Doncs açò és exactament el que ja proposa l’actual text vigent de l’Estatut dels Treballadors (ET) en l’article 35.2: “El Govern podrà suprimir o reduir el nombre màxim d’hores extraordinàries per temps determinat, amb caràcter general o per a certes branques d’activitat o àmbits territorials, per a incrementar les oportunitats de col·locació dels treballadors en atur forçós.”
Per tant, de la mateixa manera que en l’article 35.1 de l’ET, es determina el nombre màxim d’hores extraordinàries que cal realitzar en un any sobre la jornada completa -huitanta-, en el 35.2 es legitima -amb idèntic poder normatiu que en el punt anterior- la possible reducció o supressió de tal quantitat en honor de la satisfacció del major benestar social.
És aquesta la raó per la qual, amb un nivell de 75 milions d’hores extraordinàries (pagades i no pagades) realitzades en el primer trimestre de 2015, i vora 5,5 milions d’aturats en el mercat laboral de l’Estat espanyol segons les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa, constitueix un fet singularment inaudit que encara disposant dels ressorts de caràcter legal per a reconduir la situació actual cap a la sostenibilitat, els successius poders executius hagen assajat, per contra, una deliberada inobservança de la vigent normativa legal.
Però més radicalment terrible és, no obstant açò, que la descomposició, desnaturalització i, en definitiva, corrupció de les normes, supose un catastròfic procés metabòlic que si no s’eradica en el moment oportú i ideal acabe estenent-se com el corc cap a l’interior de l’entramat social. Potser per açò, una de les conseqüències més explícites de l’actual mercat laboral siga que dels 75 milions d’hores extraordinàries realitzades en el primer trimestre de 2015, un total de 44 milions d’hores (prop del 60%) no suposara retribució alguna per al treballador, la dada més alta d’hores no pagades a l’Estat espanyol en un primer trimestre en els últims set anys.
Sembla suficientment evident, per tant, que si una sola de les polítiques aplicades al naufragi de l’Estat espanyol dels últims anys haguera d’ostentar la consideració de radical, la que precisament tindria totes les paperetes per a guanyar no seria una altra més que la constituïda per l’exasperant i negligent inoperància institucional. No és cert?
Aquest article s’ha publicat en Rebelión. Traducció La Veu del País Valencià.
