Un altre 25 d’abril. Un any més que sumar a una xifra que s’està fent, escandalosament elevada. Tres-centes tretze primaveres són les que han passat des que aquell mal d’Almansa ens va alcançar com a regne sobirà i del qual, encara hui, no ens hem recuperat.
S’ha escrit molt sobre aquell dia, sobre les seues conseqüències i, massa sovint, amb una visió més derrotista o historicista, que de plantejament de futur. “Ai, com hem patit els valencians”, recau implícitament en massa textos i dissertacions, amb un derrotisme poc amic de solucions. “Què hem de fer per a deixar de patir i construir el futur?”, em permet plantejar-me jo enguany.
Cal dir-ho clar: “deixar de patir i construir el futur” és una fita molt ambiciosa. Per arribar a aconseguir-ho, necessitem les ferramentes adequades i, quan parlem d’un país, aquestes ferramentes convergeixen en una: la sobirania.
La sobirania no és més que la capacitat de decidir sobre allò que ens afecta com a individus i com a societat. La sobirania, la capacitat de decidir, la llibertat, és el bé més preuat que com a éssers humans disposem. La sobirania de disposar dels nostres recursos, de prioritzar les nostres necessitats, de protegir la nostra salut. La sobirania de guarir dels nostres camps, la capacitat com a Poble Valencià de definir les nostres polítiques agràries, de fer un cicle alimentari de proximitat, nostre, de ser eficients i amb això sostenibles. La sobirania de no viure a les faldes d’aquells que destrueixen muntanyes, planes i rieres, sinó, i disculpeu si em repetisc, d’assumir la sobirania, com a dret que tenim com a individus, de decidir sobre la generació, la distribució i el consum d’energia atenent-nos a les circumstàncies ecològiques. I tot això no serà possible sense la llibertat de relacionar-nos amb els nostres veïns i amics d’igual a igual, de teixir la xarxa i el corredor per poder associar-nos amb aquells amb interessos comuns.
Mai no estaríem disposats a renunciar a aquesta capacitat com a individus. Deixaríem que algun altre decidira què és o què deixa de ser el millor per a nosaltres? – Aleshores, per què ho permetem com a país?
És que amb l’ús ple de la nostra sobirania hauríem permés l’arribada en massa d’individus a les seues segones residències al nostre país, en una situació com la de fa poques setmanes? És que amb la gestió sobirana dels diners que els valencians i les valencianes paguem com a impostos, hauríem de pidolar a algú per a greixar el nostre estat del benestar, quan és tensant en una situació com l’actual?
La sobirania no és quelcom eteri. Preguntem als alcaldes de Xeraco o Peníscola, per exemple, què significa per a ells la sobirania. Sobirania per protegir els seus veïns front un Estat que viu massa lluny i que no diferencia les necessitats ni la realitat de qui viu a Madrid, La Gomera, València o Alcoi. Sobirania per a ser capaços d’enfrontar-nos al futur, d’allò que vindrà, i de fer-ho de la millor, i més específica, manera possible.
Les retallades en sanitat ens han dut fins ací, la manca d’inversions ens ha dut fins ací, l’espoli fiscal ens ha dut fins ací. Però no només, el problema és la mancança de. La solució és la plena sobirania, estúpids.
María Pérez Company
Secretaria General d’Esquerra Republicana del País Valencià
