La designació del tinent general Francisco José Gan Pampols com a vicepresident de la Generalitat mereix un relat elegant i per tal d’intentar fer-lo buscaré el suport en la producció literària de Gabriel García Márquez.
Gairebé el primer que ens ha dit el Sr. Gan, s’haurà d’acostumar a tindre tractament civil, ha sigut que «Yo no vengo a decir un discurso» (2010), i que ell no acceptarà ordres polítiques, que ve a ser una proclama de la seua voluntat de viure Cien años de soledad (1967), o menys temps, però ja se m’entén. Que té la intenció d’anar per lliure, vaja!
Ha de ser conscient el protagonista, que ha estat designat per un president que viu El otoño del patriarca (1975), i que més prompte que tard, haurà de prendre consciència que el titubejant i fal·laç discurs de Mazón és una barreja del Relato de un náufrago (1970) i Todos los cuentos (1976); perquè la tardana incorporació del vicepresident a la política és un poc com El amor en los tiempos del cólera (1985).
El Sr. Gan, es trobarà amb el món de l’administració i els seus ritmes. Vorà que per aprovar un pressupost calen setmanes si no mesos, no perquè estiga De viaje por los países socialistas (1978), sinó que l’administració té diferents nivells de control, i terminis per a presentar al·legacions. Passen setmanes amb un simple decret, abans que es publique al DOG. Trobe que la tardança a publicar-se, el farà sentir com si El coronel no tiene quien le escriba (1961), i quan vorà la proliferació d’errors en cada un dels fulls del Diari Oficial de la Generalitat, descobrirà que el butlletí és com La hojarasca (1955).
Després vindrà allò d’haver-se de sotmetre, tant sí com no, a les sessions de control, i descobrirà que ha de donar explicacions a una tropa singular composta per algun antic objector de consciència, alguna jove diputada que podria ser la seua neta, mitja dotzena d’ecologistes, dotzena i mitja de feministes, i un grapat d’antimilitaristes, un exèrcit democràtic al qual mai havia hagut de fer front, i del qual no podrà escapolir-se amb tecnicismes, ni amb Doce cuentos peregrinos (1992). S’adonarà que les intervencions des del faristol, mirant al seu escó no seran exactament una Diatriba de amor a un hombre sentado (1994), i això que les intervencions de l’oposició no són precisament un Viva Sandino (1982).
Vorem com en passar d’alguns pocs mesos, se sentirà com El general en su laberinto (1989), i es lamentarà de La mala hora (1962) en què va acceptar l’encàrrec, i enyorarà Cuando era infeliz e indocumentado (1973), i potser mirarà per la finestra del despatx amb Ojos de perro azul (1974), i decidirà que ja n’ha tingut prou, i que ja ens ho farem.
Quan això passe, provocarà automàticament el final de la carrera política Mazón, que és des de fa temps la Crónica de una muerte anunciada (1981), i milions de valencianes i valencians celebrarem Los funerales de la Mamá Grande (1962).
Gan Pampols, donarà per acabat El secuestro (1982), i lògicament algun periodista relatarà el seu pas pel govern sota el títol de Notícia de un secuestro (1996), i ell, per fi, celebrarà Vivir para contarla (2002) i podrà dedicar la resta de la seua vida a gaudir Del amor y otros demonios (1994).
Enric Nomdedéu, anterior secretari autonòmic d’Ocupació i director general de LABORA.
