Encara hi ha qui parla de la dictadura franquista com si haguera estat una època d’ordre, pau i valors. Però per a milers de dones, adolescents i xiquetes, aquells anys foren un autèntic infern. Recentment, he vist un documental que posa veu i rostre a una de les institucions més perverses i silenciades de la repressió franquista: el Patronato de Protección a la Mujer, una xarxa de control i càstig disfressada de caritat i moral cristiana.
Aquest Patronato, nascut amb finalitats molt distintes durant la II República, fou pervertit pel règim franquista i transformat en una estructura de vigilància, tancament i explotació per a aquelles dones que no s’ajustaven als cànons del règim: joves embarassades fora del matrimoni, víctimes de violació, dones “descarriades” o simplement rebels.
A València existiren diversos centres. Un dels més sinistres fou el Centre del Santo Celo, situat al carrer Jesús número 10, actual seu de la Universitat Catòlica. Conegut com el “Centro del pecado mortal“, era una presó encoberta per a filles de famílies benestants que havien quedat embarassades. Mentrestant, les seues famílies mantenien l’aparença: “La xiqueta està a París estudiant piano”. Però la realitat era ben distinta: treball esclau, humiliacions, violència física i psicològica, i el més dolorós de tot: el robatori dels seus fills i filles.
Això no és només passat. És memòria viva. Entre 1940 i 1987 —sí, fins ben entrada la democràcia— aquestes pràctiques es mantingueren impunes. Ara, dècades després, algunes d’aquestes dones s’atreveixen a parlar, a trencar el silenci imposat per la por i la vergonya que els col·locaren damunt.
I què fem nosaltres, les dones del segle XXI, davant d’aquesta memòria? Lluitar. Resistir. No permetre ni un pas enrere. Perquè amb l’ascens de la dreta i l’extrema dreta, veiem com es qüestionen els drets que tant ha costat aconseguir. Volen fer-nos creure que el feminisme és superflu, que les desigualtats són cosa del passat. Però el passat està ací, colpejant la porta. I no ho permetrem.
Per això, des d’ací, des d’aquesta veu que escriu amb ràbia i esperança, reclame veritat, justícia i reparació per a totes aquelles dones segrestades, humiliades i silenciades. I reclame també unitat, força i coratge entre totes nosaltres. Perquè encara hi ha molt per fer. Perquè el feixisme no descansa. Perquè el patriarcat es transforma però no desapareix.
El feminisme no és un luxe ni una moda. És una necessitat. És memòria, és dignitat, és acció col·lectiva. Que ningú oblide el que va passar. Que mai més tornen a empresonar-nos per voler decidir sobre els nostres cossos, la nostra vida, el nostre futur.
Èlida Puig és la coordinadora de l’àrea de la dona d’Intersindical Valenciana.
Ni oblit ni perdó. Organització, sororitat i lluita.
