Deia a l’anterior peça que «La humanitat no està lliure de recaure en pràctiques esclavistes de forma més extensiva i generalitzada… si es donessen les circumstàncies adients». Posava exemples de la història contemporània, del segle XIX, com el dels camperols irlandesos en la Irlanda ocupada, i altres.
Basada en fets i personatges reals, La llista de Schindler, Steven Spielberg (1993), mostra una altra tràgica manifestació, ja al segle XX. A més, també retrata un tipus de porta giratòria diferent de la que usualment sentim parlar. El concepte s’encunyà per a descriure la connexió entre la gestió pública i privada, i el trànsit de persones, en un sentit o l’altre, que pot derivar en conflictes d’interessos i corrupció. La porta de què parle, però connecta la mort amb l’esclavatge. En aquest cas els transeünts eren els treballadors esclaus del Tercer Reich. Seleccionats entre la població dels camps de concentració (majoritàriament jueus), s’allunyaven de la probabilitat de morir. Quan deixaven de ser «treballadors essencials» –per mala condició física o per cessament de l’activitat a què estaven destinats– la porta podia girar cap a l’altre costat i la mort s’hi tornava a acostar. Aquesta és la circumstància que viu Oskar Schindler. Treu profit de la mà d’obra esclava que li subministra el sistema nazi de captura i reclusió d’éssers humans. Després, adonant-se de l’horror d’aquell règim, i rebutjant-lo, lluita perquè la porta no gire de nou, salvant un bon grapat de jueus.
També al segle XX, acabada la Guerra Civil espanyola, els vencedors aprofitaren el treball esclau, mà d’obra barata i disciplinada. El treball forçós es recolzava en el decret 281/1937 que «proclama el derecho al trabajo de los presos por delitos no comunes como peones o en otra clase de empleos o labores en atención a su edad, a su eficacia profesional y a su buen comportamiento». Cobrarien dues pessetes al dia, de les quals el treballador en rebria 50 cèntims reservant-se una pesseta i 50 cèntims per la seua manutenció. En cas que el pres fos casat i la dona visqués en zona nacional sense mitjans de vida propis, el jornal s’incrementava en 2 pessetes més per la dona. Cada dia de treball valia per dos dies de condemna.
El sistema es batejà com a «Redención de penas por el Trabajo», i es fundà un Patronat (ordre ministerial de 7/10/1938) amb eixe nom. Vocal i ideòleg del patronat, i inspirador del decret 281/1937, el jesuïta José Agustín Pérez del Pulgar publicà un llibre mesos abans de traspassar, titulat La solución que España da al problema de sus presos políticos (1939), on enaltia la genialitat de la idea, que atribuïa al cabdill «sacada por el Generalísimo de las entrañas mismas del dogma cristiano».
Diu el novel·liste i guioniste Daniel Sueiro en La verdadera historia del Valle de los Caídos (1976), que l’objectiu principal declarat era «acometer la ingente labor de arrancar de los presos y de sus familiares el veneno de las ideas de odio y antipatria». I Pérez del Pulgar ho deia així: «no es posible, sin tomar precauciones, devolver a la sociedad (…) elementos dañados, pervertidos, envenenados política y moralmente, porque su reingreso en la comunidad libre y normal de los españoles, sin más ni más, representaría un peligro de corrupción y de contagio para todos…».
A més de la redempció dels presos oferint-los una recuperació religiosa, moral i patriòtica, l’altre objectiu era econòmic. En paraules de Pérez del Pulgar «que los presos contribuyan con su trabajo a la recuperación de los daños a que contribuyeron con su cooperación en la rebelión marxista». En un gir copernicà, els vencedors d’una guerra que ells començaren alçant-se en armes contra la legitimitat de la República, qualificaren de rebels els qui hagueren de defensar-la i patir l’alçament. La mateixa distorsió conceptual es troba en els consells de guerra que formaren els militars revoltats, quan condemnaven per rebel·lió armada els militars i civils que defengueren l’ordre constitucional.
Ben prompte, arribada la victòria, s’escamparen per la Península nombrosos destacaments penitenciaris a peu d’obra. La més famosa i que més treball forçós utilitzà fou el Valle de los Caídos, però n’hi hagué molts més. Com diu Daniel Sueiro, «Los trabajos de los presos se concibieron desde el primer momento en favor del Estado, de las Diputaciones o de los Ayuntamientos, pero también podía utilizarse esa mano de obra en aquellas obras privadas que (…) el Ministerio de Justicia declare de utilidad pública o local». Sueiro mateix treballà en el Valle, i conta com l’empresari Juan Banús, contractiste de l’obra, es passà pel penal d’Ocaña a recollir treballadors i «por no estar encerrado allí, porque era una fanega de tierra lo que veíamos, yo pedí ir a trabajar. Pero como estaba tan débil no me quería llevar. Me miró la boca, me tanteó los músculos…». I més avant, diu: «El olor de la muerte y el hacinamiento de las prisiones españolas en la inmediata postguerra también debieron influir en la aceptación por parte de muchos de los penados, del nuevo sistema de redención de penas por el trabajo y su patética salida al aire libre en destacamentos como los que empezaban a construir la gran tumba que tanta muerte inacabable parecía requerir».
D’aquells nombrosos destacaments penals a peu d’obra ha romàs poca documentació. Alguns testimonis orals i escrits. I la realitat descrita era «muy distinta de la que presentaba la Orden de 7 de octubre de 1938. En efecto, los testimonios recabados suelen coincidir en las pésimas condiciones de vida de los presos, quienes, mal alimentados y obligados a jornadas de trabajo extenuantes, solían ser vejados, maltratados y humillados a diario, y en muchos casos no cobraban el salario establecido con cualquier excusa», apunta Enrique Berzal en aquest article de 2016.
En els nombrosíssims afusellaments que tingueren lloc en els primers anys de postguerra, molts altres caigueren sense tenir ocasió de beneficiar-se del sistema de treball forçós, esclau, del franquisme. I entenguen vostés l’amargura amb què teclege aquesta ironia.
En memòria de tots i totes qui sofriren mort o esclavatge en aquell temps de La invasió dels bàrbars (el títol de la pel·lícula de Vicent Monsonís que es projecta aquests dies al nostre país), he arranjat aquestes notes sobre l’esclavitud del franquisme.
