Els bombers són una peça fonamental de la seguretat i la protecció civil. Actuen en incendis forestals, accidents de trànsit, inundacions, rescats i qualsevol emergència que pose en perill vides o béns. Però al País Valencià, aquest servei vital està lluny de tindre una estructura clara, coordinada i equitativa.
A diferència de Catalunya, on existeix un Cos de Bombers de la Generalitat, públic, coordinat i amb una cadena de comandament clara, al País Valencià ens trobem amb un model fragmentat en tres grans tipus de serveis:
- 1. Consorcis provincials (València, Castelló i Alacant)
- 2. Serveis municipals (com els de València, Castelló de la Plana o Alacant)
- 3. Bombers forestals dependents de la Generalitat Valenciana (SGISE)
Aquest mosaic institucional genera duplicació de recursos, desigualtats laborals, problemes de coordinació i, sovint, ineficiència en la resposta davant emergències.
Les peces del trencaclosques
1. Consorcis Provincials de Bombers
Els consorcis són entitats públiques que agrupen ajuntaments i diputacions provincials per prestar el servei en àmbits supramunicipals. Són majoritaris al món rural i suburbà.
Problemes clau:
- Dependència política de les diputacions, sovint opaques i amb falta de control democràtic directe.
- Infrafinançament crònic, especialment en zones d’interior.
- Plantilles escasses i parc de vehicles envellit.
- Denúncies constants de precarietat laboral i retallades encobertes.
2. Serveis municipals
Ciutats com València, Alacant o Castelló de la Plana tenen els seus propis cossos de bombers municipals.
Problemes clau:
- Manca de coordinació amb consorcis en actuacions limítrofes.
- Condicions laborals millors que en els consorcis, generant desigualtats entre professionals que fan la mateixa feina.
- Pressió pressupostària, amb dificultats per a renovar equipaments o ampliar plantilla.
3. SGISE – Bombers forestals
La Societat Valenciana de Gestió Integral dels Serveis d’Emergències gestiona el personal dedicat principalment als incendis forestals. És un cos que va nàixer de l’antiga VAERSA i que depèn directament de la Generalitat.
Problemes clau:
- Falta de reconeixement com a bombers funcionaris. Molts d’ells són personal laboral, amb contractes precaris.
- Condicions molt dures, amb salaris baixos i jornades extremes durant campanyes d’incendis.
- Reclamació històrica d’integració en un cos únic i públic.
Una xarxa descoordinada
Quan es produeix una emergència, la coordinació entre aquests diferents cossos no sempre és fluida. Hi ha duplicació de recursos, retards en la resposta, problemes de comandament únic i, sobretot, una falta de protocolització comuna. Tot això pot posar en perill tant la ciutadania com els mateixos efectius.
Els sindicats i les associacions professionals fa anys que reclamen una unificació del servei, sota una estructura autonòmica com tenen altres territoris de l’Estat. Però el tema ha estat sistemàticament ajornat per falta de voluntat política.
Conseqüències per a la ciutadania
- Temps de resposta desiguals segons la zona.
- Inseguretat en zones rurals que depenen de parcs amb pocs efectius.
- Retards en la modernització de materials.
- Desigualtat en l’accés a serveis de prevenció i formació en emergències.
El model català: una comparació necessària
Catalunya compta amb un únic cos de bombers autonòmic, públic i estructurat.
Això facilita:
- Gestió centralitzada i eficient dels recursos.
- Protocol únic per a tot el territori.
- Millors condicions laborals i més estabilitat.
- Formació comuna i accés unificat per oposicions.
La diferència és clara: mentre Catalunya ha apostat per un model professionalitzat, unitari i de país, el País Valencià manté una estructura arcaica, heretada del franquisme i provincialista.
Per què no tenim un cos únic de bombers al País Valencià?
La resposta és política i estructural:
- 1. El poder de les diputacions. Aquestes institucions gestionen directament els consorcis i són reàcies a perdre competències.
- 2. La Generalitat Valenciana no ha volgut (o pogut) assumir aquesta competència directa, com sí ha fet amb SGISE o amb l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències (AVSRE).
- 3. Els interessos sindicals i corporatius d’algunes branques del servei, especialment en ciutats grans o en diputacions, també han suposat frens a una integració total.
- 4. Una manca de voluntat política històrica de construir un model valencià propi, sobirà i eficient.
Reivindicacions dels professionals
Els col·lectius de bombers reclamen:
- Creació d’un Cos Autonòmic Valencià de Bombers, públic i unificat.
- Equiparació salarial i condicions laborals entre cossos.
- Més inversió en prevenció i mitjans materials.
- Estabilitat laboral i oposicions regulars.
Conclusió: una pregunta que crema
En un país que pateix incendis forestals devastadors, inundacions recurrents i emergències constants, el model actual de bombers no és eficient, ni just, ni sostenible.
Per això, la pregunta que ens hem de fer és clara:
Per què el País Valencià no té un cos únic i públic de bombers com Catalunya?
I més enllà de la pregunta, cal exigir una resposta política i un compromís real per construir un sistema d’emergències digne, unit i valencià.
