat Lliure Associat (ELA). Una aparença que no ha passat el filtre del Comité de Descolonització de l’ONU que, des d’aleshores, ha aprovat 40 resolucions (la darrera, de juny-2025) exhortant els EUA que permeten a Puerto Rico exercir el dret de lliure determinació.
En 1948, quan al Congrés dels EUA ja estava gestant-se el nou estatus (ELA), Puerto Rico és permés de celebrar les primeres eleccions per a triar el seu governador, a més dels representants al parlament bicameral. S’hi presenten les tres opcions clàssiques en situació de sotmetiment: la fusió amb la potència dominant, l’autonomisme i la independència. Fundat en 1938, el Partit Popular Democràtic (PPD) defenia aleshores la independència; en 1948, però, fa lliga amb el poder nord-americà presentant el projecte ELA com un d’autonòmic. El PPD guanya el càrrec de governador i la totalitat (menys un) de membres d’ambdues cambres. El Partit Independentista de Puerto Rico (PIP), amb 10,19% de vots es queda sense representació.
El moviment independentiste revifà, i el nou senat, copat pel PPD, aprova la coneguda com a Llei Mordassa, establerta per a reprimir-lo, per a suprimir-lo. Derogada en 1957 per violar descaradament la constitució de Puerto Rico i la dels EUA, prohibia posseir o exhibir la bandera porto-riquenya, i perseguia els autors dels discursos i publicacions que defensaren la independència, o es pronunciaren contra els EUA o el govern local. En 1950 esclata una insurrecció. Els EUA imposen la llei marcial, i el poble de Jayuya, on fou hissada la bandera per primera vegada, fou bombardejat amb artilleria i aviació. Passats dos anys, la bandera porto-riquenya fou hissada, ja oficialment, en la proclamació de l’ELA, però amb el blau clar mutat al fosc de la bandera nord-americana.
Escodrinyant Bad Bunny
La bandera independentista està present al darrer àlbum de Bad Bunny, Debí tirar más fotos. En el videoclip de la primera cançó, «Nuevayol», hi ha uns fotogrames del cantant, al cap de l’estàtua de la llibertat, havent-li penjat la bandera blau-cel en el front. A la mateixa cançó cita Pedro Juan Soto, l’escriptor que emigrà a Nova-York durant el gran èxode de porto-riquenys, a causa de la desocupació, durant la dècada del 1950. Un fill de Soto i un amic, ambdós independentistes, foren morts per la policia de Puerto Rico en 1978, en el que es coneix com «Els assassinats de Cerro Maravilla».
La Mudanza, la cançó que tanca l’àlbum, és fonamentalment una semblança de la família de Benito. Contundent, també reivindica la condició porto-riquenya. En els versos «Aquí mataron gente por sacar la bandera / por eso es que ahora la llevo donde quiera» recorda les massacres i assassinats dels anys trenta i de la llei Mordassa. I continua «Si mañana muero, yo espero que nunca olviden mi rostro / Y pongan un tema mío el día que traigan a Hostos / En la caja, la bandera azul clarito / Y que recuerden que siempre fui yo, siempre fui Benito». Un passatge que m’evoca l’ànim dels nostres cantautors quan visualitzen la seua mort arrelada a la seua terra. El nostre Ovidi Montllor. Les meues vacances, del disc «A Alcoi» (1974). O Lluís Llach. Arran de terra, del disc «Verges 50» (1980). Eugenio Maria de Hostos fou una figura notable del moviment independentiste porto-riqueny de final de segle XIX. Mort a La República Dominicana en 1903, el seu darrer desig fou ser traslladat a Puerto Rico, quan fos lliure i independent.
Finalment, faré referència a la cançó Lo que le pasó a Hawaii. Ricky Martin la cantà en el show de la Super Bowl. «Quieren quitarme el río i también la playa / Quieren el barrio mío y que abuelita se vaya / No, no suelte la bandera / ni olvide el lelolai / que no quiero que hagan contigo / lo que le pasó a Hawái». I què li passà a Hawaii? Ho sintetitza, en aquest article, l’exparlamentari peruà Alberto de Belaunde: una de les receptes clàssiques del colonialisme, «primer es conquereix el territori, posteriorment s’esborra la llengua, després es folkloritza el que resta i, finalment, es ven com a producte». I Benito, no vol que li passe a Puerto Rico.
