«A mon pare, Rafel Baldoví Nácher»
Ja fa unes setmanes que patisc per passar massa temps a la capital, hi ha, a vegades, motius més grossos que la pròpia voluntat. Això m’ha fet adonar-me d’un fenomen nou, l’atracció i la bona disposició que hi ha entre les persones valencianoparlants. Pose alguns exemples per il·lustrar el meu cas.
Estic fent cua a una cafeteria on mantinc el valencià davant un cambrer, que l’entén però no el parla, i en l’últim moment tinc la necessitat d’una altra safata, el cambrer em fa cara llarga però una persona de la cua em diu: «Jo en tinc dos». Sense més l’agafe, ens somriem, i sentim el lligam.
Altres vegades estic demanant alguna cosa als zeladors i el «principal» és xurret però abans d’anar-se’n, l’acompanyant, es gira i em diu: «Adeu», amb un somriure. I ja sent eixa fiblada de nou. Eixa connexió profunda i íntima.
Encara més, eixa administrativa que treballa a la recepció, quan li he demanat un justificant, encara que ha tingut problemes per entendre la numeració del DNI, m’ha demanat que no canviara, que volia recuperar el nivell que tenia abans d’anar-se’n a treballar fora. I eixe somriure còmplice ho ha arreglat i facilitat tot. Quina alegria tan gran observar el seu interés d’aprendre la llengua pròpia de València!
I així és, que quan vaig pel centre de la ciutat, i el conductor de l’autobús, o el policia o l’acomodadora del teatre Rialto o… tants casos de persones anònimes em diuen «Bon dia», o em parlen en valencià, em fan somriure.
Perquè ja sabem de quin equip som, inclús ens fa sentir-nos orgullosos, atractius i sexis de parlar la nostra llengua. Els nostres somriures, la nostra complicitat, és sexi.
