Una vintena de tendes ocupen el centre de la plaça de l’Ajuntament de València. Pancartes amb lemes originals i ocurrents com «la nostra ciutat troba a faltar el seu veïnat», «ens deixeu sense casa, ens deixarem sense dents» o «aquest Halloween em disfressaré de rendista», decoren l’espai. De fet, al centre del rogle de tendes, diversos joves s’esforcen en l’elaboració de noves i més ocurrents pancartes. Altres classifiquen i ordenen tot el material que els donen veïns solidaris, atenen els curiosos i els expliquen els motius de la protesta o simplement passen l’estona fent petar la xerrada. Ells no ho recordaran, la majoria són massa joves, però tot té un intens aire de 15-M.
Ara bé, és possible repetir aquella experiència de revolta ciutadana? Tenen alguna cosa a veure ambdues realitats?
La comparació de les actuals protestes per l’habitatge i contra els efectes del turisme massiu –dos fenòmens íntimament relacionats- amb el 15-M no és nova i ja fa temps que diferents activistes i analistes l’han posada sobre la taula. «Tota l’estona ens fan el mateix comentari –reconeix una portaveu de l’acampada entre riures- i potser estaria bé no quedar-nos amb açò, no? Podríem buscar alguna etiqueta nova com ‘tardor valenciana’»
A favor d’aquesta, però, comparativa hi hauria més elements que el simple detall de l’acampada -una acció, per cert, en què València és pionera i, tal com va passar amb les acampades per Palestina, ha despertat gran interés arreu de l’estat-. S’hi acosta el sentiment de malestar social estès àmpliament per diferents capes socials que, en algunes coses, és similar al que va provocar l’onada dels «indignats» ara fa 13 anys. «El conflicte és molt bèstia i se’ls està anant de les mans i hi ha altes probabilitats d’un risc d’explosió social», explicava fa uns mesos l’investigador social especialitzat en urbanisme i membre de l’assessoria El Rogle, Nacho Collado a Diari La Veu en relació a la polèmica dels pisos turístics.
Collado, que va avançar l’explosió que es materialitzaria en les massives manifestacions de dissabte a València i Alacant –on hi haurien participat fins a 50.000 persones- explicava la vigília de la manifestació des del seu perfil d’X on defensava l’herència del 15-M i recordava que, ara, a diferència de llavors «Hi ha una xarxa molt interessant que ens regala un context actual molt més enfortit que l’anterior».
Un altre coneixedor del que va passar llavors a València i també implicat en l’actual protesta per l’habitatge, el professor universitari Jorge Ramos, recordava aquest matí que hi havia moltes semblances entre fa 13 anys i l’actual protesta: «Les causes eren el malestar i la indignació cap al Règim del 78, el seu bipartidisme i la seua corrupció. El sistema capitalista i la crisi conjuntural post-2008. Molts elements rimen amb hui. L’habitatge també era una qüestió rellevant i el jovent era un actor central». També recorda que l’acampada va començar amb «desenes de participants el primer dia (16 maig), es va passar a centenars el segon i tercer i a milers els dies següents».
Podríem dir doncs que, en espera de l’evolució els pròxims dies, per ara, l’inici ha estat més fort que el 2011, amb centenars de persones ja la primera assemblea i amb un creixement sostingut de tendes. A més, per ara la subdelegació del Govern espanyol al País Valencià ha anunciat que no té intenció de desallotjar la protesta mentre no es produïsquen incidents o no ho demane l’Ajuntament, el que posa la càrrega de la repressió en una dreta que, al remat, no té la majoria de competències en els camps reivindicats, que en la seua majoria depenen de Moncloa.
Les diferències
Realment encara és prompte per saber si aquesta acampada arrelarà o passarà com altres intents que hi ha hagut la darrera dècada i que no han aconseguit el mateix ressò. Tampoc és massa important si la lluita per l’habitatge pren la forma d’acampades o altres diferents. El que la faria similar, o no, del 15-M seria si té la capacitat d’aglutinar gent de sensibilitats i situacions molt diverses i també molta gent que, fins ara, no ha participat mai de cap mobilització social, dos dels principals elements identitaris dels «indignats».
Un element clarament diferenciador, però, seria la temàtica de la protesta. El 15-M tenia un llistat de demandes molt ampli, que anava de qüestionar la monarquia i el Règim del 78, a denunciar la corrupció i defensar uns drets socials d’una majoria durament colpejada per la crisi. Allò suposava la possibilitat d’atraure gent molt diversa molesta per qüestions diverses, encara que tenia el risc –que en certa forma va succeir- de dissoldre’s en una marea de reivindicacions potser massa etèries per una majoria.
Des de l’acampada recorden que ara «les demandes estan molt focalitzades i els objectius són molt més concrets», centrant-se en la qüestió de l’habitatge, la turistificació i la protecció del territori. «Nosaltres partim d’un treball previ i, per posar un exemple, l’assemblea d’ahir va ser molt operativa, res a veure amb les del 15-M, que eren interminables», apunta la mateixa portaveu.
Aquesta concreció pot tenir l’efecte que la gent no afectada directament no es mobilitze. Però això també té l’avantatge que hi ha un objectiu concret on la gent afectada –que és molta- pot veure-hi possibilitats de millorar la seua situació i, per tant, pot trobar més estímuls per implicar-se en el moviment. Una protesta, encara que no tinga la «simpatia difusa» del 15-M, si té un suport més decidit i actiu per part d’un sector social suficientment gran, pot ser molt més efectiva. Un exemple recent seria el dels insubmisos al servei militar obligatori.
