Stranler López està passant una temporada a València acollit pel Programa Valencià de Protecció Temporal a persones Defensores dels Drets Humans. Com a representant del Consell Local de la seua comunitat i membre de la Guardia Cimarrona, ha patit intents de suborn i amenaces de mort. El departament on viu, el Chocó, situat entre la mar Carib i l’oceà Pacífic és un punt estratègic per a l’entrada i eixida de tot tipus de mercaderies il·legals, sobretot drogues, el que l’ha convertit en una zona d’especial conflicte entre narcotraficants, paramilitars, grups guerrillers i el mateix exèrcit colombià.
Potser podríem començar pel principi i explicar açò de la població afrocolombiana, que pense que no és massa coneguda al País Valencià.
Som una població gran, pràcticament el 4% dels colombians [uns dos milions de persones] tenim origen africà. I encara que estem repartits per tot el país, la majoria vivim al Chocó, on som majoritaris, encara que compartim el territori amb els resguardos indígenes [un sistema de reconeixement de terres per als pobles indígenes d’origen colonial]. La població afro va arribar forçada per esclavistes i allí va barrejar-se, tant amb els mateixos esclavistes com amb la població indígena. Molta gent, però va fugir a la selva i es va organitzar en els Palenques, el mes famós i gran dels quals és San Basilio de Palenque, a la regió de la Guajira, on encara mantenen les llengües i els costums africans. Però d’aquests palenques provenen les nostres comunitats.
Com s’organitza la població afrocolombiana que hi viu?
Nosaltres som 72 comunitats, cadascuna amb un Consell Local, que en conjunt formem el Consell General de San Juan –l’anomenem també ACAESAN- reconegut per les diferents institucions a partir del reconeixement explícit a la Llei 70. Aquestes comunitats tenim un títol col·lectiu sobre la terra, un total de 683.000 hectàrees, ja que va demostrar-se l’ancestralitat de la població afro al territori.
Vostè forma part de la Guardia Cimarrona. Què és?
És un òrgan fonamental creat a través d’un procés d’autocures i autogovern per a la defensa de la vida i la permanència en el territori. Els seus orígens es troben també en els palenques, ja que els esclaus lliures, per tal d’evitar ser recapturats organitzaven un sistema rotatori de vigilància, mentre la resta de gent dormia o treballava la terra. Però no és un òrgan independent, sinó que forma part del conjunt dels consells comunitaris.
Però té reconeixement públic? No genera suspicàcies en l’Estat?
No, no, la Guàrdia Cimarrona a poc a poc ha anat aconseguint un cert reconeixement, a l’igual que les guàrdies indígenes, camperoles i també populars, que són les que han creat la població rural desplaçada a les grans ciutat i que ha considerat important mantenir la tradició per tal de protegir els seus barris. Així que ara sovint parlem de guàrdies interètniques populars. És una forma d’autogovern que no està en contra de l’Estat. El problema és que amb els nivells de corrupció que tenim a voltes sí que hi ha problemes. Com per exemple quan garantim la seguretat i el desenllaç pacífic de les manifestacions i són elements de l’estat infiltrats els que provoquen disturbis que acaben servint d’excusa a la policia per a maltractar els camperols.
Com és el Chocó?
És una zona selvàtica. El segon lloc del món on més plou, amb molts rius i situat entre dos mars i amb moltes riqueses naturals, tant les que deriven dels recursos hídrics, com del subsòl. De fet, els colors de la guàrdia cimarrona són el verd, el groc i el blau. El primer color representa la natura, el segon les riqueses naturals i el tercer les fonts hídriques.
I quina és la situació ara mateix a la regió?
És una situació complexa. El Chocó és un punt d’eixida del país molt estratègic i tradicionalment hi ha hagut una disputa pel territori per part dels paramilitars, guerrillers i narcotraficants. Ara mateix hi ha presència de Nueva Marquetalia i les dissidències de les FARC, que són guerrillers d’aquest grup que han tornat a les armes després de comprovar que l’estat no ha complert els acords de desmobilització. També hi ha l’ELN [Exèrcit d’Alliberament Nacional, una altra guerrilla d’esquerres] i les Autodefenses Gaitanistes de Colòmbia [paramilitars], que són un òrgan de l’extrema dreta de l’estat, ja que defensen els interessos dels molt rics, per tal que cada volta siguen més rics, mentre els pobres són més pobres.
I aquesta disputa, com afecta la població civil?
És molt vulnerable als grups armats i és qui ha posat els morts al llarg de tot el conflicte. Tant els afrocolombians com els indígenes seguim lluitant per quedar-nos al territori, ja que aquesta violència el que busca és fer-nos marxar per tal d’aprofitar els recursos naturals.
La seua comunitat també ha patit aquests desplaçaments forçats?
Sí, som víctimes d’atacs des de fan anys, però els casos més recents van ser al 2021 i al 2022. Nosaltres vivim en una zona molt aïllada i totalment oblidada per l’estat. Per culpa de les amenaces dels grups il·legals i les mines antipersona sovint hem de quedar-nos confinats a casa i la gent no pot anar al campa a treballa les seues terres. De fet hi ha vària gent a la zona que ha estat víctima de les mines. La situació es va posar molt dura el 2021, així que el 13 de setembre, tota la comunitat –422 famílies, 1,286 persones- vam ser desplaçats fins a la capital municipal. Després d’uns mesos vam decidir tornar, però no vam tenir cap tipus d’acompanyament de l’estat.
La segona volta va ser encara més violenta. El 12 de febrer del 2022, hi va haver un combat entre grups armats dins la nostra comunitat que va durar huit hores. Per sort no vam haver de lamentar cap pèrdua de vida humana, però sí molts danys materials, i ens vam veure desplaçats de nou. Ara fa tres mesos que hem tornat i hi ha certa calma, però no sabem quan durarà i fins quan podrem dormir tranquils.
I no hi ha presència de l’exèrcit?
El problema és que tampoc és cap garantia. El 2005, dos joves de la meua comunitat van anar al matí a treballar al camp, però a la vesprada no van tornar. Ens vam mobilitzar i al final vam descobrir que havien estat vilment assassinats per l’exèrcit, que els havien disfressats de guerrillers, en el que allí anomenem falsos positius.
Ara, per primera volta en la història de Colòmbia, hi ha un president d’esquerres. Creu que pot canviar alguna cosa?
Petro té un discurs molt clar,però arriba a la presidència d’un país després de 200 anys de governar la dreta i l’extrema dreta. De la nit al dia no es pot canviar el país però, és que a més, ell està assegut a la presidència però no mana. Moltes rames de l’estat continuen en mans de l’extrema dreta i intenten boicotejar-lo. Nosaltres tenim esperances en arribar a la pau total, però sabem que és difícil.
Què caldria per aconseguir aquesta pau?
No soles acabant amb els grups subversius s’aconseguirà la pau, sinó que és necessària construir una vida digna. Caldria implementar un sistema més igualitari, on la població camperola poguera tenir una bona educació, una bona salut, etc. Una transformació social que permetera arribar a la pau que tant anhelem.
