Per molts anys, estimades i estimats “poloneses”!
Els que diem “bon dia” serem recordats en la posteritat per algunes coses. Una d’elles, crear “Polònia”, un dels formats televisius més exigents, intel·ligents, terapèutics i responsables des de l’invent de l’allioli.
Un “Polònia” que és deutor de molts mestratges, però un d’ells, potser, es deia La Banda de l’Empastre. Aquesta colla de disruptius es va crear a Catarroja el 1915 i combinaven la música popular amb òperes i actuaven disfressats amb un objectiu curiós: aparentment, no seguien les ordres del director. En aquella proposta escènica hom barrejava caos, sàtira, mim, dansa i sornegueria, com passa al “set” del Polònia cada setmana.
Recordeu d’on venim. Tenim una llarga tradició de publicacions satíriques des de finals del segle XIX. I una visió caricaturesca de la realitat necessària moltes vegades per a comprendre-la: auques, versets, col·loquis, publicacions gràfiques omplien el nostre ecosistema comunicatiu durant els primers anys del segle XX.
Fer riure és segurament un dels oficis més necessaris. I els pallassos i les pallasses haurien de ser declarats d’utilitat pública. Per això, quan la gent insulta dient “pallasso” a algú, pense en la injustícia de l’expressió. Els Colombina, Arlequins, Pierolinos, Pierrots… van donar els nostres Charli Rivel, la Mari Santpere, Joan Capri, els Vol-Ras, els Tricicle, els Tortell Poltrona, Pepa Plana… Fins i tot, el nostre Tip, que curiosament tenia un segon cognom interessant: Polak. I sí: també parlem de la rialla que provoca el mim. Perquè nosaltres –molts anys en silenci- havíem de sublimar la persecució de la llengua a través del gest. Expressar-nos en silenci.
Per molts anys, “polonesos”. Un èxit. Us ho heu treballat durant dues dècades. De manera que no és casualitat. Molts polítics ho han comprés, i saben que si ixen al Polònia, existeixen en l’imaginari màgic d’una societat.
Us confessarem una cosa: quan estem deprimits, res millor que un “Polònia” i un “Mortadel·lo”. Perquè el “Polònia” és –potser- el millor informatiu que hi ha ara mateix a Europa. Perquè ens fa riure amb els líders mundials, i ens fa dubtar qui n’és la còpia. Perquè en la hipèrbole de l’esperpent, dubtem quan apareix en la realitat el personatge imitat.
Gràcies al Polònia hem vist amb ulls d’infant situacions molt difícils. Perquè el Polònia s’ha fet gran, ja pot volar i és adult i responsable. Perquè els seus creadors –gràcies, Toni Soler- saben que amb l’humor es pot anar més lluny i pot mostrar, sense dir-ho, els descosits d’una societat que ha viscut en els darrers anys moltes coses.
Convertir la misèria humana en sàtira és una mesura molt intel·ligent, perquè des del somriure es poden abordar millor els temes. Perquè l’humor mostra fets i cauteritza accions des del somriure, des del desarmament que lluita contra la crispació, els dogmes i els fanatismes.
El poder sempre persegueix la rialla. Vostè de què riu? Diu algú que s’ha investit d’un poder omnímode. L’Església va arribar a considerar que la rialla era una arma del diable, però eren tan llestos que un dia l’any se subvertien les normes. Aquesta transgressió medieval era coneguda com la festa del Rei dels Innocents o el “Bisbe de Burles”, el Bisbetó. Encara en alguns llocs, és un dia on el capellà conta acudits. Fa segles fins i tot s’apujaven els faldons i mostraven la titola. I la gent reia. I feia teràpia. I en aquells segons, la majoria oblidava les misèries i els patiments. Les festes “Hilària” i “dionisíaques” de grecs i de romans pintades de cristià.
Recordeu? No només hem tingut presidents de la Generalitat afusellats. També hem tingut rectors d’universitats, literats, intel·lectuals… I “pallassos”. Un d’ells utilitzava la seua ploma per a fer riure: es deia Vicent Carceller i va publicar durant molts anys una obra sense precedents: La Traca. A Vicent l’afusellaren per fer riure.
Necessitem pallassos en la nostra societat. Perquè cal subvertir el sistema. Cal riure d’una manera intel·ligent, còmplice i solidària. Fins i tot, quan no en tenim ganes. Quan les coses van tan mal dades, que “lo riure és impossible”, que diria el Timoneda… Ai, no! Que era “lo viure…”. Bé, tant se val. Crec que és el mateix. Perquè en esbossar un somriure, desapareix una barrera: la del prejudici i la por. Un somriure que ens pot portar un caricat, una actriu fent d’un altre. Ells –els actors i les actrius fent sàtira- proclamen textos que satiritzen la realitat. Una realitat transformada en somriure. I des d’ací, fem ara mateix “l’ona” a l’equip de guionistes. Des d’aquest terrat, la vida i les persones es veuen diferents. Mentre convides l’altre que somriga també. Esbossar somriures còmplices i col·lectius cauteritza ferides, sublima frustracions i deixa darrere la paüra i el dogma. Per això les dictadures i el feixisme persegueixen el somriure. I riuen. Però des de la supèrbia i la ràbia.
La salut d’una societat passa pels productes culturals que consumeix. El “Polònia” n’és un. D’ampli espectre. I ha fet vint anys. Això és molt, perquè no caduca, no té obsolescència programada.
Un consell: visioneu molts Polònies, perquè alguns gags són literalment antològics. Memorables. En els sets observem una vintena d’actrius i d’actors que es transformen en mil personatges. Metàfores que funcionen des del taulell d’un bar, des d’unes butaques col·locades a l’entrada del Cel dels cristians, des del Despatx Oval o des de dalt del cavall del “Caudillo”… I què me’n dieu dels xicots de Vox? Dels seus ecosistemes salvatges i misteriosos? “Un beso y una flor”. Amb els musicals en podríem fer una enciclopèdia ordenada alfabèticament. I què em dieu del Curs de “Cunyadologia aplicada”? Genial, senzillament genial. Declarat d’Utilitat Pública. I de l’esquetx on es comenta la retallada d’autors no valencians del programa de Batxillerat? Memorable i preocupant… tot a l’hora.
El “Polònia” és una nau que necessita tripulants amb experiència. L’equip humà està comandat per Toni Soler, una de les persones més intel·ligents i sanes que conec, que sap qui és i que sap qui som. Aquest equip de maquilladors, guionistes, actrius i actors, creadors d’efectes especials, tècniques de so, músics, responsables de dansa i coreografies… creen un ecosistema on regna el somriure i la sàtira. Un riure que no és producte de la crueltat, sinó de la ironia, de l’observació i moltes voltes de la hipèrbole del fet real, moltes vegades ridícul i miserable.
L’equip del Polònia és transversal i fa obra social, amb capil·laritats que conformen una teranyina on es produeix un dels moments màgics de la creativitat, de la comunicació, de la connexió amb el públic que, en aquell moment, ha trencat la famosa quarta paret del teatre fet televisió.
Això ho ha vist la classe política democràtica que “s’ha ofert” al joc. S’han “immolat” a un espai que és molt més que un programa, molt més que un format. És un llegat. Una experiència democràtica immersiva. Perquè la societat que riu unida, roman unida. La societat que és capaç de crear les persones que fan un programa així, és molt més sana i té uns hàbits convivencials molt més saludables: bàsicament, fotre’s de la música i del qui la toca. Ara només toca esperar quan algú farà una tesi doctoral sobre l’impacte del Polònia i la capacitat guaridora del seu principi.
La gala que celebrava els 20 anys del programa demostra fins a quin punt es pot continuar fent comunicació de qualitat, en un món que sembla que s’acaba. Però, com diria Xavier Grasset… “S’acaba bé”.
El Polònia és un fàrmac sostenible i respectuós amb el medi ambient, amb solucions televisives que connecten la tecnologia més avançada amb l’artesania i la tradició de la televisió d’abans. Que en alguns moments van fer un autèntic “servei públic”. Un fàrmac que crea “polonòfils” i anticossos contra tot allò que significa barbàrie.
Per molts anys… I visca “Polònia”!!! (amb accent obert si és possible, no siga que vinga algú…) I l’APM! I tot l’esforç que implica mantenir uns mitjans de comunicació vius, públics, de qualitat i democràtics. Encara que hi haja gent –i tenen raó- que comparen temps i espais. Salvador Alsius i els de la colla tenen raó. Abans, era diferent. Perquè no oblidem que el cordó umbilical que ens mantenia actius i intel·ligents als valencians amb TV3 i Catalunya Ràdio es va tallar “per orden governativa” el 2011. Els governs del Botànic no en van fer res per restituir el senyal. “Polònios… feu d’això un gag”. I ja està.
