El 23 de gener de 2019 Guaidó, enginyer de 35 anys, s’autoproclama «president encarregat» de Veneçuela durant el míting d’una manifestació multitudinària a la ciutat de Caracas. Immediatament era reconegut pels governs nord-americans d’EE.UU , Canadà i també pels llatinoamericans de Brasil, Colòmbia, Paraguai, Equador, Costa-rica, Xile, Guatemala i Argentina mentre Rússia, Xina, Cuba, Mèxic, Nicaragua, Uruguai i Turquia donaven suport a l’actual president Maduro.
La maniobra venia anunciada mediàticament d’ençà que el 5 de Gener un quasi desconegut Guaidó (Juan Gerardo Guaidó Márquez) diputat per l’estat de Vargas d’un quasi desconegut partit anomenat Voluntat Popular, assumia, per designació rotatòria, la presidència del parlament veneçolà. Aquest 5 de gener era la data del punt de partida dels mecanismes de propaganda, intel·ligència i contraintel·ligència d’un colp d’estat inserit en la nova corrent llatinoamericana de colps, en un principi desmilitaritzats, amb l’objectiu d’assolir el poder de l’estat de forma violenta o irregular però mantenint una aparença de legitimitat democràtica.
Estudiant de la Universitad Catòlica Andrés Bello (UCAB) també va fer estudis de postgrau a la Universitat George Washington dels EE.UU tenint dintre d’aquest perfil, d’home de classe mitjana fet a si mateix i anodí, l’alçada política que exigeix el seu paper d’opositor polític de palla, prescindible i utilitzable per l’oligarquia capitalista i l’imperialisme.
El Comando Sud (USSOUTHCOM), que és un dels nou comandos dels Estats Units i que abasta el sud del continent, Amèrica Central i el Carib ha enllestit la seua estratègia per a les nacions i pobles de la regió per als anys vinents. Aquest pla desenvolupa una xarxa d’organitzacions d’ajuda (USAID), d’intel·ligència i militars per defensar les vies d’accés del sud del continent americà, promovent el control regional, mitjançant la degradació de les amenaces nacionals, socials i polítiques, creant respostes rapides a qualsevol classe de crisis d’extracció imperialista -capitalista dels recursos de la regió.
Aquesta lògica imperialista, cristal·litzada en una política de terrorisme global d’estat, possibilita un clima favorable a l’establiment de governs titella; governs que afavoreixen l’espoli dels recursos i la instal·lació de bases militars i estructures socioeconòmiques proclius a l’extracció. Presentant el model sociopolític nord-americà com l’únic possible i desgastant, reduint i finalment destruint les polítiques i els governs que dificulten l’espoli o afavoreixen l’expansió d’altres imperialismes, utilitzant els països trampolins (Colòmbia, Perú, Hondures…) com a bases de desplegament i-o mans executores.
El desplegament a Llatinoamèrica d’aquesta política de colp d’estat constitucional és la resposta nord-americana a l’expansió de polítiques nacionals progressistes i socialistes impulsades per la marea originada pel moviment bolivarià a Veneçuela, sobretot, però també els tupamaros a l’Uruguai, el PT a Brasil, el MAS a Bolívia i Correa a l’Equador.
Aquests colps constitucionals utilitzen la desinformació, les mesures de contraintel·ligència i els actes terroristes desestabilitzadors, sumats a la utilització de l’argumentari constitucional o judicial, per trobar una escletxa per on transitar el fet d’accionar colpista i legitimar el canvi irregular dels governs.
Per tota Llatinoamèrica ens trobem intervencions més o menys discretes o encobertes, per exemple, a Hondures amb la intervenció militar en 2009 i la tupinada del 26 de novembre del 2017; Al Paraguai amb la destitució del President del Paraguai Fernando Lugo en el 2012 en l’anomenat colp «parlamentari»; amb el colp «institucional» contra el PT i la presidenta de Brasil Dilma Roussef en 2016; amb l’intent de deslegitimació del govern bolivià d’Evo Morales mitjançant el referèndum autonòmic de Bolívia del 2008 i els incidents de Santa Cruz protagonitzats per «la falange santacruceña» (Falange socialista Santacruceña) d’influència neonazi; també a Nicaragua amb l’iintent de destitució de Daniel Ortega per mobilitzacions dirigides per l’església, l’oligarquia, el MSR-partit republicà; a l’Equador amb el sorprenent canvi de Lenin Moreno; a Guatemala amb el colp d’estat «constitucional» anomenat colp CICIG; amb les violacions al tractat de pau a Colòmbia i els assassinats d’activistes socials i sindicals; amb l’escàndol de petrocaribe i desestabilització total i absoluta de la República d’Haití i per no citar més, el desplegament militar a L’Argentina «protegint» els hidrocarburs a la Patagònia.
En un article anterior, «el moviment Bolivarià i la revolució popular» volíem ressaltar la necessitat imperiosa de redreçar el moviment bolivarià cap a l’esquerra i la revolució veneçolana cap al poble. Entenent que el «Madurismo» com a degeneració de «Chavismo» estava entrant en una deriva autoritària i separant-se de la praxi socialista.
Separar Moviment Bolivarià de Maduro creiem que és fonamental. Però si podem considerar que el règim actual de Maduro no és socialista, també podem afirmar, sense vergonyes, que l’actual govern de Veneçuela és un govern netament antiimperialista que té, com a origen i fonament, frenar el desenvolupament de les directius imperialistes. Sent, sense cap dubte, ara com ara, el referent de lluita institucional, i popular, antioligarquic i antiimperialista del continent.
Les pressions militaristes de la colla de Lima, la infame posició de l’esquerra espanyola, la vergonyosa postura de la premsa i del govern espanyol, la hiperventilació de la dreta neofeixista (Constitucionalista) la marxa Pop de la discòrdia i sobretot la pressió econòmica de les xarxes capitalistes al poble i al govern Veneçolà, ens esperonen cap a la reflexió, a l’anàlisi i al combat.
És aclaparador pensar en la facilitat en la qual deixem de connectar fets tan evidents com el que està ocorrent al continent americà, per a resoldre que intentar connectar en la distancia ens té, obligatòriament, que ajudar també a connectar, en la mateixa mesura, amb els fets que estan succeint al nostre voltant més proper i delimitar, definir, acotar i qüestionar, també, els murs de mentides i falsedats «constitucionals» que s’utilitzen contra nosaltres.
La veritat és que Juan Guaidó és un fals líder, construït per l’imperialisme, que treballa al seu servei, representant una avançada política a tot un exèrcit d’ocupació en construcció la fi de la qual és establir a Veneçuela un govern tutelat, com en el passat, per l’Administració nord-americana. Això implica una agenda de destrucció de tots els avanços socials del «Chavismo» així com dels drets humans, de les llibertats públiques i de la democràcia al país.
Les forces oligàrquiques i els representants imperialistes ja parlen obertament de liquidar tot rastre de socialisme, de prohibir la ideologia d’esquerres mitjançant una reforma constitucional que duria a terme el govern constitucionalista de Guaidó. La sustentació la proporcionarien les tropes imperialistes una vegada que entraren al país, o bé obertament (si s’opta per la intervenció militar), o bé indirectament, si s’opta per utilitzar la falsa ajuda humanitària.
Enfront de tota aquesta guerra planificada i estratègicament dissenyada està la democràcia popular i el dret dels països, les societats i les persones a la seua lliure determinació, i a dur a terme el seu propi sistema i organització política, econòmica i social. Estan en joc la dignitat, l’emancipació, la llibertat, la independència i l’autodeterminació. Està en joc tot allò que proporciona la veritable sobirania als pobles.
El que està passant a Veneçuela és, només, que un capítol «constitucional» contra la democràcia radical i popular. El nou eix de conflicte social mundial està sent marcat a foc per la resistència dels vells règims a desaparéixer. La democràcia popular, feminista, i socialista per una banda i l’autoritarisme i la violència legalitzada dels règims decadents per una altra.
Ací tenim el nou (vell com la lluita de classes) enfrontament del segle XXI, democràcia i llibertat o legalitat i dominació. Simplificant, venen temps de feixismes encoberts i de resistències i avanços democràtics dels pobles que volen ser lliures.
