El debat sobre l’accés a l’habitatge i la pressió fiscal sobre les rendes més modestes va centrar una conversa enregistrada aquest mes de març en què Jordi Vizcaino va reclamar més coordinació entre administracions per desplegar les polítiques de vivenda i una revisió urgent dels criteris fiscals per adaptar-los a l’augment del cost de la vida.
Durant la intervenció, el ponent va insistir que el desenvolupament del Pla Viu no pot quedar encallat per la confrontació política entre institucions i va defensar que tant la Generalitat com el govern espanyol han de prioritzar solucions pràctiques per damunt de la disputa partidista. En aquest sentit, va reclamar que es desbloquegen els convenis necessaris perquè les ajudes puguen arribar a la ciutadania i als promotors, i va advertir que la convocatòria hauria d’estar oberta de manera permanent per evitar interrupcions en l’accés als recursos.
Jordi també va repassar algunes de les línies que, segons va explicar, inclou el pla, com ara ajudes de fins a 15.000 euros per a joves menors de 35 anys en municipis xicotets, incentius per a promotors que impulsen habitatge de lloguer i mesures vinculades a la construcció industrialitzada. Sobre aquest últim punt, va defensar que el País Valencià podria jugar un paper capdavanter en aquest model si es fan inversions que permeten consolidar una indústria de la construcció prefabricada o modular, amb terminis d’execució més curts.
Una altra de les qüestions centrals va ser la fiscalitat. Jordi va criticar que l’Estat no haja actualitzat correctament els trams de l’IRPF ni el mínim personal malgrat l’encariment sostingut de la vida. Segons va recordar, aquest mínim personal continua situat en 5.550 euros, una xifra que considera desfasada després d’anys d’inflació. En la seua anàlisi, això provoca que molts contribuents paguen més impostos encara que l’augment nominal del salari no implique una millora real del poder adquisitiu.
El mateix discurs va subratllar que aquesta situació afecta especialment les rendes del treball i les economies més ajustades, perquè la pujada de sous per compensar la inflació pot acabar arrossegant el contribuent a una tributació més alta si els llindars fiscals no s’actualitzen. Per això, va defensar la deflactació de l’IRPF com una mesura “objectiva” per mantindre la mateixa càrrega real i no com una rebaixa ideològica d’impostos.
En el tram final de la conversa, Jordi també va demanar mesures de suport per als autònoms i per al xicotet comerç, i va carregar contra la inacció institucional davant directives europees que, segons va apuntar, haurien de servir per alleujar càrregues a professionals amb facturacions baixes. El to general del missatge va combinar la crítica política amb una crida a “buscar solucions” davant problemes quotidians com l’habitatge, els impostos i la pèrdua de capacitat adquisitiva.
