Veneçuela va ser un país d’acollida de refugiats polítics, de migrants a la recerca del Dorado americà. Va ser el país del poble del «Caracazo», de revoltes populars contra l’imperialisme, per la democràcia i per la sobirania popular. País de desigualtats abismals, on a una banda de les muntanyes s’obrí un oceà de «Fabeles» i a l’altre costat viu l’alta burgesia.
Veneçuela és també, una regió de Llatinoamèrica on el poble començà una via democràtica cap al socialisme anomenada «chavismo» ;que conviu, amb difícil coexistència, amb el seu antagonista de classe, la burgesia blanca proeuropea i l’alta burgesia proyanqui.
Sembla que, per a parlar amb justícia d’aquest país, cal tenir sempre aquesta percepció de les dues Veneçueles ben agarrades. I comprendre que per entendre a Veneçuela, com gairebé passa de qualsevol país, potser haurem de fer un esforç que ens implique més temps que el que li dediquem a un titular de premsa o als episodis de propaganda dels noticiers estatals. Clarament aliats, com l’estat espanyol, amb l’oligarquia i el vassallatge als petrodolars.
Podem, sense entrar amb cronologies del «Chavismo» i sense renúncies de l’estil tant de Borbó, de Pablo Iglesias, afirmar que el «madurismo» és una desviació autoritària del «Chavismo». Com també podrem assumir, sense complexos, que la via democràtica al socialisme a Veneçuela, i també a la resta de Llatinoamèrica, és una via plagada d’intervencions visibles i clandestines per part dels governs norteamericans, pronunciaments militars, deslleialtats democràtiques de les forces polítiques en contra d’aquesta via i l’oposició frontal i també alegal,més encara il·legal, dels organismes econòmics internacionals.
Cal entrar a valorar, encara que siga breument, la línia tan prima que separa un règim fallit d’un règim sabotejat. Per què és ahí, en eixa línia tan prima, on podem trobar respostes a la situació veneçolana. Elecció rere elecció, el poble veneçolà dona suport a les forces Bolivarianes i ,encara així, ens trobem amb la impossibilitat social i sobretot econòmica de tirar endavant un projecte polític degut als entrebancs d’una oligarquia, i d’un imperialisme, que ofega el desenvolupament d’un règim social i democràtic, fins a convertir-lo en una degeneració d’allò que va voler ser.
El madurisme, com a degeneració política, no és fruit, tan sols, de la impossibilitat resolutiva temporal del moviment bolivarià sinó també, i sobretot, de les condicions generades per la guerra econòmica exercida per l’oligarquia i l’imperialisme, per una banda, i per una actitud poc valenta i conservadora per part de Maduro i la burocràcia dirigent. Si aquest,no estiguera tan preocupant en conservar el poder, seu i de l’elit política i militar de l’estat, i obrira la política econòmica del país a l’esquerra veneçolana i les forces populars, l’escletxa per on transita el «Guaidanazo» es trobaria una oposició popular més activa i més frontal.
El regim «Madurista», hereu del «Chavista», dilapida l’esperança socialista i cooperativa d’un poble, amb nefastes polítiques econòmiques i socials. Aturant els processos de sobirania econòmica cooperativista i sostenint-se amb els diners del petroli. Uns errors estructurals greus, i unes polítiques conservadores, que han deixat el mercat interior en mans de l’especulació oligàrquica i les divises del petroli en mans dels americans. L’estrangulament de l’economia és el resultat d’aquestes polítiques. I la falta de valor a l’hora d’expropiar als especuladors el detonant del desencís en les classes populars.
Davant aquesta disjuntiva política representada per l’oligarquia per una banda i les forces socialistes populars per una altra, el règim s’escora cap a la dreta i decideix l’opció de l’ordre i de conservar-se en el poder, obrint la possibilitat de perdre el suport d’esquerres però mantenint així els suport de l’oficialitat militar privilegiada. Es podria dir en aquest sentit, que de no redreçar aquesta desviació autoritària ràpidament, i dins del moviment socialista, la revolució Bolivariana està tocada de mort i el colp més prop del triomf.
El moviment Bolivarià, controlat pel «Madurismo» per no explorar opcions polítiques més atrevides i per por a perdre el control des de baix o des de fora, cau de ple en la consolidació d’un estat autoritari i ofereix la possibilitat a la dreta, i al agitadors a sou, de mobilitzar-se al carrer; espai, fins ara majoritariament Bolivarià.
Es important ressenyar que si el sustent del règim bascula del poble a l’exèrcit i aquest primer és colpejat severament per les necessitats econòmiques, o bé es deixarà guanyar per la dreta colpista, o perdrà, la base social de la revolució, la il·lusió i per tant perdrà la moral necessària per a resistir i acceptar les restriccions i les dificultats a les quals s’enfrontarà i s’enfronta el poble treballador(Carestia d’aliments, hiperinflació, carestia de medicaments, i un llarg etcètera).
És vital que el moviment Bolivarià comprenga que les classes populars veneçolanes, tan sols podran superar aquesta situació de colp prolongat si entenen que els seus sacrificis estan al servei dels avanços socials i polítics del país cap al socialisme, és a dir si social, econòmicament i políticament s’avança en una via revolucionaria.
I és fonamental que el poble veneçolà prenga consciència de la cruïlla tan transcendental a la que s’enfronta. Cruïlla vital també per a tota Amèrica llatina i el socialisme internacional. O seguir caminant cap a la segona descolonització democratitzant tots els aspectes de la vida social o revertir i negar el camí ja transitat patint una reacció totalitzadora que intentarà devastar les forces polítiques i democràtiques de tot el continent.
Aquest colp d’estat, que insinua l’intervenció militar imperialista, si l’exercit o aquestes marxes Pop, falsament humanitàries, a l’estil marxa verda no l’acaben de fer possible, aprofita l’oportunitat de saber que el règim perd per l’esquerra i que els militars corruptes es venen al millor postor.
Dins del Moviment Bolivarià el «madurismo» ha de ser superat, l’autoritarisme esborrat i les energies revolucionaries immenses que ha estat gestat Veneçuela en els darrers 20 anys, han de posar-se amb valentia, firmeça i audàcia, a l’aplicació del programa revolucionari socialista. Fent desaparèixer les errades comeses, no com ha resultat de la intervenció del colp, sinó per l’apoderament del poble de Veneçuela i el redreçament del moviment Bolivarià, que mantenint tot el fet aconseguit fins hui dia en matèria de democràcia i participació, supere l’etapa corrupta i autoritària, apoderant al poble veneçolà, sense cedir ni un pam de terreny a l’oligarquia ni a l’imperialisme.
