Hi ha moments en què una societat es juga molt més que una xifra pressupostària o una reforma administrativa. Es juga la seua dignitat, la seua cohesió i un principi bàsic: que la salut no pot ser una mercaderia. I, malgrat això, tornem a assistir a la mateixa maniobra de sempre: grans corporacions sanitàries que busquen ampliar beneficis, encara que siga a costa de llistes d’espera inflades i d’un deteriorament deliberat de l’atenció pública. Res nou. Simplement el mateix conflicte de sempre entre el dret i el negoci, ara explícit darrere d’un gegant privat que vol convertir la precarització en oportunitat empresarial.
El laboratori del PP: Alzira
Al País Valencià ho sabem de sobres. El Partit Popular de Zaplana va fer ací el seu gran experiment: l’Hospital d’Alzira, la porta d’entrada al model de concessió privada. Un model venut com a modern i eficient que, amb el pas del temps, va acabar demostrant allò que ja avisaven molts professionals: que l’objectiu de les empreses concessionàries no és garantir drets, sinó maximitzar rendiments. I quan el criteri és el benefici, ja sabem què passa: es retalla en personal, en qualitat, en prevenció i en equitat.
Alzira no va ser una anècdota. Va ser un precedent.
La persecució política i l’aïllament calculat
Quan Mónica Oltra va denunciar irregularitats relacionades amb el funcionament de la sanitat privatitzada, va tocar interessos molt potents. I a partir d’ahí va començar un episodi lamentable, en què determinats actors polítics i mediàtics es van bolcar en una campanya que, als ulls de molts, tenia menys a veure amb la justícia i més amb la revenja política i econòmica.
Però el més greu no fou només l’ofensiva de la dreta i de les empreses afectades. El més dolorós fou veure com el PSOE de Ximo Puig va decidir deixar sola Oltra i Compromís davant dels lleons. Aquell abandonament no va ser neutral; va ser una tria. I eixa tria va tindre conseqüències: va afeblir el govern progressista, va enviar un missatge de por i va fer avançar la dreta. No per mèrits propis, sinó per silencis còmplices i renúncies vergonyants.
La dimissió d’Oltra, entre llàgrimes i acusacions de complicitat política i mediàtica, no va ser només la caiguda d’una dirigent: va ser la prova que quan la pressió del bloc reaccionari apreta, el socialisme institucional tremola i cedeix.
Les coses pel seu nom
Si hui la dreta i l’extrema dreta estan fortes, no és només per la seua capacitat d’agitació. És perquè abans hi hagué massa falses prudències, massa por a confrontar els poders econòmics, massa disposició a sacrificar aliats incòmodes per mantindre un equilibri que mai va ser correspost.
Cal aprendre d’això. Quan tornem a governar —perquè tornarem— no podem repetir els mateixos errors. No podem permetre que un PSOE deslleial marque els límits de les polítiques públiques. No podem deixar que la socialdemocràcia tremolosa determine fins on podem arribar mentre, a l’altra banda, la dreta avança sense complexos.
Tenim un compromís amb la sanitat
Actualment, a Madrid, les llistes d’espera als hospitals gestionats per Ribera Salut tornen a demostrar el mateix de sempre: el model que la dreta beneïx i que el PSOE tolera, per acció i per omissió, és un negoci per als de sempre i una desesperació per als pacients. La història es repeteix: privatització, opacitat, cues infinites, negoci…
L’enfrontament que ve és claríssim: O es manté intacte el negoci milionari de Ribera Salut, amb concessions opaques, deutes acumulats i privilegis heretats; o es recupera la sanitat per a la gent, exigint fins a l’últim euro degut per les concessionàries i invertint eixos diners en reforçar l’atenció primària, la prevenció i la salut comunitària.
No es pot servir dues causes alhora. O es defenen els interessos públics, o es protegeixen els guanys privats. Els partits que aspiren a governar hauran d’escollir. I aquesta vegada, nosaltres també.
El compromís amb la sanitat pública no és una frase de cartell electoral. És una línia roja. És l’únic mur que pot frenar la decadència democràtica que sempre acompanya la desigualtat i la privatització dels drets bàsics. El temps de les mitges tintes s’ha acabat.
Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.
