-Es compleixen quaranta anys del tancament dels Alts Forns de Sagunt. Vostè qui era en aquell moment?
-Curiosament, l’últim lingot que ix de la fàbrica d’Alts Forns ix el dia que jo feia 12 anys, el 5 d’octubre del 1984. Era el meu aniversari. És a dir, que en el moment que comença el tancament, l’any 1983, jo tenia 11 anys. Jo era el fill d’un treballador de fàbrica. Els xiquets parlàvem de fàbrica, sense article, com si no n’hi haguera una altra al món. Mon pare era «electrónico grado 14». Ho recorde perquè sempre m’ho preguntaven en classe.
-Què significava la fàbrica laboralment, socialment i econòmicament per a Sagunt?
-Tot el món treballava a la fàbrica o en depenia. Va arribar a tindre 5.000 treballadors en un moment en què a cada família només hi solia treballar una persona. I si cada casa tenia una mitjana de quatre persones, parlem de 20.000 persones vinculades a la fàbrica les quals, al seu torn, eren clients dels establiments relacionats amb la fàbrica. La icona més simbòlica era un cartell molt bonic de l’època amb el lema: «No a la mort d’un poble», escrit exclusivament en castellà en aquell moment. El va fer un dibuixant del Port de Sagunt i hi apareixia una calavera i els Alts Forns com en una espècie d’skyline.
-En quin moment es comença a saber que el tancament de la fàbrica és possible?
-Felipe González va fer un míting a Sagunt i va garantir la continuïtat de la fàbrica. L’any 1982, quan guanya les eleccions amb l’eslògan que crearà 800.000 llocs de treball, tres mesos després, es va donar l’ordre de tancar un dels Alts Forns. Això s’anuncia en un moment donat, i quan el comitè d’empresa se n’assabenta es genera una concentració per a no deixar eixir el president de l’empresa. Això va ser al febrer de 1983.
-Quina va ser la reacció popular?
-Hi va haver un xoc. Des de la perspectiva actual, ara que hem comprat molts marcs i rols individualistes, potser no s’entén massa. En aquell moment el poble era una pinya. No s’ho esperava ningú, perquè hi havia una promesa. Tot i que se sabia que la fàbrica havia envellit, no s’ho esperava ningú. La reacció va ser molt comunitària, molt de plantar cara. Calia començar una lluita que va acabar durant 18 mesos amb manifestacions, recollida de vora mig milió de signatures arreu d’Espanya, fonamentalment al País Valencià. Es van fer manifestacions a Madrid, a València… Recorde especialment que hi va haver una manifestació al juliol del 1983, la manifestació dels xiquets. Jo tenia 11 anys. Es van fer vagues generals que simulaven la mort del poble: no podia eixir ningú al carrer. Jo tinc anècdotes d’aquells dies. Per exemple, quan no em deixaven baixar a jugar al carrer un dia d’estiu de 1983. Va vindre un amic i va tocar el timbre de ma casa. Mon pare sabia que ell era fill d’un sindicalista d’UGT, per tant pròxim al PSOE, i no em va deixar baixar. Imagina’t, per tant, fins a quin punt vam interioritzar, sent xiquets, el telenotícies. Va ser tot un bateig ideològic a base de tindre por perquè ton pare perda la faena.
-Eixa conscienciació tan primerenca no és habitual en la generació actual.
-No, no ho és. Quan es va començar a tancar la fàbrica, o com a mínim a parlar-ne, jo tenia 10 anys. A casa, per exemple, hem tingut noms i cognoms de sindicalistes com a referents, com a persones admirables. A més, al Port de Sagunt es respirava marxisme. Jo no soc marxista, precisament. No crec que eixos mètodes d’anàlisi i sobretot de solucions siguen les adequades. Però jo respirava sindicalisme més que política. Al Port de Sagunt la incidència, sobretot, procedia de CCOO. A més, mon pare, que és de Xàtiva i és un històric del valencianisme del Port de Sagunt –va militar al Partit Nacionalista del País Valencià, a la Unitat del Poble Valencià, al Bloc i ara a Compromís–, ja parlava obertament d’ideologia i de política des que jo tinc memòria. Allò va ser un tsunami ideològic que entrava a casa, i mon pare va tindre la prevenció o la visió de gravar tot el que eixia en la tele al vídeo que teníem a casa. De manera que no només vam viure aquell moment, sinó que l’hem tornat a viure posteriorment.
-La decepció amb el PSOE va ser total.
-El primer que va passar, des del punt de vista polític, és que va dimitir tota la corporació municipal. L’alcaldia la tenia el PSOE amb José García Felipe, que va dimitir, i es va formar una gestora amb suplents que havien sorgit de les llistes, simplement per a dur endavant la gestió administrativa de l’Ajuntament. A mi això m’ha afectat amb tal profunditat que jo, malgrat ser socialdemòcrata, no puc votar el PSOE. Al Port de Sagunt pensàvem que el PSOE era el dimoni i que el ministre Carlos Solchaga n’era la personificació. Ell va dur endavant, com a ministre d’Indústria, una dialèctica dura. En aquell moment no només s’estava donant la reconversió industrial a Espanya: hi havia Margaret Thatcher al Regne Unit, les privatitzacions de Ronald Reagan als Estats Units i, en definitiva, l’accés del neoliberalisme, que va fer una primera entrada a Espanya a través de Sagunt. Després arribaria aquesta desindustrialització a Astúries i al País Basc. Segurament, als valencians, ens creien «más muelles». Però es van trobar amb un poble unit, alegre i combatiu. S’hi respirava un ambient de comunitat absoluta, una unitat total que només es va fragmentar un poc al final, quan s’havia de decidir qui seria acomiadat. De fet, les assemblees se solien fer al Cine Oma, un equipament antic on cabien cinc-centes o sis-centes persones, però moltes vegades s’havien d’acabar fent al camp de futbol, incloent el terreny de joc, per a encabir tota la gent que hi volia anar.
-Malgrat el paper del PSOE, en el període democràtic actual aquest partit ha sigut el que més vegades ha ostentat l’alcaldia a Sagunt.
-Bé, des que jo tinc memòria política, no. Jo comence a tindre memòria política el 1995, quan l’alcaldia la tenia Manolo Girona, que era president de la Diputació de València quan es va tancar la fàbrica i es va mantindre al PSOE. Però al 1997 es va fer una moció de censura entre PP, UPV, els independents de CIPS i CDS que va furtar-li l’alcaldia. A partir d’aleshores hi ha dos governs seguits pactats entre PP, UPV i altres partits. Després va tornar a governar el PSOE una legislatura, el PP altres dues i el 2015 es va fer un govern liderat per Quico Fernández, de Compromís, que era l’alcalde. Ara, des del 2019, les dues últimes legislatures han sigut del PSOE, que va superar en vots per poc a Compromís però que fa un any es va imposar amb força. El que vull dir és que el PSOE, durant un temps, va ser un partit proscrit. I la diversitat política a Sagunt feia que el PSOE no passara de cinc o sis regidors. El PP tampoc no superava aquesta xifra. De fet, Sagunt va ser un dels pocs llocs on el CDS va aconseguir representació. Sagunt té una diversitat electoral enorme, i això ha impedit que molts partits grans aconseguisquen còmodament l’alcaldia. Jo no diria que la recuperació del PSOE haja sigut sòlida fins aquesta legislatura, quan la gent ha vinculat l’arribada de la gigafactoria al PSOE. Ací l’efecte alcaldia, que sempre funciona als pobles, ha sigut determinant.
-Les noves generacions recorden el que va ocórrer al Port de Sagunt ara fa quaranta anys?
-No. Això és com quan alguna persona major parla de la riuada de València. Hi ha una part de la població que no vol recordar allò perquè va ser una derrota. Però jo diria que en general les noves generacions no han rebut un traspàs de memòria sindical, obrera o democràtica. I això es nota políticament.
-La seua politització quan era un xiquet sí que ha persistit.
-Sí. La intensitat va ser molt forta. De fet, quan vaig entrar a treballar en Caixabank el primer que vaig fer va ser sindicar-me i vaig acabar de delegat sindical. Al poble, seguint la tradició de mon pare, vaig ser secretari local del Bloc. Sempre he estat implicat. Després d’allò ja no vaig poder mirar la vida des d’un punt de vista poc col·lectiu. Perquè al final, el que aprens, és que la ideologia és un projecte col·lectiu. És una mirada de classe. I jo tinc una mirada de classe permanent. Recorde permanentment que soc fill i net d’un electricista.
-Actualment de què viu Sagunt?
-Sagunt s’ha incorporat a una societat de serveis normal i corrent i amb una diversificació econòmica estàndard: s’han fet molts centres comercials, les fàbriques que es van instal·lar com a compensació, com la d’oxígens o la de fertilitzants, continuen funcionant… però allò va ser un pegat. Ara es pot donar la situació que Sagunt passe de ser un monocultiu industrial siderúrgic a ser un altre monocultiu industrial relacionat amb bateries elèctriques. És com si es tancara un cercle.
