Hi ha moments en què una societat es mira al mirall i no li agrada gens el que veu. L’Estat espanyol es troba, avui, en un d’eixos moments. Hem arribat a una situació d’emergència democràtica no només per l’embranzida de l’extrema dreta sinó perquè, prèviament, els partits tradicionals van participar, per acció o per omissió, en l’erosió dels seus propis fonaments.
El 15M va denunciar els límits de la democràcia i va impulsar noves forces polítiques que amenaçaven el vell ordre. Això va provocar una reacció defensiva del sistema —també del PSOE—, que va contribuir a desprestigiar i neutralitzar aquests moviments. Seguint la lògica descrita per Jason Stanley, es va construir el relat que l’esquerra del canvi era un “enemic intern” i un perill per a l’Estat, facilitant la seua criminalització. El moviment no atacava la democràcia, sinó que volia ampliar-la; però la resposta institucional va erosionar la confiança ciutadana i va obrir la porta perquè l’extrema dreta capitalitzara el descontentament.
L’extrema dreta busca reduir la democràcia, però el seu creixement ha estat afavorit per PP i PSOE, que en intentar frenar el canvi van acabar debilitant el sistema. Les seues decisions polítiques i narratives —com els casos d’Oltra, la repressió a Catalunya, Otegi o la demonització de polítiques com Irene Montero— han transmés la idea que determinats projectes són tractats com a enemics d’Estat, creant un clima que l’extrema dreta ha sabut aprofitar.
Al País Valencià, la necessitat d’aliances contra el PP pot portar a suavitzar la crítica al PSOE, però confiar-hi és un error: no és un partit qualsevol, sinó una estructura d’Estat que sempre actua per preservar l’ordre institucional, encara que això supose sacrificar trajectòries polítiques o projectes incòmodes. Mònica Oltra ho va advertir amb lucidesa el dia del seu comiat: “Primer vindran per mi; després, per tots”. No era victimisme. Era un diagnòstic del funcionament d’un sistema que no tolera que el canvi vaja massa lluny.
La setmana que es compleixen 50 anys de la mort del dictador, el Tribunal Suprem inhabilita —en un procés discutit i sense proves sòlides— el Fiscal General per una suposada revelació de secrets. Més enllà del cas concret, el missatge és inquietant: les institucions continuen sent terreny de pugna política, i no sempre en benefici de la qualitat democràtica. La dreta sap el que fa: caos calculat, doctrina del xoc, fer creure que res funciona per aparéixer com a salvadors. Un guió conegut, un manual que Jason Stanley dissecciona amb claredat: la por com a instrument de poder.
L’auge ultra no és una moda. Ha sigut alimentat. Uns per estratègia; altres per covardia; altres per càlcul de poder. Però allò que ha crescut és una conseqüència. Les societats poden equivocar-se, però també poden rectificar. I la primera manera de fer-ho és deixar de fingir que el problema és només “la dreta extrema”. El problema és tot allò que, durant anys, ha preparat el terreny perquè aquesta dreta extrema haja pogut florir.
Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.
