Quan li recordem a Julio Blasco que han passat 34 anys des que l’allau d’aigua va inundar Algemesí, l’home de 82 anys ens mira abstret, immutat amb les mans a les butxaques i plantat com un roure que no defalleix davant la força d’un torrent descontrolat.
“Ja han passat 34 anys?”, pregunta reflexivament l’home gran. Al costat està el seu fill, qui aquells dies s’hi trobava fent la mili a Santander. “L’autopista va fer de pont de contenció”, respon el seu fill, també Julio Blasco, conegut a Algemesí perquè és el director del Museu de la Festa. “Si no hi haguera estat −l’autopista−, a Algemesí no haguera arribat l’aigua o, almenys, no tanta”. Segons el director del Museu de la Festa, “les inundacions patides a Algemesí al llarg de la història i que s’han documentat han arribat pel Magre i, donada l’orografia local, mai no haurien sigut tan devastadores com l’ocorreguda aquell 20 d’octubre de 1982”.
A més de 700Km de casa i fent la mili, “em vaig assabentar en el moment i estava relativament tranquil pel Xúquer. A Algemesí pensàvem tots en el Magre”, recorda el fill, qui aconseguí deslliurar-se d’unes maniobres i obtingué permís per seguir els esdeveniments per televisió i, fins i tot, el capità “em concedí un telèfon”. De sobte, “vaig sentir que estaven evacuant Xàtiva. Aleshores pensí que si estaven evacuant Xàtiva, allunyada de la Ribera, a Alzira i Algemesí o no quedava ningú o estaven tots a la Penyeta del Moro (un senyal marítim davant la costa de Cullera)”. A Algemesí, “els telèfons no funcionaven i la situació era angoixant per la informació que m’arribava, ja que la premsa començava a parlar de morts”. Tres dies d’informació dantesca i sense poder establir comunicació amb la família. L’endemà del 20 d’octubre “comencí a marcar el prefix d’Algemesí, el 242, i números aleatoris, fins que algú despenjà”, diu entre sospirs. “Era de nit i el primer que vaig preguntar era si hi havia morts a Algemesí. Em digueren que no. Aleshores, li demaní que per favor avisara la meua família”.
Línia roja: Magre. Línia blava: Xúquer. Línia negra: Autopista.
Unes hores després, ben entrada la nit, recorda Blasco, “torní a telefonar i em van dir que a ma casa no hi havia ningú. Amb l’angoixa, pensí que tal vegada se n’havien anat per posar-se a recer a la Casa Bolea”, la granja de xais que tenia la família al polígon de Cotes, prop d’on està hui el molí de SOS. “Finalment, m’assabentí que els hagueren d’evacuar d’allà”, d’on pensaven que estarien sans i estalvis. “Se salvà un xai”, afegeix, “i mon pare decidí no matar-lo i deixar-lo créixer fins que es fera vell”.
Julio Blasco, propietari de la Casa Bolea. Darrere, un plànol d’Algemesí encerclat pel riu Magre.
Son pare se’l mira ara, després de 34 anys d’aquella remor que sorprengué la població de la Ribera que mirava el Magre, l’afluent que encercla el poble, perquè el Xúquer queda lleugerament apartat del nucli. “A les 23h sentírem una remor d’aigua…”, diu capcot Julio Blasco recordant com la crescuda del Xúquer com a conseqüència de la pluja i el trencament de la presa de Tous els portà a prendre decisions immediates. Fugint del poble “ens en vam anar a la granja pensant que allí ens salvaríem. La família del masover amb els xiquets i la meua se’n va pujar al segon pis de la casa”, explica el vell ramader. “Al poble no hi havia llum i la televisió i els telèfons no funcionaven. Per sort, allà teníem un motor de gasolina amb què poguérem seguir les notícies per la televisió”.
Amb la claredat del 21 d’octubre, “quan ens alçàrem i vam veure com estava tot, pensàrem que s’havia acabat el món”. Les pèrdues de quatre famílies foren quantioses, “de 1.500 xais, en quedaren 6 vius. Teníem 6 bous i en morí només un”, recorda, però cal tindre en compte una dada com és que la ‘Pantanà’ fou a finals d’octubre, a poques setmanes de Nadal, unes dates en què els ramaders tenien ja preparat el ramat que vendrien per a les festes i, per tant, més o menys calculats els ingressos anuals. Tot allò se n’anà en orris amb l’aigua. “Tardaren 4 o 5 dies en obrir els camins perquè l’aigua retrocedira” i pocs dies després “es presentà un pèrit, qui calculà les pèrdues i digué que no hi havia 1.500 xais”, es lamenta el ramader. “La manera amb què ho calculà no era vàlida, perquè em digué que aquell muntó no representava 1.500 xais. No va comptar els caps”. No obstant això, “arreplegàrem el que l’assegurança ens donà. Em vaig quedar la granja que fins aquell dia havia estat d’una societat i vaig poder aguantar quatre anys més, fins que ho vaig haver de deixar i dedicar-me a ser carnisser”.
Aquells dies de televisió d’imatges fangoses, cotxes i motos surant, d’animals unflats per l’aigua, de llanxes pneumàtiques repartint bolquers i llet “la família ho passà molt malament, perquè ningú ens avisà d’allò que se’ns venia damunt. Una de les coses que més em van sorprendre fou veure una vaca damunt d’un vagó de tren, envoltada d’aigua, a Alzira”.
No fou l’única granja d’Algemesí que quedà arrasada per aquella remor d’aigua que vingué pel Xúquer quan tots els algemesinencs miraven el Magre. “L’aigua destrossà la granja d’Alfredo Carbonell, la de Simó, la de Granage, que era de vaques… Quasi tot el ramat que hi havia al voltant de l’antic escorxador s’ofegà o se l’emportà el riu”.
