Quan València era un estat de dret, i no només de fet, la paraula escrita era el cor de les seues institucions. I bategava gràcies a aquells que sabien escriure-la, donar-li validesa pública i interpretar-la: escrivans, notaris i juristes, veritables constructors del govern valencià foral. Fa dues setmanes els vam silenciar quan parlàvem de les magistratures i dels principals càrrecs de l’organigrama de les universitats —els municipis d’abans del 1707—, en els quals també participaren. Però hui recuperen tot el seu protagonisme com a peces clau d’aquell entramat de govern local, que va esdevenir en el primer funcionariat valencià en evolucionar alguns dels seus càrrecs de renovació anual a llarga durada o vitalicis.

Comencen des de l’inici. Des de la mateixa creació del regne de València l’any 1238 amb la promulgació dels Furs, els professionals de l’escriptura esdevingueren més que necessaris en una societat en construcció. Ara bé, serà fins a mitjan segle XIV quan aquests especialistes adquiriren una dimensió institucional decisiva, coincidint amb el desenvolupament més complex de l’esquema de govern i, en conseqüència, del creixement de les necessitats administratives. La burocràcia iniciava la seua tecnificació paral·lela a l’inici del procés de creació de les primeres estructures d’estat. Escriure amb correcció, entendre la llei i saber-la aplicar esdevingueren competències centrals per al funcionament de la cosa pública. Amb aquest canvi, notaris i juristes deixaren de ser mers auxiliars per convertir-se en el motor intel·lectual del sistema de govern.

La tecnificació i professionalització del poder local i territorial culminarà al segle XV amb l’ascens definitiu dels homes de lletra. Accedir al notariat era una via directa d’ascens social, tant en l’àmbit rural com en el ciutadà, inclòs superant el biaix d’un llinatge sense reconeguda honorabilitat. El notari era imprescindible per a donar fe pública i validesa legal als documents públics i privats. Però més enllà de validar la burocràcia, els notaris assumien oficis específics dins del govern local, reservats només per a ells: el més conegut, el notari-escrivà dels jurats i del Consell, que a València es va convertir en un ofici de llarga durada i, a vegades, vitalici; mentre a les viles gaudirà de caràcter triennal, o de llarga durada; el síndic, representant de la ciutat davant de tercers fou el segon càrrec més preat pel notariat. Noms com Jaume Beneito, Ambròs Alegret i Bartomeu Abat lideraven aquests càrrecs a la València del segle d’or. Se’ls reservava també el justiciat dels tres-cents sous; llocs a l’escrivania de la cort de justícia criminal i civil, o com a justiciat local en el cas de les viles. També ocupaven l’ofici de procurador dels miserables i procuradories d’hospitals, l’escrivania del mostassaf, la de Murs i Valls, i un llarg etcètera que els feia ben presents en la vida pública.
A més, comptaven amb representació pròpia dins del mateix consell de València com qualsevol altre ofici organitzat en corporació. I a les viles, els notaris-escrivans dels jurats i consell exercien a finals del XIV com a seus síndics a corts, com era el cas alzireny amb el conegut notari Innocenci de Moya.

Si l’art de notaria validava el document i a l’individu com a agent social, el saber jurídic assegurava la coherència normativa i delimitava els marges d’acció política. L’exercici del dret i l’assessorament jurídic, més encara que el notarial, esdevenia per a l’individu un passaport directe a formar part de les elits amb reconeguda admiració social, plasmada en la consideració de misser. A l’executiu, els jurats i el consell de València comptaven amb quatre advocats —dos ordinaris i dos pensionats— que assessoraven diàriament en matèria legal, càrrec que esdevingué de llarga durada ja a inicis del segle XV. A partir de 1422, els experts en lleis aconseguiren també quatre escons com a consellers juristes a la capital, a més d’estar ben afaenats a les corts de justícia, on anualment s’elegia un assessor del justícia criminal i dos per al justícia civil. El mateix municipi regulava l’accés a l’advocació i al notariat a través de proves dirigides pels examinadors de notaris i de juristes i advocats de València. Un servei públic al qual no es va resistir tampoc Pere Belluga, il·lustre jurista valencià autor de Speculum principum.
L’advocacia va generar prohoms que combinaven la tasca legal amb l’exercici polític: estaven alhora en l’administració municipal de la capital del regne, eren assessors de viles i llocs, eren assessors en la Governació règia, exercien de síndics a Corts, assessors de la Generalitat, consellers reials o advocats de viles i particulars. Tot alhora. Coneixedors a fons de les lleis i dels interessos polítics, lideraven les faccions i negociacions amb el rei. El govern valencià del segle XV estava, literalment, en les seues mans. I no és coincidència que els primers símbols d’identitat valenciana es gestaren a partir de 1430. Guillem Saera (pare del conegut racional, del que ja parlarem més avant), Gabriel de Palomar, Joan Mercader o Jaume Garcia d’Aguilar són alguns dels noms que encarnen aquest model al servei del regiment.

Ara bé, notaris i advocats van rebre també un suport administratiu constant i eficient. Els escrivans formaven la base de totes les administracions de caràcter governatiu i judicial. Eren un cos facultatiu habitualment anònim, assalariat i no sotmés a la renovació anual. Redactaven, enregistraven i arxivaven el gran volum de documentació diària generada per les distintes magistratures i administracions. Malgrat la seua discreció, deixaven empremta en la documentació: el canvi de grafia revela sovint un canvi de mà. En manuscrits, especialment no foliats, aquests detalls han servit per a situar-nos en l’interior de quaderns concrets, parlant així de la primera mà, segona mà o les que segueix a l’interior del manuscrit.
Amb tot, hui, els juristes valencians lluiten per recuperar el dret civil propi, poden mirar arrere i reconéixer-se en aquell llinatge d’homes de lletra que bastiren l’autogovern des de la paraula i la norma. No estan sols, cal unir esforços amb historiadors, filòlegs, arxivers i humanistes que sabem que un país es construeix amb lleis, però també amb la memòria viva de qui les va escriure, defensar i transmetre. Sense pors. El finançament ens el poden arrabassar, però no la consciència ni l’escriptura. Si un dia el dret ens va donar entitat jurídica i nom com a col·lectiu identitari, pot tornar a fer-ho. I cal tenir-lo preparat, perquè quan arribe la seua hora, el País Valencià puga reconéixer-se en la seua paraula.
Bibliografia
APARISI ROMERO, Frederic, De l’arada a la ploma. Les elits ruals del País Valencià a l’edat Mitjana, Madrid- CSIC, 2025.
CRUSELLES GÓMEZ, José María, Els notaris de la ciutat de València. Activitat profesional i comportament social a la primera meitat del segle XV, Barcelona, Fundació Noguera, 1998
GRAULLERA SANZ, Vicent, Derechos y juristas valencianos en el siglo XV, València, Biblioteca Valenciana, 2009.
PONS ALÒS, Vicent “Me fonc donada la auctoritat de notari”la consolidación de la ‘acutoritas notariae’ en Valencia en el reinado de Martín el Humano (1396-1410), en Piñol, D., La autoritas” delnotario en la sociedad medieval: nominación y practicas, 2015, págs. 105-146
PONS ALÒS, Vicent “Notarios valencianos en época de Pedro IV y Juan I (1351-1396) aproximación a su prosopografía”, Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, 30 (2012) págs. 31-86