El barri d’Ave Maria, conegut popularment com a Socusa –pel nom de la promotora immobiliària que va alçar les cases, d’Alaquàs es va crear el 1961, irònicament per donar cabuda a famílies que havien perdut la casa durant la riuada del 1957 i és a tocar del barranc de la Saleta. És un d’aquests barris que ara s’anomenen «vulnerables», habitats per gent de classe obrera que pateix alts nivells d’exclusió social, precarietat i fins i tot i analfabetisme, i després de 60 anys, moltes persones majors, amb els problemes de mobilitat i salut que comporta.
Ara, aquestes famílies són de nou afectades per una barrancada. La del 29 d’octubre els va tocar de ple, si bé l’aigua no va arribar als nivells de Paiporta o Catarroja, amb més d’un metre inundat, si es van evitar víctimes mortals va ser gràcies a una cultura ancestral dels aiguats que va provocar que els habitants dels baixos es refugiaren automàticament a casa els veïns dels pisos més alts sense esperar l’alarma.
Ara, una passejada superficial per Socusa mostra els bars oberts, el centre de salut i el de persones majors impecables i fins i tot problemes per aparcar. A banda d’alguns desperfectes menors en el parc i alguna porta encara per reparar, podria parèixer que el barri ja ha tornat a la normalitat. Tampoc hi ha, a diferència d’altres municipis, presència constant d’ONG o militars. Però res més lluny de la realitat. Socusa és un exemple perfecte dels efectes invisibles i de llarga durada de la DANA. Situacions dures que corren el risc de fer-se cròniques, en bona mesura per la inacció de les administracions i un pla d’ajudes anèmiques. Un perill –com diu un refrany que encaixa especialment bé- que «ploga sobre mullat», afegint més problemes i dificultats, precisament a la població més pobra i precària.
«No ha vingut ningú»
Per saber què està passant a Socusa no n’hi ha prou en passejar pel carrer. Cal picar portes i entrar dins de les cases, una faena gens fàcil. Ací no acostumen a obrir desconeguts i que es pot fer gràcies a la col·laboració de voluntaris que s’han guanyat la confiança del veïnat.
Més de 40 dies després de la tragèdia, són aquests voluntaris els que es preocupen de la família que necessita un somier –«portem tot aquest temps dormint al terra», explica un veí-, d’aconseguir la bomba per desembussar uns col·lectors que ja els van construir insuficients o de buscar electricistes que, una volta acabada la seua jornada laboral, van a les cases canviant els quadres elèctrics i fins i tot el cablejat, que encara té el revestiment de tela.
«La faena és esgotadora, cada dia descobrim un nou drama –explica una voluntària-, però que hem de fer, no els podem deixar sols». I aquest és precisament el problema. Des de Socusa denuncien l’abandonament per part de l’Ajuntament. «Ací no ha vingut ningú» és la frase més repetida pels veïns quan els preguntes per serveis socials o qualsevol mesura d’ajuda que hagen rebut. «Els primers dies sí que va vindre una treballadors social –especifica Carmen- i va preguntar que necessitava i que em cridaria. Ja no he sabut res més». «Jo estic a la llista d’atenció de serveis socials –explica una altra veïna que prefereix no donar el seu nom- per un problema amb la xiqueta. Abans de la DANA els tenia tot el dia a sobre, volien veure si la xiqueta tenia un llit per dormir, però des que va passar tot ja no els preocupa on dorm».
Els primers dies, serveis socials va organitzar un servei de repartiment de menjar calent, però aquest funcionava soles de dilluns a divendres. I malgrat que moltes cases continuen sense cuina, aquest servei també s’ha suprimit. «Nosaltres ens hem organitzat molt bé, tenim contactes amb moltes organitzacions que s’han creat, com Suport Mutu DANA, però no arribem a tot, ens calen recursos i també ferramentes, tècnics, coses que l’ajuntament o la Generalitat tenen, però ací no arriben, com anem nosaltres a desembussar es col·lectors?», denuncien les voluntàries. «En canvi, als carrers del centre ja estan repintant els carrers, quines són les prioritats?» es lamenten.
Sense accés a ajudes
La sensació d’abandonament i enuig és enorme. Mateus i Abigaïl són una parella jove que treballen d’administratius autònoms. Tenen dos fills menuts, el major amb un autisme que li provoca que l’aigua el pose nerviós. Des del 29 d’octubre els tics se li han empitjorat. Quan van deixar la casa van haver-se de pagar ells l’hotel i ara han tornat, encara que els falten molts mobles els coste escalfar una casa que encara conserva la humitat. «No en tenim altra», asseguren. Malgrat la caiguda d’ingressos –no han pogut mantenir el ritme de treball- han de seguir pagant el lloguer. El seu agraïment als voluntaris és infinit. «Ja no és l’ajuda material, és que sense ells encara viuríem en el fang, perquè no tens ànims ni de netejar». Veure’ls com ells o altres veïns s’han sobreposat a la desgràcia és el que ens ha donat forces però, de nou, no n’hi ha prou amb voluntat. Sense cap tipus de suport psicològic, ni tan sols pel fill, tampoc els ha arribat l’ajuda promesa de 6.000 euros per als autònoms. Denuncien que els webs oficials per informar de les ajudes són caòtics i impossibles d’entendre. «Ens assabentem molt millor pels voluntaris o els veïns».
I ells són professionals dels tràmits administratius. La senyora Amparo té la mare malalta, amb un grau de dependència encara per classificar, però té demència i no pot alçar-se del llit, a més d’un nivell educatiu que li impedeix omplir un formulari oficial. L’única ajuda que ha rebut va ser un paquet de bolquers per la seua mare els primers dies després de la riuada.
