En ple compte enrere cap a la Copa Mundial de Futbol de la FIFA 2026 que començarà al juny als Estats Units d’Amèrica (EUA), Canadà i Mèxic, la FIFA va atorgar a Donald Trump el denominat Premi FIFA de la Pau, una decisió que ja vaig criticar en l’últim article que vaig publicar l’any passat a este mitjà de comunicació.
Com sovint passa, la realitat supera la ficció: l’any 2026 es va encetar amb una ofensiva militar dels EUA contra Veneçuela per capturar el seu president, Nicolás Maduro. Segons fonts oficials del govern veneçolà, aquell atac va deixar entre 100 i 120 persones mortes, incloent-hi civils i militars, en diversos punts de Caracas i voltants. També es va confirmar la mort de desenes de membres de la guàrdia presidencial i de seguretat cubans que protegien el mandatari.
A este episodi el va seguir el lliurament de la medalla del Premi Nobel de la Pau 2025 per part de l’opositora veneçolana María Corina Machado a Donald Trump, un gest que contrastava de manera evident amb l’impacte humanitari de l’operació militar.
Investit per la FIFA i per la Premi Nobel de la Pau 2026, el recent Líder Mundial de la Pau s’ha cregut el paper i, a l’estil John Wayne, s’ha penjat la placa de sheriff i la cartutxera amb dos Colts 45, ha cridat el seu ajudant, Benjamin Netanyahu, i junts han cavalcat fins a les terres salvatges de l’Iran i han abatut el segon malvat de la pel·lícula: l’aiatol·là Ali Khamenei (el primer, recordem, és Maduro i està al calabós de l’oficina del sheriff).
Podem estar frontalment en contra del règim dels aiatol·làs a l’Iran, denunciar la repressió interna i la vulneració de drets fonamentals i exigir canvis profunds. Però esta condemna no pot convertir-se en una coartada per justificar una ofensiva militar unilateral que deixa víctimes civils, incrementa la inestabilitat regional i erosiona encara més el fràgil equilibri internacional. La defensa dels drets humans no pot fonamentar-se en accions que els comprometen, ni la pau pot imposar-se per la força. I quan el conflicte se situa en una de les zones més sensibles del planeta pel que fa al petroli i al control energètic global, resulta legítim preguntar-se fins a quin punt el relat encobreix també interessos geoestratègics.
Mentre el pistoler de la pau es dedica a jugar a indis i vaquers, la selecció de l’Iran, classificada per al Mundial de futbol i que té programats per a juny dos partits de la fase de grups a Los Angeles i un a Seattle, ha vist com la seua participació ha passat de ser una simple qüestió esportiva a un dilema geopolític majúscul.
M’imagine que, ara mateix, la Copa Mundial té una prioritat mínima per a Iran i la seua selecció de futbol. L’ofensiva militar del seu amfitrió fa molt improbable la participació de la selecció de l’Iran en terres del seu agressor. No és una qüestió esportiva, és, sobretot, una qüestió humana: què significa que esportistes i famílies iranianes viatgen a competir en un país implicat en una ofensiva militar que ha deixat centenars de morts civils, inclòs un nombre elevat de xiquetes i xiquets? He dit famílies? Impossible: des de juny del 2025, l’Iran forma part d’una llista de països els ciutadans dels quals tenen prohibida l’entrada als EUA per motius de “seguretat nacional”. Els jugadors de la selecció i el cos tècnic podrien entrar amb un visat especial com a esportistes (probablement sotmesos a una vigilància estricta), però als seus familiars i la resta de l’afició se’ls impediria l’accés als EUA.
La selecció iraniana de futbol ha protagonitzat, però, en els darrers anys diversos gestos interpretats com a mostres de distanciament o de protesta simbòlica contra el règim. El cas més visible va tenir lloc durant el Mundial de Qatar 2022, quan els jugadors van decidir no cantar l’himne nacional abans del partit contra Anglaterra, en un context marcat per les protestes generades arran de la mort de la jove Mahsa Amini, detinguda per no portar correctament el vel obligatori (hijab), i la posterior repressió de les manifestacions. Este gest va ser interpretat com una mostra de solidaritat amb la població mobilitzada, tot i que l’equip va cantar l’himne en altres partits, evidenciant així la pressió política i mediàtica que envoltava la selecció. Alguns futbolistes van expressar públicament missatges de suport als manifestants, mentre que altres figures vinculades al futbol han patit represàlies per les seues postures crítiques al règim. El cas de la selecció iraniana mostra que, en certes circumstàncies, fins i tot un camp de futbol pot convertir-se en un terreny on es pot jugar més d’un partit a la vegada.
Davant el conflicte bèl·lic encetat pels EUA a l’Iran, m’imagine que la FIFA, com de costum, apel·larà a la neutralitat política, i farà tot el que siga possible per no deixar els tres partits corresponents a l’Iran sense disputar (i sense facturar). En termes estrictament esportius, el seu lloc hauria de ser ocupat per una selecció substituta. Possiblement, Iraq o Emirats Àrabs Units seran les candidates dins de l’àmbit de classificació asiàtic a ocupar el lloc de l’Iran… Encara que, qui sap, potser al pistoler de la pau se li ocorre proposar Israel com a substituta, establint una nova norma encara no escrita de selecció convidada per un amfitrió amb un premi FIFA de la Pau.
En este context, cal preguntar-se si és moralment acceptable que el Mundial se celebre en un país que combina el paper d’amfitrió amb el d’agressor. Davant la probable complicitat de la FIFA, que apel·larà a la neutralitat política i romandrà inactiva davant esta situació, només ens queda esperar que algun país s’atrevisca a plantar cara al pistoler de la pau i boicotejar la festa que ha muntat al seu saloon simplement no assistint. Si l’esport vol continuar reivindicant valors morals, no pot limitar-se a mirar únicament cap al terreny de joc. De vegades, absentar-se d’un Mundial pot convertir-se en una victòria històrica quan la causa és noble; i posar fre al justicier armat i desbocat que és Donald Trump em sembla que ho és. Amb les últimes actuacions del sheriff, el Mundial de futbol a terres dels EUA pot ser una oportunitat d’sportwashing per als que ostenten el poder o també una eina de denúncia i de contrapoder. Qui creieu que guanyarà el Mundial?
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
