Hi ha qui s’alimenta dels problemes. No parle dels sociòpates o dels especuladors en borsa —que ben bé podrien ser la mateixa persona. Parle d’aquella gent que viu de fer-se mala sang. No em malinterpreteu, açò no serà una anàlisi psicològica del trastorn obsessiu ni de la impulsivitat. Parlaré d’aquella gent que necessita lluitar contínuament contra algun dimoni.
En aquest grup de gent trobem principalment dos personatges: els col·leccionistes de victòries personals, amb un currículum ple de desastres superats i una llista enorme de medalles a l’honor i l’orgull —i, per descomptat, a la vanitat— i, els màrtirs incompresos i desconsolats que, després de cada bandera blanca o treva que els dona la vida, no descansen esperant i pensant “quant els durarà la tranquil·litat” o, en les evolucions més optimistes, “quant els durarà l’alegria”. El primer perfil és un perfil victoriós de pel·lícula de diumenge, un pseudoheroi de la vida quotidiana que mai obtindrà el seu rèdit. El segon perfil és diferent. És un bohemi sense alcohol —en principi—, un producte de la moral cristiana i el sentit de la devoció, perquè creu fidelment que “qui ha patit en la carn, ha abandonat el pecat”. Aquest perfil em preocupa més.
Dostoievski, en Apunts del subsol desintegra els pensaments d’un funcionari fracassat que escriu sobre la condició humana i el sentit de la vida. A partir de les seues reflexions podem intentar entendre i definir el nostre màrtir. El nostre màrtir no és exactament un home d’acció, simple i impulsiu. Aquest tipus, en canvi, s’assemblaria més al col·leccionista. El nostre màrtir és un personatge rebuscat que per l’efecte de la introspecció, arriba a un punt en què és incapaç de viure per inèrcia, com el protagonista de Dostoievski.
Igualment, l’anàlisi no serà senzilla perquè el nostre màrtir també té trets característics de l’home d’acció. El nostre màrtir viu de la venjança o de la lluita contra els efectes que la natura i el pas del temps tenen sobre ell. El nostre màrtir creu que és l’únic màrtir. Creu que la vida —o el Nostre Senyor— té un caprici especial amb ell o, en comptades ocasions, amb qui s’aproxima a ell. Contínuament es fa la mateixa pregunta: “per què a mi?” No és un home egocèntric, però el centre de gravetat de totes les problemàtiques del món sembla estar en el seu melic. Tampoc el podem culpar, en molts casos seria fins i tot més mereixedor de la glòria que s’autoimposa el col·leccionista de victòries. No obstant això, el nostre màrtir mai ho sabrà ni ho celebrarà. Si aconsegueix una victòria, esperarà impacientment i honestament el pròxim: “per què a mi?”
El nostre màrtir no viu tranquil, s’alimenta del dubte i, fins i tot, dels pensaments que entrellaçant-se el poden conduir cap a un altre problema. El nostre màrtir viu de la resignació i és capaç de resignar els qui l’envolten. Com canviar el nostre màrtir? El personatge de Dostoievski ens dona algunes idees: “què sap la raó? La raó sap només allò que ha tingut temps de conèixer.” Aleshores, si el nostre màrtir només ha conegut la mala sang, quin filantrop li obrirà les portes d’una nova vida? Cap. I potser millor així. Perquè el nostre màrtir no ha demanat portes, ni claus, ni redempcions. El seu dolor és casa seua i potser, l’únic lloc on encara se sent real. Tot plegat, és incomprensible.
