La sentència del Tribunal Superior de Justícia (TSJ), que ha donat la raó al Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant (UA) en un recurs contra una decisió injustificable de la Direcció General de Política Lingüística durant l’anterior legislatura –és a dir, quan aquest ens estava en mans del Botànic, concretament de Rubén Trenzano–, és tristament simptomàtica.
No sabem el motiu pel qual l’anterior administració va decidir rebutjar una subvenció amb uns arguments tan maldestres i tan poc creïbles –tal com suggereix la sentència judicial– que, llegits, sonen simplement a excusa i camuflen una única intenció: la de castigar la institució acadèmica afectada.
Aquesta incompetència, confirmada pel TSJ, no dona ales sinó a la desesperança, i ens obliga a fer una reflexió sobre quina esquerra i quin valencianisme volem en aquest país. És perfectament conegut que tant Trenzano com l’exconseller Vicent Marzà, ara eurodiputat, no van tindre cap problema a menysprear el parer de la comunitat docent, un sector clau i molt majoritari al si de la militància de Compromís i fonamental en el futur del país.
Les decisions judicials que van buidar de contingut la primera llei educativa formulada pel Botànic van ser el preludi d’un seguit de decisions que comptaven amb el rebuig explícit de la major part de les entitats representants dels docents i per les entitats defensores de la llengua. Es va alertar del perjudici d’eliminar les línies en valencià, es va posar el crit en el cel davant la proposta d’homologar els títols de Batxillerat als de la Junta Qualificadora –mesura que han acabat implementant PP i Vox!–, hi va haver protestes per la derogació dels cursos de capacitació lingüística i tant Marzà com Trenzano, com també la majoria de l’alta direcció de Compromís, es van fer els sords amb les queixes emeses pels afectats.
L’última sentència és també l’última prova de fins a quin punt s’han fet malament les coses. És una prova fefaent després de molts capítols d’hostilitat i d’arrogància que mai no s’haurien d’haver produït. Davant la incompetència manifesta del Govern valencià del PP, de la seua trista dependència de Vox i de l’odi declarat que ambdós partits –que sumen majoria a Les Corts– li tenen al valencià i als valencians, cal que l’esquerra i el valencianisme no només es rearmen per apartar-los de les institucions, sinó que també aprenguen dels errors comesos.
Per últim, considerem que cal fer una última reflexió: la lluita judicial s’ha de mantindre i s’ha de perfeccionar contra les injustícies de tot tipus. L’esquerra té tendència a fugir d’aquest instrument que tan controlat té la dreta. Hi ha camp per córrer en aquest àmbit, i ara la UA ho ha demostrat.
