S’ha obert la veda i no puc callar. Deu haver arribat el moment de realitzar els somnis impossibles, inabastables, infactibles i inversemblants i no me n’he adonat. Això sí, sempre des de la posició de Mr. Gilito; mai en contra. L’epifania del Senyor sembla haver-se avançat en temps i el capgirell d’horaris ha format una paradoxa d’allò més distòpica a Veneçuela, on els reis han arribat per aire i en compte de regals han deixat caure un bon reguitzell de bombes. I per quin motiu? El control de Sud-amèrica podria ser una bona resposta, encara que l’explicació que ens arriba des de la Casa Blanca té més a veure amb la detenció d’un delinqüent internacional i el lliurament als Tribunals de Justícia. Com? A quina mena de tribunal? De quina justícia estem parlant? Els únics que podrien jutjar Maduro seria el Tribunal de Justíca dels Drets Humans, però la realitat, tossuda i implacable com un mur de formigó, ens demostra que a la geopolítica no hi ha més tribunal que el de la força bruta. Maquiavel ja ens ho va advertir fa cinc-cents anys amb una fredor quirúrgica que avui fa feredat rellegir: «Tots els profetes armats van véncer; els desarmats van ser destruïts». I a Veneçuela, aquest gener, no hi ha hagut profetes, sinó míssils; no hi ha hagut justícia divina, sinó una realpolitik d’acer i foc.
Si ens posem les ulleres del vell secretari florentí, el que ha passat a Caracas deixa de ser una “paradoxa distòpica” per convertir-se en una lliçó de manual de El Príncep. El nou Cèsar de la Casa Blanca, per esmentar-lo d’una manera elegant, ha decidit que no n’hi ha prou amb ser la guineu —l’animal que eludeix els paranys amb sancions econòmiques i diplomàcia de passadís—; calia ser el lleó. Calia espantar els llops. I quina manera més estrepitosa de rugir que aprofitar la letargia de les festes nadalenques per assestar un colp que decapita un estat sobirà sota l’excusa de la “justícia policial”.
Maquiavel escrivia al capítol XVIII que un príncep prudent no pot, ni ha de mantenir la paraula donada quan fer-ho es gira en contra seu. La legalitat internacional, aquesta construcció tan bonica de paper mullat, és la paraula donada de l’Occident civilitzat, però quan l’interés suprem de l’Estat (o del petroli) —que no ens enganyem amb eufemismes pietosos— entra en joc, la llei es converteix en un obstacle prescindible. L’operació militar no busca la justícia, busca l’eficàcia. I en això, el Príncep del Nord ha estat terriblement eficaç. Ha aplicat allò que Maquiavel anomenava la «crueltat ben usada»: aquella que s’executa de colp, d’una sola vegada, per garantir-se’n la posició, en lloc de la crueltat mal usada, que s’allarga en el temps i desgasta el poder.
Ara bé, el problema d’actuar com un conqueridor en terra estranya, o com un “alliberador” —el títol preferit de tots els invasors des d’Alexandre el Gran—, és la gestió del dia després. El Príncep ens ensenya que és molt més fàcil adquirir un Estat que conservar-lo. Els bombardejos poden eliminar un líder, sí, i poden satisfer la set de revenja o de control immediat, però no canvien l’ànima d’un poble ni l’estructura d’un país enrunat. Maquiavel alertava que qui ocupa un territori amb lleis i costums diferents es troba amb dues opcions: o l’arrecera completament, o hi va a viure per controlar-lo de prop. Com que veig difícil que el president dels Estats Units trasllade el Despatx Oval al Palau de Miraflores, ens trobem davant la incertesa del buit.
El que hem vist aquests dies és el triomf de la Virtù —entesa no com a virtut moral cristiana, sinó com a habilitat política, energia i audàcia— sobre la Fortuna. Maduro, que havia surfejat onades de sancions i intents de colp d’estat confiant en la seua bona estrella i en les aliances amb potències llunyanes, ha vist com l’atzar li girava l’esquena. Maquiavel deia que la fortuna és com un riu impetuós; quan s’enfurisma, inunda les planes i destrossa els arbres. La intervenció americana ha desbocat el riu, i ara caldrà veure qui és capaç de construir els dics per contenir la riuada de conseqüències que vindran.
Ens volen vendre que això és una operació policial, una simple “detenció”. És la màscara de la guineu posada sobre el morro del lleó. Ens diuen que ho fan pel bé del poble, per la llibertat. Però qui llegeix el florentí sap que un Príncep mai no fa res pel bé dels altres si no és que coincideix amb el seu propi. «Els homes obliden més ràpidament la mort del pare que la pèrdua del patrimoni», deia Nicolau. I mentre els drons sobrevolen Caracas, la qüestió de fons no és qui seu al banc dels acusats a Nova York, sinó qui es quedarà amb el patrimoni de Veneçuela.
Hem obert la veda, efectivament. I en aquest nou escenari, on el Dret Internacional s’ha retirat a plorar a un racó fosc, només queda la descarnada veritat del poder. Els Reis d’Orient han portat bombes perquè, al segle XXI, l’or, l’encens i la mirra cotitzen a la baixa comparats amb el barril de cru i l’hegemonia. Maquiavel, des de la seua tomba a la Santa Croce, deu estar somrient amb mitja, pensant que, per molt que passem pantalles i canviem de segle, la naturalesa humana —i la dels seus prínceps— continua sent tan previsible, brutal i fascinant com sempre.
