Els retrats, eixos que es fan mitjançant pinzell i sense procediments més o menys mecànics, sempre m’han cridat l’atenció. M’han subjugat pel disgust i plaer que m’oferien alhora (fet que em demostrava que quelcom molt negatiu pot ser compatible amb un estat de complaença). La meua decepció no consistia en la valoració artística del quadre, o perquè la tècnica fóra més o menys del meu gust, sinó per tot allò que, a través dels seus traços, em demostrava.
Totes les persones retratades eren éssers circumspectes, seriosos, emmidonats, com volent donar sensació de transcendència o, en altres casos, simplement mostrant la seua falsa humilitat i bondat mitjançant expressions estudiades. Amb tot, el que més ressaltava (es notava perfectament) era la seua inseguretat, estaven fora de lloc, una mica avergonyits per la seua pròpia figura, i tement no donar la imatge desitjada. Era tot un poema veure’ls patir a través del llenç.
Uns amagaven, de manera molt poc hàbil, el seu afany de superioritat; uns altres, satisfets per la seua posició econòmica, social, política, militar o religiosa (aquesta darrera era la que més contrasts oferia), s’envoltaven d’aquelles prebendes i distintius que els diferenciaven de la resta de la gentola que conformava la plebs. Tractaven (se’ls notava claríssimament) de mostrar-nos situacions forçades com si foren naturals. Encara rodejats per tots aquells (que ells creien) incondicionals, se’ls endevinava una inseguretat enorme, com si en qualsevol moment, amb tan sols uns minuts més de posar davant el pintor, anaren a perdre tots els seus emblemes, títols, insígnies, distintius i tota la parafernàlia que els sostenia en el seu lloc social, i quedar-se nus davant els ulls divertits i burlescos del poble.
Els pintors, la major part d’ells artistes honests, es recreaven amb aquesta visió, i, com no, es venjaven dels personatges allargant (i per tant, fent-los patir) tot el possible les sessions, per a expressar fidelment les superficialitats d’aquelles persones, per a reflectir les seues vacuïtats, les seues vileses i inseguretats. Tot això, aquell artista que tenia habilitat per a fer-ho, ho manifestava “entre pinzellades”; tan sols aquells que coneixien l’art i la sensibilitat artística podien distingir aquelles burles. Havies de saber captar, darrere de cada tret, el vertader perfil ocult, que aquell pintor, astutament, havia plasmat per mitjà de la seua ironia. Era la venjança de l’art quan és ofés pel poder i la vanitat.
Demà, sense dubte, aniré a fer-me el meu catorzé retrat.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
