A les acaballes de l’any 1949, el llavors bisbe de la diòcesi de Solsona, Vicente Enrique y Tarancón, posava el crit en el cel en plena postguerra espanyola amb la pastoral explosiva que dona per títol a aquest article d’opinió. La mancança d’aliments i l’aparició del mercat negre que l’explotava no van deixar indiferent a qui més tard seria conegut com el cardenal antifranquista. Segons el testimoniatge que recullen les seues Confesiones, PPC Editorial, 1996 [923 pàgines]: Ante el silencio de unos y la impotencia de otros, perdí la serenidad; lo declaro humildemente. Me puse a la máquina y de una sentada escribí la pastoral que titulé El pan nuestro de cada día, dánosle hoy.
Tanmateix, i, com és evident, en una institució religiosa que té més de dos mil anys d’història, els seus dirigents no sempre han fet un pas endavant a favor dels més necessitats i criticant durament i en veu alta i contundent a aquells governs que des de temps immemorials castiguen i oprimeixen el poble. N’és un bon exemple, d’açò, la benevolència amb la qual va actuar el papa Pius XII davant els dictadors de l’Europa feixista del segle passat. El seu llarg i fosc pontificat, quasi vint anys, no va estar exempt de polèmiques. Afortunadament, l’elecció del papa Joan XXIII i la proclamació del Concili Vaticà II (1962-1965) donà pas a una desitjada obertura de l’Església catòlica cap al poble, i també va suposar una entrada d’aire fresc a la vetusta institució.
El successor del Joan XXIII, el cardenal intel·lectual Giovanni Battista Montini, bon amic de Tarancón, va mantenir una tensa relació amb la dictadura franquista. El concordat entre l’Església i l’Estat espanyol va estar en perill després de la lectura de l’homilia de monsenyor Añoveros a la diòcesi de Bilbao el 24 de febrer de 1974. Un text que provocaria unes conseqüències imprevisibles, com fou la ferma intenció del Règim quant a empresonar-lo i enviar-lo al «desterrament» fora del territori espanyol. De fet, Tarancón, com a llavors president de la Conferència Episcopal Espanyola, es va posicionar contra aquesta inacceptable decisió del Govern del Règim presa al marge de la Santa Seu. Així ho va deixar per escrit al llibre de confessions esmentat: Yo llevaba preparada la excomunión en el bolsillo.
Davant aquestes actuacions de l’Església catòlica, apostòlica i romana sobre casos flagrants carregats d’injustícies, no puc deixar de pensar en la posició que ha agafat l’Estat de la Ciutat del Vaticà davant les guerres que assolen hui dia el món i, en particular, amb el genocidi que pateix la població palestina a Gaza. Trobe a faltar una veu unànime i contundent del papa actual davant aquesta barbàrie carregada de destrucció, misèria, fam, èxode i extermini de la població civil. Considere que cal anar més enllà de la solidaritat i les bones intencions que pot recollir una breu oració dominical a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Com és això que el Vaticà no pot pronunciar-se sobre si està havent-hi un genocidi a Gaza? A hores d’ara s’ha de posar el dit en la nafra. Fer ús del vocabulari que ja utilitzen més de cent cinquanta països membres de l’ONU que han declarat l’Estat Palestí, i a més anar sense mitges tintes.
Jo, com a creient i practicant, em sent orfe de paraula i fets. No són temps per a la diplomàcia vaticana, sinó més aviat per a actuar amb valentia i confiança. El papa, com a vicari de Crist i representant de Pere a la Terra, és un referent espiritual i moral per a milions de ciutadans en tot el món. Ha de ser clar i ras, a més de criticar en veu alta les actuacions bèl·liques dels mandataris que professen la religió catòlica. D’aquells que segueixen la paraula de Déu, de l’Evangeli, però que amb el seu suport econòmic, militar i mediàtic deixen que el Govern d’Israel continue massacrant sense pietat la Franja de Gaza.
Espere i desitge que el papa Lleó XIV actue de pressa i amb determinació. Que condemne amb força i sense cap mena de dubte el que està passant contra els palestins, i que ho faça anomenant la situació viscuda allà com el que és, un genocidi sense pal·liatius. Tant de bo la seua disposició no quede només en una profunda i sentida pregària. Que com a màxima autoritat i cap de l’Estat de la Ciutat del Vaticà es faça escoltar i respectar, i que obre amb mà ferma i segura. Fins i tot, que considere seriosament la possible excomunió d’algun president de govern catòlic. I, sobretot, perquè es complisca el cinqué manament, regne la pau i mai més li falte el pa nostre de cada dia a la humanitat dolenta.
Juan Bautista Tormos Capilla (IES Tierno Galván de Montcada)
