Alejandro Escribano és un vell conegut pels afectats dels PAI que a partir de la segona meitat de la dècada del 1990 van començar a transformar radicalment la ciutat de València i el conjunt del País Valencià. Com a arquitecte municipal i home fort de Ricard Pérez Casado en matèria urbanística, va ser un dels redactors del Pla General d’Ordenació Urbana del 1989 i també del reglament de la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU) del 1994, ambdues sota governs socialistes, i de les poques normatives que el PP mai canviaria una volta arribat al poder.
Amb el canvi de govern del 1995, però sobretot amb l’inici de la bombolla immobiliària a partir de l’any següent, Escribano canviaria ràpidament de bàndol. «Va passar-se a l’enemic amb tota la informació i les claus per tal de desenvolupar la urbanització més salvatge», recorda l’advocat especialitzat en temes urbanístics, Antonio Montiel. I és que en deixar la política va passar a exercir com a arquitecte per als agents urbanitzadors previstos a la nova LRAU. Bàsicament havia d’aplicar la normativa que ell havia col·laborat a redactar, cosa que el convertia en un actiu molt valuós per a les empreses constructores.
Una de les seues víctimes va ser Enric Navarro, qui va veure com perdia les terres i l’alqueria familiar en els PAI Ademús I i Ademús II –en la zona on encara hui hi ha el Nou Mestalla a mig construir-, executats el 1995 i uns dels primers on es veurien els efectes de la nova norma. «Ell va fer el reglament i després se’n va beneficiar directament. De fet, se’n va beneficiar per tres bandes: primer redactant la norma, després com a arquitecte de l’agent urbanitzador i, finalment, com a arquitecte del València CF. Va ser tal qual la rabosa cuidant les gallines», explica Navarro. La sentència de la Sala del Contenciós Administratiu del TSJ valencià va declarar que aquell PAI s’havia d’anul·lar per qüestions de forma, però dos vots particulars també consideraven que era il·legal per qüestions de fons. «És l’operació perfecta de l’edat d’or de la rajola», escriurien els magistrats. La sentència, però, no preveuria la reversió de les obres, en un escenari que recorda prou al que ha passat recentment amb els terrenys de La Punta on vol ubicar-se la ZAL.
Des de llavors Escribano s’ha posicionat sempre a favor de les propostes urbanístiques més depredadores, com per exemple l’intent de prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez que havia de destruir bona part del barri del Cabanyal, l’ampliació del Port o demanant «tindre paciència» amb Peter Lim pels incompliments amb l’acabament del nou estadi.
Ara Escribano és un dels noms que forma part del «consell de savis» que assessorarà l’Ajuntament de València en matèria d’urbanisme, presentat per María José Catalá aquesta setmana. Un nomenament que preocupa les entitats de defensa del territori, en un moment en què els governs de PP i Vox a la Generalitat i diferents municipis intenten tornar a unflar la bombolla immobiliària. Els anuncis de reactivació de PAI que estaven congelats –com el de Benimaclet-, la repetició d’arguments com que l’encariment de l’habitatge es deu a la «manca de sòl» i algunes declaracions contra la Llei de l’Horta, fan preveure un futur pròxim d’amenaces al territori que el «Consell de savis» de Catalá podria fer servir per avalar o donar cobertura intel·lectual.
Els altres «savis»
Una altra dada que crida poderosament l’atenció d’aquest consell assessor sobre urbanisme és que només hi ha un urbanista. Si descomptem Escribano, que és arquitecte, encara que haja tocat molts temes d’urbanisme, l’únic urbanista estrictament parlant és José Maria Ezquiaga, Premi Nacional d’Urbanisme i de reconegut prestigi. Els altres tres, però, són arquitectes. La primera és la presidenta del Col·legi d’Arquitectes de València, Marina Sender, la presència de la qual podria entendre’s pel paper institucional –malgrat que el Col·legi té una comissió d’urbanisme molt potent i que ha restat ignorada-. Els altres dos són els «arquitectes estrela» Fran Silvestre, de València, i Carlos Lamela, de Madrid, sense coneixement específics reconeguts en urbanisme.
Fonts coneixedores dels intrígulis municipals en matèria d’urbanisme apunten a una hipòtesi per a la inclusió de figures d’aquest renom. «Sobre la taula hi ha l’execució d’importants reformes aprovades en l’època de Joan Ribó i que el nou equip voldria modificar, però no pot tirar enrere projectes ja adjudicats sense pagar indemnitzacions importants». La joia de la corona d’aquestes reformes de la plaça de l’Ajuntament, el projecte guanyador del concurs va ser durament criticat pel PP quan estava a l’oposició. Però també n’hi ha d’altres com per exemple el parc de Desembocadura o els jardins de Trini Simó. «Una fórmula de tombar els projectes sense haver de pagar seria anar afegint modificacions a mesura que aquests es vagen concretant fins a desfigurar-los totalment», expliquen aquestes veus. En aquest context, l’aval de figures de prestigi com Silvestre o Lamela a aquesta canvis ajudarien a validar-los sense que semble que tot és un caprici de l’alcaldessa.
De fet, el fre de mà al desenvolupament de la majoria d’aquestes reformes des del passat mes de maig –gairebé un any després de les eleccions la paràlisi continua sent quasi absoluta- podria ser una forma de guanyar temps fins a l’elecció del «consell de savis». Encara que tot açò són, per ara, meres hipòtesis.
