Sama Jaber és originària de Gaza, malgrat que fa anys que viu a Bèlgica, on ha destacat com una activista pels drets humans, especialment de la infància i a una atenció sanitària universal. Ha passat pel País Valencià convidada per l’ONG Paz con Dignidad per explicar la situació que es viu ara mateix a Palestina
Quina és la situació ara mateix a Gaza, després de l’octubre de l’any passat?
No ha canviat res amb l’autoanomenat acord de pau imposat per Trump. En la qüestió sanitària, que és a la que em dedique, les xifres són horroroses. Hi ha 200.000 persones que haurien de viatjar per rebre tractament fora i estan atrapades. El que queda dels hospitals només admeten 50 pacients per dia com a màxim, les forces d’ocupació israelianes bloquegen l’accés als medicaments imprescindibles, fins i tot els calmants més bàsics i molt sovint, els que hi ha, no són eficients o estan caducats. A l’hivern hi ha hagut una epidèmia de grip i no hi havia tampoc com fer-hi front. És molt desesperant perquè no podem fer res per ells.
Dones i nens han estat morint tot l’hivern de fred per viure en tendes de campanya i sense el material bàsic per escalfar-se
No ha millorat gaire, llavors.
No, per a la gent és la mateixa situació que durant la guerra. Dones i nens han estat morint tot l’hivern de fred per viure en tendes de campanya i sense el material bàsic per escalfar-se, ni a les persones i sovint ni tan sols el menjar.
Vostè treballa també en els drets de la infància. Quina és la situació específica de la xicalla?
Catastròfica. No hi ha cap altra paraula per definir-ho. Totes les escoles estan tancades. La gran majoria van ser destruïdes pels bombardeigs. Estan un any i mig sense educació. Abans de la guerra, Gaza era una de les societats més educades del món i tot açò s’està perdent. S’estan perdent molts aspectes de la vida.
Aquests xiquets i xiquetes es troben sense casa i encara que hi haguera escola tampoc crec que hi pogueren anar, perquè han d’anar a buscar llenya o menjar per a les seues famílies. Estem parlant de xiquets de tres anys que van cada dia al bosc i sovint no hi ha res, però han de seguir buscant. L’aigua és un altre problema enorme. No hi ha aigua neta, és complicadíssim trobar-ne.
I si parlem de les mares encara és més trist, no poden anar als hospitals a donar a llum i ho han de fer sense condicions i en situacions molt perilloses. En general és una situació molt dura sense les condicions mínimes per a la vida.
Les escoles, de fet, s’havien convertit en refugi i tot i així també les van bombardejar.
Sí, en cas de bombardeig, la gent a anava a els escoles, perquè eren territori de les Nacions Unides i pensaven que estarien més segurs, però no va servir de res. Eren un objectiu com qualsevol altre. Més i tot, potser.
Imagina un xiquet de tres anys que torna a casa i aquesta ha desaparegut, que no troba els pares o que ha perdut tota la família davant dels ulls.
I com afecta aquesta situació als xiquets?
És un trauma terrible que arrossegaran tota la vida. Imagina un xiquet de tres anys que torna a casa i aquesta ha desaparegut, que no troba els pares o que ha perdut tota la família davant dels ulls. El genocidi els ha marcat per sempre, no poden recordar el que era la vida normal. La meua neboda, per exemple, va aconseguir arribar a Egipte, no volia entrar als edificis perquè pensava que els bombardejarien. La meua germana la va haver de convèncer que allí no llençaven bombes. Tot el que recordava era guerra i destrucció, no entenia que allò no fora igual a tot arreu. Fins que no va eixir de Gaza no havia menjat pollastre mai a la vida. Aquest és un trauma que s’allargarà moltes generacions.
Però pareix que el moviment de Trump de declarar la “fi de la guerra” està funcionant. Es parla molt menys de Gaza i la mobilització internacional de rebuig ha baixat en intensitat.
Sí, però per això és important mantenir el focus a Gaza, malgrat tot el que està passant a altres països. Cal seguir explicant què hi està passant i denunciar-ho.
Una altra novetat de l’actual genocidi és que abans, els perpetradors sempre intentaven amagar-ho. Ara és el mateix Israel el que està difonent les seues barbaritats i en pareix orgullós.
Pense que ells veuen que poden fer el que vullguen i, a més, creuen que està bé. Ens veuen com a inferiors i no tenen cap límit. Bombardejar hospitals amb dones i xiquets dins, el que siga, han superat tots els límits imaginables per una persona humana.
Els israelians ens veuen com a inferiors i no tenen cap límit.
S’ha parlat molt de Gaza, on l’excusa d’Israel era que havia de “destruir Hamas”, però la situació a Cisjordània, on no hi ha Hamas i la resistència és més feble, també ha empitjorat molt.
Sí, cada dia tenim notícies d’expulsions de gent, pobles sencers. Els prenen o els cremen les cases, els cultius, els animals… No és una situació gaire millor.
Però allà hi ha l’Autoritat Palestina. No ha fet res per aturar l’escalada d’agressions?
No hi ha res que puga fer. Hi ha una situació d’ocupació militar i tota la responsabilitat és d’Israel. A Cisjordània, la principal diferència és que almenys hi ha personal internacional i ho poden documentar.
I quin podria ser el final a aquest genocidi? Imagine que tornar a la situació del 2023 és absurd.
No ho sé realment. És cert que tornar al 2023 no és possible, però tampoc podem fer molt més que seguir, aguantar i resistir. No tenim el poder de fer res més.
