Els estereotips de gènere són creences que, sovint de manera inconscient, condicionen la manera com entenem què és propi d’homes i dones. Es basen en la interpretació de certes diferències físiques o biològiques, però acaben convertint-se en regles culturals sobre com “hauríem” de ser o comportar-nos segons el sexe. Així, qualitats com la força, la valentia, l’agressivitat, la competitivitat o el lideratge s’associen tradicionalment amb la masculinitat, mentre que la delicadesa, la sensibilitat, la dependència o la cura dels altres es vinculen amb la feminitat. En realitat, estes associacions no reflecteixen diferències naturals, sinó construccions socials que han servit per a mantenir uns rols de gènere que encara hui influeixen en la manera com percebem i jutgem les persones.
Així, els estereotips de gènere no sols acaben determinant com s’espera que actuem segons el nostre sexe assenyalant quines actituds o comportaments es consideren adequats per a cadascun, sinó que també influeixen profundament en la construcció de la nostra identitat personal. Des de la infància, interioritzem expectatives socials que ens indiquen com hem de sentir-nos, actuar o expressar-nos segons si som considerats xics o xiques. Això fa que la identitat de gènere es veja sovint condicionada per un marc cultural que premia la conformitat i penalitza la diferència. A més, estos estereotips influeixen en la manera com ens relacionem amb persones d’altres identitats o expressions de gènere, ja que fomenten rols complementaris (com el domini davant la submissió o la fortalesa davant la delicadesa) que acaben perpetuant relacions desiguals. En el fons, els estereotips reflecteixen una concepció binària del gènere que redueix la diversitat humana a dos models rígids i oposats, ignorant la pluralitat d’expressions i experiències que donen forma al gènere i a la manera de viure’l.
Prendre consciència dels estereotips de gènere és una condició indispensable per construir relacions socials més igualitàries i respectuoses amb totes les identitats. Només quan reconeixem els prejudicis i les creences que hem interioritzat, podem començar a qüestionar-los i transformar-los. Comprendre com estos estereotips modelen la percepció de les capacitats individuals, condicionen les expectatives i limiten les oportunitats és el primer pas per desmuntar-los. Reconèixer els prejudicis és essencial per poder-los superar. Identificar els estereotips és el punt de partida per deixar de viure sotmesos a la seua vigilància i control.
Avanços molt recents i realitats persistents
Encara que podem pensar que, en ple segle XXI, els estereotips de gènere són cosa del passat, sobretot en l’àmbit físic i esportiu, la realitat és més complexa. La tendència a associar les activitats de motor, força, lluita, contacte i agressivitat amb la masculinitat, i les activitats artístiques, expressives o estètiques amb la feminitat, podria semblar superada. Cert és que, amb el pas del temps, estes fronteres s’han anat diluint i cada vegada són més les dones que s’incorporen a disciplines tradicionalment associades als homes, ocupant espais de reconeixement i visibilitat.
Recentment, s’han assolit fites molt rellevants que evidencien l’avanç cap a la igualtat en l’àmbit esportiu. Entre elles destaquen la paritat real en la participació de dones i homes aconseguida als Jocs Olímpics de París 2024, i, l’any 2021, el reconeixement professional de la Liga F de futbol a l’Estat espanyol i, al País Valencià, la professionalització de les jugadores d’un esport tradicional com la pilota valenciana.
Tot i els avanços assolits, encara queda molt camí per recórrer. Persisteixen inèrcies culturals i desigualtats estructurals (com la baixa cobertura mediàtica, la bretxa salarial, la manca de dones en càrrecs de direcció i gestió o el tractament desigual de les persones trans i intersexuals en la competició esportiva) que recorden que els estereotips de gènere continuen presents. No han desaparegut; simplement han adoptat formes més subtils i sofisticades, però igualment limitadores, que continuen condicionant les preferències i la pràctica esportiva de totes aquelles identitats de gènere que s’allunyen d’una masculinitat dominant, sovint associada, de manera reduccionista, amb la força o la testosterona.
Les preguntes continuen estant obertes: Hem superat realment els estereotips de gènere en l’esport o continuen estant presents però dissimulant-se millor? Disposem d’evidència empírica suficient per repensar i actualitzar este debat?
Dades, no estereotips
Un dels estereotips tradicionals és que l’esport és un espai masculinitzat. Vegem amb dades si això continua sent així. Segons l’Anuario de estadísticas deportivas 2025, dels 4.315.809 de llicències federades esportives, 3.242.189 corresponen a la categoria masculina, mentre que 1.073.620 pertanyen a la femenina, és a dir, tres quartes parts (el 75,12%) de les llicències federades en l’esport espanyol són masculines i una quarta part (el 24,87%) correspon a llicències femenines. Una primera interpretació que es podria fer és que no es tracta d’un estereotip, sinó d’una realitat: que els homes senten més interés per l’esport que les dones. Tot i l’avanç de les dones en el món de l’esport federat, este àmbit continua sent en un espai androcèntric i masculinitzat. De moment, deixem-ho ací.
Un altre dels estereotips és si continuen havent-hi uns esports més femenins i altres més masculins. Atenint-nos al mateix anuari, trobem que els esports més practicats per les dones són: bàsquet (amb 157.432 llicències), futbol (109.874), muntanyisme i escalada (105.053), voleibol (85.657), golf (83.882), patinatge (47.865), gimnàstica (46.720) i hípica (46.197). Mentre que per als homes són: futbol (1.150.682), caça (321.975), bàsquet (282.995), golf (221.721) i muntanyisme i escalada (182.019). Tot i que el futbol, el bàsquet, el golf i el muntanyisme i l’escalada són esports molt practicats tant per homes com per dones, s’observen diferències significatives en altres disciplines: la caça és una de les més populars entre els homes, mentre que el voleibol, el patinatge, la gimnàstica i l’hípica compten amb més llicencies entre les dones.
Quan analitzem els percentatges de llicències esportives, és quan es fan més paleses les diferències de gènere. Les dones només superen els homes en algunes modalitats específiques, com: gimnàstica (92,9%), ball esportiu (83,4% de les llicències), hípica (75,4%), voleibol (70,4%) i patinatge (61,9%). En canvi, els homes presenten un percentatge superior en la gran majoria de disciplines, destacant especialment les modalitats de motor, com: aeronàutica (94,9%), motociclisme (94,0%), motonàutica (88,4%) i automobilisme (85,9%) i en activitats relacionades amb les armes, la caça, la pesca o la cria i ensinistrament d’animals, concretament: caça (98,4%), columbofília (96,5%), pesca i càsting (93,9%), tir al vol (93,9%), tir olímpic (88,7%) i columbicultura (85,3%). També en jocs com el billar (97,4%) i els escacs (89,9%), i en esports com el ciclisme (91,4%) i el futbol (91,3%). De la mateixa manera que hem fet abans, podríem dir que estem parlant de dades que ens mostren una evidència empírica i que no es tracta d’un estereotip. Que les xifres i percentatges presentats són dades objectives de la realitat i no creences o prejudicis que la distorsionen.
L’anàlisi de les llicències esportives requereix comprendre el paper dels estereotips de gènere, que exerceixen dues funcions principals: una descriptiva, que defineix el que “som” segons el nostre gènere, i altra prescriptiva, que estableix el que “hauríem de ser”. En sentit estricte, la primera funció configura l’estereotip de gènere pròpiament dit, mentre que la segona determina les expectatives i les normes socials que donen origen als rols de gènere, conceptes diferents però estretament vinculats.
Així, les desigualtats observades en la participació esportiva federada no responen a una diferència “natural” d’interès entre homes i dones, sinó al resultat d’estos estereotips i rols socials. Corroborar l’estereotip amb l’evidència de la realitat, serveix per acceptar-lo i normalitzar-lo com una cosa natural, però… realment podem acceptar com “normals” unes diferències del 90% enfront del 10%?
Al meu parer, les dades sobre llicències esportives reflecteixen més la persistència dels rols de gènere que no pas una realitat natural o neutral. Les llicències esportives esdevenen, així, una expressió tangible dels rols de gènere que continuen definint qui “hauria” o “no hauria” de participar en determinades pràctiques esportives, alhora que contribueixen a perpetuar-los any rere any. En definitiva, les dades mostren la realitat d’un cercle viciós, com un peix que es mossega la cua, que reforça els mateixos estereotips que genera. Els estereotips de gènere influeixen en la construcció dels rols de gènere, i estos, al seu torn, reforcen i perpetuen els estereotips, creant un cicle en què les expectatives socials sobre “el que som” i “el que hauríem de ser” es mantenen estretament interconnectades.
Com els estereotips marquen la pràctica esportiva dels adolescents
Recentment, hem conclòs el projecte d’investigació “Estereotips de gènere associats a les activitats físicoesportives en escolars adolescents espanyols” (PID2020-116967RB-I00), que he dirigit conjuntament amb la catedràtica Carme Peiró, companya de la Universitat de València, i que ha estat finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació mitjançant l’Agència Estatal d’Investigació. Una de les parts d’este projecte s’ha dut a terme amb una mostra representativa de 2.398 estudiants d’ESO de 27 centres educatius de diverses zones d’Espanya. Els resultats que hem obtingut corroboren que la pràctica esportiva està prou estesa: tres de cada quatre adolescents (76,7 %) afirmen practicar algun esport. Tot i això, la participació és més alta entre els xics (83,8 %) que entre les xiques (69,3 %), i la diferència s’amplia en l’àmbit competitiu, on més de la meitat dels xics (56,1 %) competeix davant menys de quatre de cada deu xiques (38,5 %).
Els resultats també ens mostren com els estereotips de gènere continuen influint en la percepció i pràctica dels esports. Davant una llista de cinquanta activitats fisicoesportives, i utilitzant una escala on 1 equival a “molt femení”, 5 a “molt masculí” i on 3 és el punt mitjà o “neutre”, els i les adolescents identifiquen com a femenines activitats com el ballet, la dansa, la gimnàstica rítmica, la natació artística, el patinatge artístic, el pilates i el ioga (tots amb valors mitjans inferiors a 2,5). En canvi, els masculinitzats són el futbol, la boxa, el rugbi, l’halterofília, el beisbol, el parkour, el motociclisme i el kickboxing, amb puntuacions mitjanes superiors a 3,4.
En comparar les respostes per gènere, també trobem que les xiques només perceben el rugbi com a esport clarament masculí, mentre que els xics amplien la llista a nou disciplines (beisbol, boxa, futbol, halterofília, kickboxing, llançaments d’atletisme, motociclisme, parkour i rugbi), reforçant una visió més estereotipada de l’esport. Les xiques, en canvi, mostren una percepció més oberta: identifiquen com a femenins quatre esports (ballet, dansa, gimnàstica rítmica i natació artística), mentre que els xics n’esmenten set (ballet, dansa, gimnàstica rítmica, natació artística, patinatge artístic, pilates i ioga). Estes diferències també es reflecteixen en la pràctica: elles participen més en esports considerats femenins, mentre que ells es concentren en els masculins. En conjunt, el gènere continua sent un factor determinant en la tria d’activitats fisicoesportives, encara que entre les xiques s’observa una tendència cap a una major flexibilitat i trencament dels rols tradicionals.
Cap a un esport igualitari
Encara que els estereotips de gènere poden tindre una funció descriptiva, esdevenen realment problemàtics quan es confonen amb normes socials que limiten i discriminen. Continuem mirant l’esport a través d’un filtre que associa determinades disciplines amb el que “correspon” a cada sexe, i això perpetua una percepció desigual. Quan es considera que fer un esport propi de l’altre sexe “feminitza” o “masculinitza”, s’estan reforçant fronteres artificials que restringeixen la llibertat de tria i d’expressió. L’impacte dels estereotips de gènere afecta especialment les xiquetes, les dones i les persones LGTBI, però també a tots aquells xiquets i homes que s’allunyen del model de masculinitat dominant.
Els estereotips redueixen oportunitats, perpetuen desigualtats i mantenen rols tradicionals que afecten tant el desenvolupament individual com la igualtat d’accés i reconeixement dins del món esportiu. A més, el seu efecte discriminatori s’agreuja quan interactuen amb altres factors d’exclusió (com la classe social, l’origen ètnic o la discapacitat), aprofundint les desigualtats estructurals presents en l’esport.
Arribats ací, convé preguntar-nos: realment són “naturals” les grans diferències de pràctica entre sexes que observem en algunes disciplines esportives? Som capaços d’identificar els estereotips i rols de gènere, i d’entendre com condicionen les preferències i la pràctica fisicoesportiva? Què s’està fent a este respecte des de les federacions dels esports més estereotipats? Estem disposats a trencar estes inèrcies socioculturals i fer de l’esport un espai lliure de prejudicis, veritablement inclusiu i realment igualitari?
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
