Tindre fills hui es converteix en un desafiament estructural abans que en una decisió personal. Des de l’òptica sindical, la conciliació continua sent un miratge en un mercat laboral que, de facto, castiga la criança. La precarietat, els salaris estancats i la falta d’habitatge obliguen les famílies a postergar la maternitat per pura supervivència econòmica.
La falta de permisos retribuïts extensos i universals és el primer gran mur. Encara que s’han fet avanços, el temps de cura continua sent insuficient i la flexibilitat, un privilegi de pocs. A això se suma el dèficit crònic de serveis públics: l’escassetat de places en escoles infantils de 0 a 3 anys i la falta d’infraestructures de suport institucional traslladen tot el pes de la cura a l’àmbit privat o al sacrifici de les persones treballadores.
La xarxa de suport tradicional s’enfonsa i sorgeix l’anomenada “generació sàndwitx“: persones treballadores atrapades entre la cura de fills i de majors dependents sense quasi respir. A més, cal afegir-hi la dispersió geogràfica imposada per un mercat laboral rígid: famílies obligades a traslladar-se lluny dels seus cercles familiars, perdent així un suport vital.
La logística és el colp final. Perdre hores en desplaçaments eterns al treball o a l’escola ens roba temps de vida. Des de CCOO ho tenim clar: el temps de vida no és negociable:
- • Conciliar exigeix reduir jornades sense que patisca la butxaca.
- • És urgent acostar els serveis públics a la realitat dels barris.
- • La cura ha de ser un dret social garantit, no un privilegi.
Fa temps que ho denunciem: sense inversió real i sense una protecció ferma enfront de la discriminació, la conciliació és lletra morta. Criar no hauria de ser una carrera d’obstacles. És hora que l’Estat faça un pas avant; cuidar és una responsabilitat col·lectiva, no una càrrega individual que s’haja de gestionar a soles enfront del rellotge implacable de l’empresa.
Manuel Martínez, Comunicació FSC CCOO PV.
