«Time is money». Aquest aforisme, recollit inicialment l’any 1748 en un assaig de Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels Estats Units d’Amèrica, pretenia principalment evidenciar el cost monetari de la inactivitat laboral.
Així, Franklin argumentava que si un home podia guanyar deu xílings per dia amb el seu treball i romania inactiu per motius de viatge o d’oci durant mig dia, a banda de les despeses pròpies d’aquesta activitat, hauria de sumar-hi els cinc xílings que hauria pogut guanyar d’una altra manera.
Aquesta intuïció, que en essència no suposa més que una aplicació senzilla, primària, del concepte econòmic de cost d’oportunitat, és possiblement ara més certa que mai i impregna cada minut i espai de les nostres vides.
Durant la darrera dècada, les innovacions econòmiques vinculades a revolució digital han perseguit l’apropiació sistemàtica del temps no productiu, així com la mercantilització d’actius íntims o personals que fins ara romanien inexpugnables. El temps i les dades han esdevingut el nou or, el nou petroli de l’economia contemporània.
El temps d’espera a la cua del supermercat o a l’andana del metro, les hores mortes a casa mirant per la finestra, el sofà buit, els passejos contemplatius, tots aquests espais o moments són ara objecte d’explotació econòmica. L’avorriment ha estat erradicat i substituït per un imperatiu de consum permanent, adobat per una onada inabastable de notificacions i distraccions constants.
Només cal donar una ullada als models de negoci de Google, Facebook, Airbnb, Netflix i tants altres gegants digitals. Sota l’aparença d’una lloable missió social i d’una embriagadora gratuïtat, trobem sovint obscures pràctiques de manipulació psicològica, d’aprofitament de vulnerabilitats del subconscient humà i d’una invasió sense precedents del nostre dret a la privacitat.
No és casual que visquem enganxats al mòbil i a les xarxes socials, tampoc que no puguem deixar de mirar el següent capítol d’una sèrie de Netflix, que ens preocupe la possible rendibilitat econòmica del nostre sofà buit o la possible utilitat de la nostra bici per a fer repartiments a domicili. I no, per molt que ens ho pensem, no en tenim el control. Aquests productes i, els mecanismes de recompensa que els hi acompanyen, han estat dissenyats expressament per a assolir aquests resultats.
El temps és or, sense pal·liatius. Ara, fins i tot és possible i desitjable obtenir «rendibilitat temporal» qüestionant el propi model de negoci. De fet, un dels continguts més vistos durant aquestes últimes setmanes a Netflix és la pel·lícula documental «The Social Dilemma» o «El dilema de las Redes Sociales» que precisament denuncia els abusos del capitalisme de plataformes o de la vigilància.
Segurament, la qüestió fonamental és que no ens hem interrogat suficientment (individualment i com a societat) sobre aquesta penetració salvatge del mercat a les nostres vides. Massa sovint hem entés el creixement econòmic, la tecnologia, com a destins inqüestionables i no com a construccions polítiques, voluntàries i col·lectives.
El temps és or, sí. Ara el repte és preguntar-nos si acceptem o no que la nostra vida íntima siga també or. Si cal protegir determinats espais, principis i drets o, ens incorporem incondicionalment a l’equació de Franklin.
La publicació d’aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l’import.
Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
