Ja gairebé ningú ho recordava, però l’aprovació de la llei valenciana del joc, el 2020, va haver de patir els furiosos intents de boicot per part de l’oposició, llavors conformada per PP i Vox. Els ultradretans, fins i tot, van intentar mesures de filibusterisme per endarrerir a última hora la votació de la norma. La seua implementació, deien, hauria de provocar la pràctica desaparició del sector del joc, destruir milers de llocs de treball en un sector que en aquell moment suposava un 2,3% del PIB valencià.
Al remat, totes aquelles funestes prediccions no s’han complert, però sí que va aconseguir-se posar unes mínimes barreres a la «barra lliure» que fins al moment havia tingut la patronal del joc.
El tema va desaparèixer del debat polític, però resulta obvi que els partits de dretes no van oblidar-se’n. Només han esperat a l’aprovació dels primers pressupostos de la Generalitat per «colar» en la llei d’acompanyament una sèrie d’esmenes que a la pràctica suposen la derogació d’aquella llei.
En declaracions a la Cadena SER, la directora general de Tributs i Joc, Inmaculada Domínguez, defensava que la seua proposta no pretén obrir més sales de joc sinó «que les sales que estan prop d’un centre educatiu puguen seguir exercint la seua activitat amb normalitat». Precisament, la llei de joc del Botànic no va tancar cap sala pròxima a un centre educatiu, sinó que va prohibir-ne de noves i renovar la llicència a les existents. «Es tractava d’una mesura a mig termini que mai s’ha arribat a aplicar realment, per la qual cosa mai sabrem l’impacte que hauria tingut», explica Mariano Chóliz, director de la Unitat d’Investigació Joc i addiccions tecnològiques de la Universitat de València (UV).
Unanimitat entre els experts
Tots els experts en ludopatia i altres patologies vinculades del joc coincideixen en una cosa: per evitar la proliferació d’aquestes addiccions cal dificultar-ne l’accés.
Susana Jiménez, directora de la unitat d’addiccions de l’Hospital de Bellvitge assenyala precisament la perillositat de les sales d’apostes com a via d’entrada al joc. «Molta gent comença visitant amb amics aquests locals i és després quan comença a jugar des de casa o el mòbil», explica, ja que és un espai on el joc es converteix en una opció d’oci en grup, facilitant l’entrada de potencials nous jugadors en un entorn on el joc està normalitzat, reben ajuda tècnica del seu personal i, fins i tot, cerveses gratis.
I, com en el cas del tabac, l’objectiu de les empreses d’apostes és captar potencials clients com més joves millor, ja que els garanteix més anys de fidelitat. És en aquest context que la proximitat de les sales d’apostes dels centres educatius esdevé una prioritat estratègica per a la patronal del sector, i no és una mera casualitat.
Des de Jugadors Anònims també confirmen els problemes generats per les noves modalitats més agressives de joc: «Cada volta –expliquen- arriben més famílies demanant ajuda quan descobreixen com el fill, inclús menor d’edat, ha utilitzat la targeta de crèdit i ha arruïnat l’economia familiar en webs d’apostes», una despesa a la qual cal sumar els crèdits immediats en línia que no requereixen avals i amb altíssims interessos. «Al final –continuen- és molt fàcil falsificar la personalitat a internet», cosa que permet esquivar tant els controls d’edat com els d’autoexclusió.
Per tot açò Jiménez demana «equiparar la publicitat del joc a la del tabac o l’alcohol» –tal com preveu la llei valenciana en el seu àmbit competencial- i prohibir estratègies de màrqueting agressives com els bonus regal, especialment pensades per captar adolescents.
Al darrere hi ha un immens negoci que el 2022 va menejar 6.900 milions d’euros a tot l’estat i que des de la pandèmia ha crescut perillosament, amb ja gairebé un 4% de la població espanyola presentant conductes de risc en el joc.
