El trellat i el bon juí del meu amic accidental feren, efectivament, profunda mossa en mi. L’havia conegut on normalment la gent és aspra, grossera i esquerpa; tanmateix ell, des del primer moment, tingué detalls molt significatius envers mi. Jo, almenys per anteriors experiències, no el vaig prendre seriosament, però a mesura que el temps transcorria i la sinceritat anava en augment, em vaig adonar que enfront de mi hi havia, sobtadament, una trajectòria digna de la millor sort. No havia de deixar escapolir-se, sota cap concepte, un company tan apreciat.
Al nostre país hi havia molt poc costum de comunicar-se, fins al punt que pràcticament havíem perdut el do la paraula. Simples grunyits, pareguts, malauradament, als que emeten els animals mes rudimentaris i salvatges, ens bastaven per a la nostra comunicació diària; fins i tot, aquests sons, intel·ligibles per a éssers d’altres terres, ens eren cada vegada més insuportables. Per tot això, tractàvem per tots els mitjans d’establir un codi que arreplegara aquelles accions que el nostre poble havia anant inventant, a través de la seua història, per a comunicar-se mitjançant gests, ganyotes, carasses, senyes i altres mil fets gestuals recopilats com a reglament de comunicació.
En la nostra nissaga també estava de més l’amistat. Créiem que l’estima, no aportava res de bo a la societat, ja que l’amistat comportava, naturalment, l’existència de l’enemistat (una no pot existir sense l’altra), o, si més no, una indiferència insana amb la resta dels individus; per tot això, les nostres autoritats, sàviament, la prohibiren terminantment. Això, potser, ens va fer una mica més inhumans, però alhora evitàvem moltes complicacions inherents a aquest sentiment. La indiferència (correcta i respectuosa) envers els altres (no el menyspreu, que és una cosa molt distinta), ens ajudava en la nostra convivència, atés que tots els nostres actes resultaven altament desinteressats (però no per indiferència, sinó perquè mancaven de qualsevol interés positiu o negatiu). De la mateixa manera, i amb el mateix criteri, la família havia sigut rebutjada, anul·lada en temps passats i ja oblidats, la qual cosa, eficaçment, coadjuvava a mantindre una societat lliure de defectes consubstancials a tal nucli, ja per a nosaltres prehistòric i només viu en les rondalles dels vells.
De qualsevol manera –i ho deduïsc pel meu comportament anterior– no estava totalment desarrelada, de la nostra societat, la imatge humana dels nostres avantpassats.
Potser l’actitud del meu recent amic i la meua és la premissa on s’estiga reconstruint una nova (alhora que vella) societat. Per altra banda, també és possible que no s’estenga l’exemple i siga un cas merament anecdòtic. Sí, tal volta només arribem a això, a ésser la nota simpàtica que alegra la pàgina de la història amagada en un racó i ignorada per tothom.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
