El company de tertúlia de l’Octubre i amic, Alfons Llorenç, va faltar el 17 de juliol del 2024, a la seua casa, en la cruïlla entre el carrer de les Adoberies i el carrer d’En Borràs, molt prop de la plaça de la Creu, al barri del Carme, i del portal de la Valldigna. Unes setmanes abans de la seua mort, li vaig preguntar pel seu darrer llibre publicat, em va dir que es tractava de Camins i petjades. La València de Sant Vicent Ferrer, editat per l’AVL el 2019, i li vaig confessar que faria per llegir-me’l i per escriure alguna nota. Encara li ho dec, tot i que ja m’he llegit alguns capítol. També m’estava acabant de llegir, La llavor que hem sembrat, les memòries d’Aureli Argemí (Pòrtic, 2024), en què es comenta que Llorenç va col·laborar al CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), amb Aureli i la seua dona, Anne Degenève… Llorenç s’havia llegit l’esborrany abans d’editar-se; li vaig comentar que Argemí l’esmentava moltes vegades en les seues memòries, unes deu voltes, com a guia que el va fer conèixer millor el País Valencià, Josep Lluís Albinyana, Eliseu Climent i altra gent que tractava de fer País en els anys setanta, vuitanta i noranta… Li vaig dir que potser faria alguna nota seguint el fil de les cites que l’esmenten… Potser ho faré més avant.
Feia poc havia tingut un «conflicte lingüístic», com diria Rafael Ninyoles, quan vaig anar a comprar formatge a un supermercat de Consum, en ple barri del Carme, i la dependenta que havien posat a càrrec de la xarcuteria, no sabia què era el formatge, ni tant sol indicant-li-ho amb el dit, ni distingir un formatge de cabra, l’ovella o de vaca… Li vaig demanar a Alfons Llorenç -que havia sigut assessor del president Albinyana i de Joan Lerma-, després de reclamar i denunciar-ho a la premsa, què més podia fer perquè aquestes coses no passaren i no veiérem vulnerats els nostres drets fonamentals a poder expressar-nos sempre en la nostra llengua, dis-li valencià, català, andorrà, alguerés o rosellonés; el dret i el fet de poder expressar-nos sempre en valencià, com poden fer tots els castellanoparlants (anglo-parlants, franco-parlants, italo-parlants, germano-parlants…); em va indicar que anés al palau d’En Bou, prop de la Llotja i presentés una proposta a presidència de la Generalitat Valenciana, que té el deure de respectar, promoure el valencià i defensar els nostres drets com a valencianoparlants/catalanoparlants.
Aleshores, seguint el seu suggeriment, el 26 de juny del 2024 vaig anar al palau d’En Bou, estil del gòtic català del XVI, de Presidència, i vaig escriure una reclamació al president Mazón, després de descriure l’incident a la xarcuteria de Consum, i davant la flagrant vulneració del dret dels valencianoparlants, segons l’Estatut i la LUEV per tal de poder viure en valencià sense cap discriminació ni haver de renunciar a la llengua pròpia, històrica i oficial del PV, per la qual cosa, sol·licitava que es contractés un equip de professorat de valencià, titulats en filologia catalana, i es feren classes de valencià, tant a totes les empreses públiques, cooperatives i privades, de manera que el personal de cara al públic, si més no, comprenguen el valencià i puguen respondre el valencià, com fan en altres llengües estrangeres i alienes a la realitat del nostre País. Proposava que des de la Generalitat Valenciana s’haurien d’impulsar mesures per tal de garantir el dret dels valencians a expressar-nos sempre en la nostra llengua pròpia, tant en valencià com en castellà.
Encara no havia passat la gota freda i la barrancada del 29 d’octubre. Ara, Esperança Camps ha publicat Els morts de Mazón (Vilaweb), i molts altres, Victor Maceda, Les cicatrius de València, Sergi Pitarch, Les hores del caos, Ricard Chulià i Pau Alabajos, Memòria del fang… A la primera pàgina, Esperança Camps, escriu tots els noms dels que ens falten perquè no contaven en l’agenda d’un president desaparegut. Per tant, ara hem vist, de forma evident, l’enorme desídia, la negligència, la frivolitat, la irresponsabilitat, l’abúlia, de tot el que era capaç (i encara n’és, tot i que haja dimitir sense esmentar la paraula dimitir i encara posen entre ell, Feijóo i Abascal al «nou» president de la Generalitat, triat des de Madrid, al servei dels interessos de la metròpoli i de les agències immobiliàries del sud del País Valencià, un «president», com tot el Consell de Mazón, còmplices dels assassinats de la gota freda ), aquest gens honorable ex-president de la Generalitat; vull fer constar que he esperat més d’un any i no he obtingut cap resposta per banda d’aquesta «presidència» nefasta, antivalenciana i colonitzada pels feixistes de Madrid, com són Feijóo i Abascal que es reparteixen els càrrecs del Govern de la Generalitat, com si foren una colla de bandolers, lladres i criminals. Espere assegut que em responguen des de presidència a la meua petició en defensa pròpia, dels meu drets fonamentals per poder expressar-me, al meu País Valencià, en la meua pròpia llengua.
La diferència entre aquest president i la resta de presidents anteriors (foren del partit que foren, inclús del PP), és que el altres, amb major o menor solvència, “responien”, dient que estudiarien el problema, que farien el que podrien, que podien garantir que entengueren el valencià a l’administració publica, però a la privada i a les cooperatives era més complex… La gran “singularitat”, la raresa extraordinària, allò estrany, inconcebible i insuportable, és que el fins ara el pitjor president que hem tingut els valencians, no em va respondre res de res; invisible, absent, un fantasma, com el dia 29 d’octubre de l’any passat… Com si fos un amoral, un psicòpata, com si no tingués cap empatia amb els altres, com si no fos la seua obligació protegir el dret, la seguretat, el benestar i la vida dels valencians, parlen la llengua que parlen, visquen on visquen… Aquesta absoluta desídia, desinterés, menyspreu per la vida dels altres, la vaig veure en passar mesos rere mesos i no obtenir cap resposta ni contesta, com si el gens honorable «president», fos un extraterrestre, un alien, que viu en un altre planeta, molt lluny, en una altra galàxia, en una altra dimensió temporal i espacial, en un univers paral·lel als interessos del bé comú, al marge de les preocupacions, els dolors, patiments, alegries i esperances de la majoria de la valenciana gent que habita al País Valencià. Un «president» així, alié a la llengua dels valencians, alié a la vida, el benestar, a la seguretat, a la integritat, a les desgràcies i a les morts per abandonament, per a què el volem? Ha tardat massa a dimitir; quina vergonya haver tingut un president del País Valencià i un irresponsable i indolent com ell…
El pitjor president de a Generalitat Valenciana, que contrasta moltíssim amb el millor que hem tingut fins ara, el president Josep Lluís Albinyana, quan, Alfons Llorenç, el va passejar per tot el País Valencià i el va fer valencianista (que és el mateix que catalanista!), perquè els valencians anticatalans són també antivalencians, així com els catalans antivalencians, són també anticatalans… El pitjor president de la Generalitat, aquest tal Mazón que voldrem oblidar en uns mesos si aconseguim que es faça justícia i pague pels seus homicidis… i mira que n’hem tingut de presidents dolents: un tal Monsonís que volia carregar-se les Normes de Castelló i tornar al desgavell anterior, quan el valencià estava apunt de castellanitzar-se i desaparèixer per castellanització i caos lingüístic (com ara pretenen algunes associacions i «filòlegs» impresentables…); Lerma, submís a la metròpoli i als interessos partidistes de Gónzalez i Guerra; Zaplana un delinqüent condemnat a presó, corcat per la corrupció i la seua obsessió malaltissa per fer-se milionari amb afers de corrupció amb el seu soci, deixeble i afillat, Mazón; José Luís Olivas, un altre lladre, condemnat per a justícia a presó, tot i que la judicatura sol absoldre els delictes de corrupció dels de dretes; Francisco Camps, un altre afectat per casos de corrupció, tot i i que la judicatura i un «tribunal popular» (potser tots eren militants i votants del PP, el van absoldre, «miraculosament»…); Fabra, actual diputat al Congrés espanyol, com a recompensa per haver fet una gestió política desastrosa i haver tancat Canal 9… I tanmateix, el Mazón emporta la palma de la incompetència, la inutilitat, la desídia, l’odi profund, criminal, assassí, contra el valencià/català, contra les víctimes de la barrancada, un instint criminal contra la nostra llengua i la nostra valenciana gent, que li encomanen els feixistes, l’indecent falangista de Sant Vicent de Raspeig que va decidir anar a visitar la seua família a Alacant en compte d’alertar a les escoles i instituts, i tots els membres d’un Consell antivalencià, odien que parlem valencià/català, odien que reclamem justícia, veritat i reparació per les víctimes de la gota freda i de la nefasta i criminal gestió de tot el Consell al complet, de l’odi criminal que atien contra el valencià…
Per això, posen a qui posen de president des de Madrid, la reivindicació, la consigna transversal, l’objectiu principal ha de ser la dimissió de tot el Consell, que paguen per la gestió de la dana, per haver sostingut durant més d’un any a un cadàver polític a la presidència de la Generalitat, que paguen per la complicitat del PP-Vox en llevar el servei valencià d’emergències, pel negacionisme climàtic, per la imbecil·litat profunda d’Abascal i els seus fanàtics seguidor de voler omplir el País Valencià de preses, d’embassaments i pantans, una cimentació sense cap fonament, que no farà més que empitjorar les riuades i barrancades… Quan més ciment, més corrent, més aigua! Proposen preses i pantans per tal de fer-se amb milions d’euros a cabassades amb les obres que no faran sinó augmentar la crisi climàtica planetària que ells, com a perfectes ignorants i idiotes, neguen… Com neguen la rodonesa de la Terra perquè creuen que és plana… Ho fan, això de proposar preses i pantans, per embutxacar-se milions d’euros i destinar-los, corruptament, als seus partits podrits. Per què, aquesta colla de feixistes, han de decidir el destí dels valencians?
El futur del País Valencià l’hem de decidir els valencians i els abascals, feijóos, perez llorques i companyia s’han de posar els pantans, preses i embassaments, per on els capien. Les obres dures, dictades des de Madrid, només fan que augmentar les causes de les gotes fredes i empitjorar la situació perquè ens ofeguem la valenciana gent. El seu programa polític és ofegar la llengua dels valencians, ofegar l’AVL, ofegar-nos amb més pantans i destrucció de l’Horta, ofegar-nos amb més habitatge en zones inundables… És la política dels assassinats que s’ha practicat en la gota freda, en les residències madrilenyes, en els incendis de Galicia i Lleó l’estiu passat… És la política de la mort pròpia de la ideologia feixista al servei del capital perquè uns quants s’enriqueixen a costa de les vides de a majoria… Per als feixistes la vida de la majoria de la gent no els importa (ni immigrants ni nadius), només volen que els multimilionaris, tipus Trump, encara s’enriqueixen més a costa de la majoria de la gent… I a això es dediquen amb cos i ànima.
