He viscut a València durant quatre anys i cap d’aquests he visitat l’Albufera. N’he sentit a parlar en converses, quan s’apropava l’estiu i amb les amigues plantejàvem una visita que mai vam fer. També en el discurs preocupat d’una fotògrafa natural, especialitzada en ocells, qui em comentava com havien canviat els cicles migratoris de les aus amb el paisatge valencià els darrers anys.
L’Albufera m’havia arribat d’aquesta manera, a trossos. La meua imatge era borrosa i mai la vaig contrastar amb una ràpida visita durant els quatre anys que vaig viure a València.
No ha sigut fins a llegir Canyes i fang, escrita per Blasco Ibáñez el 1902, que l’Albufera imaginària s’ha tornat més nítida, a través d’imatges concretes associades a temps passats i a pardals que ja no viuen allà, a eines de pesca i a brutesa, a forts olors i a llargs faldons plens de fang i palla de les espardenyes. Amb Blasco el recorregut per l’Albufera valenciana ha sigut intens, alliberador, desesperançador i fictici.
O potser no tan fictici. Un mes després de la tragèdia natural i la catastròfica gestió política al País Valencià, el fang, les canyes i els desvergonyits ho envolten tot.
L’Albufera està viva, però s’ofega
Els plantejaments actuals del primer sector valencià, destrossat per la força de l’aigua i abandonat per la força de la política, se centren en la supervivència. No es tracta només de refer-se de les conseqüències de la gota freda, sinó també -i aquesta és una lluita constant i quasi històrica-, de mantindre els camps xicotets i mitjans enfront d’un model de producció i consum que, com l’aigua, ho arrasa tot.
A Canyes i fang, la reflexió sobre les conseqüències d’un nou món on la rapidesa i l’extractivisme dominen un model econòmic que no prioritza cap mena de vida ja és present. Des d’una narrativa anecdòtica i irònica, l’Albufera i la seua població s’adapten per sobreviure.
La història d’amor entre Neleta i Tonet protagonitza una narració generacional sobre famílies que evolucionen a un ritme diferent de la resta del món. La industrialització del camp i el canvi de tradicions laborals s’expressa a través del desconcert del Tio Paloma.
Les seues reticències al canvi evidencien la por a una nova forma de vida a la qual arriba tard. Envelleix al mateix ritme que l’Albufera, acompanyat per l’enyorança de deixar enrere una forma de viure connectada al fang. El retrat de la nova societat agrícola es presenta impregnat de dubtes, dificultats i terra que s’asseca amb els anys per la manca d’aigua del llac.
I és així com ha romàs fins a l’actualitat. La imatge de l’Albufera després del pas de la gota freda genera la mateixa desesperança que aquella nova versió del llac que es presenta al llibre, on les aigües -com els canvis del model econòmic local- comencen a ser turbulentes pels residus industrials de la ciutat que hi arriben.
La desaparició de les anguiles, i d’altres formes de vida, són més aviat una predicció que s’ha complert en menys de cent anys d’ençà que Blasco va escriure l’obra.
Ara, el sector agrícola pateix la por de perdre els seus terrenys d’arrossars limítrofs amb el llac. Mentrestant, l’aigua -com el govern valencià- estancada i enfoscada, representa l’amenaça d’un desbordament imminent que, en realitat, fa anys que està a l’aguait.
Més enllà del fang: aliances empresarials i polítiques
Quan l’any està a punt d’acabar, el camp torna a ser el centre del debat social i polític que va ser a principis d’any, quan els tractors desfilaven sobre l’asfalt de tot l’Estat per denunciar la tendència política a abandonar al primer sector en detriment d’altres més adients als models de consum i els interessos empresarials.
Aquesta és l’altra de les claus del debat: ens hem oblidat de la responsabilitat de l’empresa privada en tot açò? Estem posant el focus en el monstre capitalista que devora i desprotegeix vides?
No només hem vist els camps valencians arrasats, fet que ha reobert la reflexió sobre els hàbits de consum, la poca rendibilitat econòmica del sector, la manca de relleu generacional i l’abandonament institucional; sinó que també hem vist grans empreses privades d’aliments, com ara Mercadona, mantindre els seus serveis en ple funcionament durant la major catàstrofe natural del País Valencià.
Els drets laborals, igual que els arrossars de l’Albufera, han quedat totalment enfangats en una situació aprofitada pel sector privat empresarial per produir i vendre: tot l’abastiment necessari, al millor preu i en la pitjor situació possible.
Han sigut els primers a reobrir, refer-se i adaptar l’oferta de productes després del pas de l’aigua a les poblacions afectades per la gota freda. Demostrant, una vegada més, que les vides del seu personal no són el centre de les seues prioritats, ni del sistema capitalista en què es mouen.
La resposta humanitària ha sigut el pes que ha contrarestat aquesta situació. Les conseqüències de la gota freda han demostrat que les vides no poden ser l’últim rengló de la piràmide d’interessos.
La necessitat d’ajuda, de cures i d’organització veïnal exposen, en la teoria, un discurs compartit per l’ecofeminisme: posar les vides al centre a través de l’autoorganització, el reconeixement de la importància dels treballs de cures -històricament associats i reservats a les dones- i la denúncia de les violències que genera el model empresarial de producció i consum massius.
Tanmateix, aquesta no és una responsabilitat individual del sector empresa. Una mirada ampliada al cas valencià ens descobreix que és una càrrega compartida amb el govern de Mazón. Sostingut per la inexistent transparència, la incompetència i la ràpida adjudicació a dit de contractes de reconstrucció a les privades, algunes d’elles lligades als casos de corrupció del PP com ara Gürtel i Taula, tal com han confirmat El Salto, elDiario.es i Valencia Plaza.
Quasi 34 milions d’euros, segons ha publicat Newtral, adjudicats a constructores i companyies condemnades i investigades per corrupció, associades al partit dirigit per Mazón. Finalment, i com sempre, les privades han extret benefici d’una tragèdia de gestió de què també són responsables.
Tot i que contra la força de la natura no es pot fer res, contra l’aliança del capital privat amb el govern de Mazón sí: fem memòria. No oblidem qui té la culpa; qui nega i sosté, conjuntament, la crisi climàtica; qui s’aprofita de la desesperació per a donar falses esperances a través de discursos d’odi i, sobretot, no oblidem que açò forma part d’un entramat estructural que actuarà, en cada crisi i catàstrofe, assegurant els interessos dels qui ho enfanguen tot.
