Els Jocs Olímpics d’Hivern de Milà-Cortina 2026 se celebraran del 4 al 22 de febrer a Itàlia, amb proves repartides entre Cortina d’Ampezzo, a les Dolomites, i la ciutat de Milà, a cent kilòmetres dels Alps. Esta edició serà la més gran de la història dels Jocs d’hivern, tant pel nombre d’esportistes i països participants com per la quantitat de disciplines i proves disputades. Un mes després tindran lloc, en les mateixes seus, els Jocs Paralímpics d’Hivern, que també es preveu que siguen una edició de rècord.
Com és natural, els esports d’hivern han estat vinculats a regions muntanyoses i de clima fred, fet que explica una de les seues principals característiques: el seu caràcter excloent. A diferència dels Jocs Olímpics d’Estiu, només un nombre reduït de països pot practicar estos esports de manera regular, ja que no n’hi ha prou amb disposar ocasionalment de neu. Cal comptar amb estacions plenament operatives, infraestructures costoses, tecnologia avançada i accés constant a neu natural o artificial. Tot això limita severament la participació de molts estats, especialment del sud global.
Esta desigualtat d’accés es reflecteix clarament en la composició de les delegacions i en el repartiment de medalles. Als Jocs de Milà-Cortina, moltes delegacions tindran una presència gairebé simbòlica, mentre que un nombre reduït de països —principalment europeus i nord-americans, així com la Xina— concentrarà la major part dels esportistes participants i, previsiblement, també de les medalles. D’esta manera, la competició acaba afavorint els Estats amb més recursos econòmics i millors condicions geogràfiques, fet que posa en qüestió la idea d’universalitat que el moviment olímpic afirma defensar.
No obstant això, la polèmica al voltant dels Jocs Olímpics d’Hivern no es limita a la desigualtat esportiva derivada de la situació geogràfica dels països. L’organització d’estos esdeveniments comporta per a les ciutats amfitriones una despesa pública molt elevada i, sovint, deixa com a herència infraestructures costoses que acaben infrautilitzades. A més, l’impacte ambiental és especialment greu en entorns de muntanya fràgils, un impacte que es veu agreujat per la dependència creixent de la neu artificial, amb un elevat consum d’aigua i d’energia en un context de crisi climàtica.
Este model també té conseqüències socials. Els Jocs s’han convertit en una eina de projecció política i econòmica que sovint afavoreix la turistificació, la precarització laboral i l’expulsió de la població local. Paradoxalment, uns jocs que depenen directament de la natura contribueixen a la seua degradació, cosa que alimenta el debat sobre la seua compatibilitat amb la sostenibilitat i la justícia social.
Un exemple proper d’este rebuig social es va produir amb la proposta de candidatura conjunta entre Catalunya i Aragó durant 2021 i 2022 per acollir els Jocs d’Hivern del 2030 al Pirineu. Lluny de generar consens, el projecte va provocar una forta oposició ciutadana i va evidenciar la desconfiança creixent cap a este tipus de macroesdeveniments, percebuts cada vegada més com una amenaça per al territori més que com una oportunitat.
Esta crítica no implica una oposició als esports d’hivern en si mateixos, sinó al model olímpic actual, que accentua les desigualtats entre països i prioritza l’espectacle i els interessos econòmics per damunt del benestar de les comunitats locals i la protecció del medi ambient. En este context, els Jocs Olímpics d’Hivern ja no es poden entendre únicament com una celebració esportiva, sinó com un esdeveniment profundament controvertit que obliga a replantejar els valors que diu representar.
Finalment, és inevitable assenyalar la doble vara de mesurar del Comitè Olímpic Internacional en matèria de sancions i participació als Jocs de Milano Cortina 2026. Mentre que els esportistes de Rússia i Bielorússia només poden competir sota la denominació d’Atletes Neutrals Individuals arran de la invasió d’Ucraïna, altres Estats immersos en greus polèmiques en matèria de drets humans participen amb total normalitat i impunitat. Israel, per exemple, ho fa malgrat les greus acusacions d’assassinats de civils després de l’alto el foc i les reiterades denúncies internacionals per vulneracions dels drets civils i humanitaris a la Franja de Gaza. Per la seua banda, els Estats Units —la delegació més nombrosa dels Jocs— no afronten cap conseqüència tot i les seues actuacions militars controvertides a Veneçuela, vulnerant el dret internacional, així com els operatius policials i d’immigració sense control judicial que han provocat víctimes mortals dins les seues fronteres. Esta diferència de tracte reforça la percepció d’uns Jocs Olímpics d’Hivern que no només reflecteixen desigualtats esportives i econòmiques, sinó també una aplicació selectiva i polititzada dels principis ètics que el moviment olímpic afirma defensar.
Pere Molina, Departament d’Educació Física de la Universitat de València.
