Al voltant del riu de Montnegre, conegut amb distints topònims al llarg de la seua geografia limitada, hi ha tot un terreny rural ubicat a la comarca de l’Alacantí. Aquest espai, que encara regala vistes que semblen més pròpies d’un altre temps, es troba allunyat de la gran ciutat gràcies a l’absència d’un incentiu econòmic que li permeta renovar-se generació rere generació. Una dificultat que preserva, alhora, un paisatge poc habitual a la comarca, així com la particularitat genuïna d’una sèrie de veïns que encara són d’aquest món, impregnat per la història conservada.
La setmana que ve, el dilluns, dimarts i dimecres se celebraran unes jornades a la Seu Universitària de la ciutat d’Alacant, ubicada a tocar del cèntric passeig de Canalejas, en què es repassarà la història i l’actualitat d’aquest indret. Tal com detalla el programa, l’objectiu és «donar a conèixer, a partir de testimonis orals i gràfics, diferents aspectes de la cultura i la forma de vida característica» d’aquest territori, que es concentraran, també en un llibre que es publicarà abans que acabe l’any dins la col·lecció L’Ordit de les Publicacions de la Universitat d’Alacant. Un dels coordinadors d’aquestes conferències és Jorge Payà, doctor en Dret i divulgador dels sistemes de reg vinculats al riu de Montnegre, tot un coneixedor d’aquesta zona, que la defineix com «un espai en què encara viu gent que hi ha viscut tota la vida i que manté un mode de vida que s’acaba per la manca de relleu generacional».
Payà admet que va prendre la decisió d’organitzar aquestes jornades conscient que «el dia que falten aquestes persones, ningú no podrà contar» el mode de vida que defineix la desconeguda ruralia de l’Alacantí, part de la qual s’ubica al terme municipal d’Alacant. A aquest investigador li ha cridat l’atenció, al llarg de la seua carrera acadèmica, «la gent treballadora que viu a les partides del Montnegre, que viu d’una terra que dona productes molt apreciats als mercats d’Alacant i que, tot i estar aïllats, disposaven d’una vida molt interessant amb festes particulars, espais compartits, música tradicional, rondalles, ermites i escoles per als xiquets que ja van haver de tancar. Tot això existia, però si ara hi vas veus un paisatge en runes que fa difícil pensar que aquesta vida perdurara fa menys de cinquanta anys».
De fet, l’acadèmic explica que va ser als setanta quan tota aquesta quotidianitat va acabar de desaparèixer. Un dels motius va ser el final de l’aïllament d’unes partides que fins aleshores només havien trobat eixida en una sèrie de senders rurals que conduïen cap a les carreteres nacionals, que connectaven amb localitats com Mutxamel o Xixona, i que només els nadius coneixien. En un moment donat, en canvi, es va bastir la vertebració d’aquest nucli, fet que va permetre als seus veïns abandonar-lo amb més assiduïtat i acabar traslladant-se a localitats pròximes perquè els fills tingueren més oportunitats i més accés a centres d’ensenyament. «El Montnegre va deixar de tindre escola, el metge hi va deixar d’anar, el retor cada vegada visitava les pedanies amb menys freqüència i es va perdre, en definitiva, el que era una vida de poble».
Aquest poble es divideix en quatre partides, dues d’elles ubicades al terme de Xixona –Montnegre de Dalt i Montnegre de Baix– i altres dues a Alacant –Xapitell i Culata. Entre les curiositats a destacar hi ha una de ben històrica, que és el protagonisme d’aquests terrenys en el tractat d’Almisrà de 1244, quan els regnes de Castella i d’Aragó van quedar dividits per l’anomenada línia Biar-Busot, que va deixar la zona ubicada al sud d’aquesta frontera –on hi ha nuclis tan importants com Alacant, Elx o Oriola– sota domini castellà. Payà precisa que la línia Biar-Busot passa, exactament, per aquestes partides i que ha sigut, al llarg dels anys, malgrat la rebaixa de la intensitat d’aquesta divisió fronterera el 1304 amb la sentència de Torrellas –que incorporava la zona meridional valenciana a la corona catalanoaragonesa–, motiu de disputa entre els veïns ubicats al terme de Xixona i els situats al d’Alacant. «Hi havia una gran disputa del control de l’aigua, fet pel qual els reis van denegar la possibilitat que ningú visquera en un tram concret d’aquesta zona que actualment es troba dividida entre els termes d’Alacant, Mutxamel, Xixona i Busot». Tal com el mateix acadèmic explica en un article a Alicante Plaza, la línia Biar-Busot es va mantindre com a frontera entre les governacions d’Oriola i de València, i també entre Xixona i Alacant, i les disputes pel control d’aquesta petita zona del Montnegre, distingida com «lo Contrast», van arribar a ser discutides a les Corts valencianes de l’època foral.
Els segles van anar passant amb aquesta peculiaritat, i també amb la d’un paisatge que encara es preserva amb l’aigua del riu i amb les canyes del voltant, amb cases en runes i amb nouvinguts que han trobat la pau en aquest racó de la ruralia alacantina, que conviuen amb els nadius que han vist migrar els seus fills als nuclis pròxims o més enllà. Les ermites, cuidades i emblanquinades, celebren actes esporàdics amb les festes anuals de la zona. La de Montnegre de Dalt, fins i tot, llueix ciris encesos dels veïns que encara la visiten. El sistema de reg tradicional es manté, amb una quinzena de presses «eficaces» que serveixen per a regar els bancals, que fan tornar al riu l’aigua sobrant i que manté amb vida el paisatge i les hortes. L’antiga escola de Montengre de Dalt, restaurada pels veïns, serveix per a actualitzar una vida extingida, si més no en termes d’aparença, atorgant color a una zona antiga que no vol exhibir cap símptoma d’anacronisme.
El del Montnegre és un racó que evoca un passat que molts alacantins mai no van arribar a conèixer, però que encara en tenen l’oportunitat gràcies als qui el fan sobreviure amb l’activitat agrícola i amb la resistència dels qui hi viuen.
