La desgràcia és molt gran, el trauma ens perseguirà dècades com ens persegueix en el record la riuada de 1957. En aquell temps, alguns polítics i periodistes conservadors com l’il·lustre periodista Martí Domínguez van perdre la feina per dir en veu alta idees que molts altres callaven. Domínguez va alçar la veu i va dir una frase en un acte públic que remenava els budells del franquisme: «Si ells callen, parlaran les pedres» (Lluc, 19:40), unes paraules i una idea que ja havia pronunciat Jesús el Messies feia dos mil anys.
Després d’aquella riuada, el periodista, que era aleshores director del diari Las Provincias, ho va repetir en el discurs de proclamació de la fallera major de València de 1958: «València, la gran silenciada. Cuando enmudecen los hombres… ¡Hablan las piedras!» I aquesta proclama contra el maltractament històric patit i sofrit pel nostre país li va costar el càrrec i la feina. Però no es va immutar i es va mantenir ferm amb la idea d’aquella proclama contra la dictadura, una dictadura que només feia any i mig que havia deixat d’afusellar al cementeri de Paterna. Domínguez, com Émile Zola en el cas Dreyfus no va callar!
El Pla Sud el pagaren els valencians amb segells de correus que costaven vint-i-cinc cèntims. I fins avui, sense parlar del Corredor Mediterrani, el túnel que ha de travessar València o el Parc Central que en bona part s’haurà de subvencionar en les llesques laterals que es comercialitzen per a construir edificis comercials i d’habitatges. Amb aquest finançament, mane qui mane, a pagar els de casa. Quina autonomia és aquesta que no ens permet recuperar el Dret Civil Valencià?
Aquesta DANA ens ha ferit les persones i el país, ens ha matat un poc a cada un de nosaltres. La primera decisió del Govern valencià havia estat el desmantellament del Servei Valencià d’Emergències perquè els nous capitans el consideraven un «xiringuito» del Botànic de Ximo Puig. No existeix un servei valencià de meteorologia propi i bona part de les informacions de l’oratge i el temps ens arriben des de fora, amb una òptica mesetària.
Existia informació des de feia setmanes del que ens venia al damunt «le ciel sur la tête». À Punt ho anunciava feia dies en titulars: «Açò no és res per al que ha de vindre!»… i no hi havia cap pla d’evacuació, cap planificació davant una possible catàstrofe. Segurament, la tripulació que dirigia la nau dels valencians pensaven que tot passaria i que la gota freda relliscaria cap a altres terres. No va ser així i la catàstrofe no ha pogut ser més gran, més dolorosa.
A mi aquest govern em recorda aquell gran vaixell de passatgers que era el Costa Concòrdia que aquell 13 de gener de 2012 es va estavellar contra una roca de la costa italiana. Va xocar i es va enfonsar en part enfront de l’illa de Giglio a la Toscana. Van morir 32 persones que viatjaven amb la seguretat que oferia l’empresa Costa Cruceros Carnival Corporation en els seus fulls publicitaris. El capità Francesco Schettino i el primer oficial Ciro Ambrosia acabaren arrestats de forma immediata. Aquell vaixell em recorda, no sé per què, el País Valencià amb més de cinc milions de passatgers que viatjaven amb la seguretat que els transmetia la publicitat i la propaganda. Un buc dirigit per un govern incapaç, inútil en el sentit més estricte, pilotat per Schettino i Ambrosio, embussat entre les aigües de rius i barrancs, sense brúixola, sense mapes ni GPS, enfonsat per la popa, inclinat a estribord, amb la línia de flotació submergida i les elits embogides remenant desesperadament el fang i el tarquim del fons de les aigües.
