Per a fer política hom ha de tenir el poder o si no el te, la seva política ha de ser precisament assolir-lo.
Sovint confonem política amb gestió, la política per definició és l’intent d’organitzar la convivència social en un sentit determinat ideològicament, prèviament cal assolir el poder, per això la política sovint es defineix com les accions que duen a tenir el poder, tot partint d’un grup ideològicament homogeni.
La qüestió com a valencians i valencianes que volem ser lliures és si al nostre País es fa política, alguna mena de política. Hi ha algun grup organitzat que vulgui assolir el poder? El poder de veritat, el que emana de la voluntat popular i no està sotmès a cap altra consideració que les que el cos nacional decideix. No ho sembla, potser existeixi, però jo el desconec. De fet no hi ha cap opció política que s’adrece als valencians i valencianes en termes d’alliberament personal, nacional i de classe, i en conseqüència no hi ha cap opció política que fixe el seu centre d’acció a assolir la sobirania del Poble Valencià. Però posats a transigir, i acceptar que no hi ha un projecte d’alliberament nacional al País Valencia, podríem pensar que sí que es fa política, en el sentit que tenim certa capacitat d’organitzar la convivència al País Valencià, doncs tampoc.
Els nostres gestors, no diré polítics perquè no ho son, estan sotmesos a tot un conjunt d’aparells jeràrquics començant pels seus propis partits i finalitzant per les lleis que “nos hemos dado”, que fa impossible que treballen pel bé del poble. El primer entrebanc que trobem és la llei de partits polítics espanyols, que mitjançant les llistes electorals tancades donen tot el poder a un aparell burocràtic centralitzat profundament antidemocràtic, que te els seus propis interessos, que normalment no coincideixen amb els de la gent. Però encara que, per una estranya fortuna hi coincidiren, tindríem les lleis que emanen de la Constitució espanyola, que tallen qualsevol possibilitat de bastir una alternativa diferenciada per molt que parlen d’estat d’autonomies. Ho hem vist en lleis que tot i haver estat aprovades al Parlament valencià, després els espanyols ja s’han encarregat de “cepillarlas”, que diria el tardofeixista del Guerra.
Aquesta construcció jurídicopolítica que neix del règim del 78 té com a objectiu, naturalment, enfortir el seu Estat. És lògic, i sembla una broma de pèssim gust que aquells que ni que siga de lluny al nostre País es declaren tímidament autonomistes, tot apel·lant al fet diferencial valencià, utilitzen el discurs sobiranista per a apuntalar el poder de l’Estat, que finalment esdevé en contra nostre. A més a més, ho fan tot dient que és un gran assoliment per als valencians i valencianes que ens tornen unes engrunes, que això són al remat el que obtenen de l’espoli al qual ens ha sotmès Espanya, a tall d’exemple la ràtio del personal sanitari és 1 a 3 amb la resta de l’estat (1 metgessa o infermera al País Valencià per 3 a Espanya –tret d’Andalucia-).
La cruesa de la realitat és que amb cada nou informe econòmic, el País Valencià és més pobre, la gent hi viu pitjor, hi ha més persones en risc d’exclusió, el territori està cada vegada més desfet, i l’empobriment cultural i la pèrdua dels nostres trets culturals diferencials són més intensos.
Però aquest estat de coses no hauria de sorprendre’ns, car és el resultat volgut, lògic i esperable de l’entramat jurídic-polític espanyol, el qual s’ha dissenyat específicament per a practicar polítiques extractives envers els territoris ocupats i les classes populars. I tant fa el que el poder espanyol i els seus “intel·lectuals” ens vulguen fer creure, perquè la realitat és tossuda; cada vegada els nostres territoris són més pobres, i a la vegada la població espanyola tradicionalment oprimida als grans territoris sotmesos a les oligarquies espanyoles, també ho és.
Així doncs, podem concloure que al País Valencia, política no es fa, convé reconèixer-lo, i com més aviat millor, si volem que en un futur continuem existint com a poble, o finalment decidim desaparèixer en la foscor de la història espanyola com a súbdits obedients i submisos.
Decidim, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV
