Es diu sovint que l’ecologisme és cosa de joves. O, de vegades, amb més ínfules acadèmiques, però sense haver estudiat les enquestes amb deteniment, s’afirma que hi ha una correlació negativa entre l’edat i l’opinió favorable a la protecció del medi ambient. S’hi tracta més aviat d’un prejudici. Amb cada onada de mobilització, aquesta percepció equívoca reviscola: els darrers anys, una adolescent nòrdica ha sigut la icona més visible del moviment (cal dir, d’una altra banda, que amb mèrits sobrats). Aquest aspecte de la qüestió no és gens misteriós: mentre una reivindicació social continua en peu, de tant en tant adquireix una expressió renovada, amb matisos no repetitius, amb un component generacional de vegades prou clar: la iniciativa Divendres per al Futur, sense anar més arrere. Hi ha doncs puntualitzacions escaients, no ho negaré. Tanmateix, el tòpic em fa riure una miqueta cada vegada que es repeteix. Perquè fa mig segle que estic sentint-ho. El fet és que les persones que van establir les bases teòriques del pensament verd, allà pels anys seixantes i els primers setantes del segle passat, o bé s’han mort (moltes) o bé exhibeixen (unes quantes) una ben portada però innegable ancianitat. Les iniciadores i els iniciadors de l’activisme ecologista, fenomen que a les terres ibèriques va coincidir en el temps amb la transició a la democràcia, han accedit a la jubilació. Així que: Oh sorpresa! L’ecologisme ja té història! Fins i tot, com il·lustra aquesta exposició, té memòria…
El tòpic que associa ecologisme i joventut és persistent. La raó d’això no és gaire difícil de comprendre: quan una societat no està disposada a abordar un problema, envia el problema a l’escola. D’entrada, se l’enquadra com a pertorbació per a demà: sí, això de la degradació del medi ambient té pinta d’acabar sent un maldecap, però no encara, per ara n’hi ha prou amb tres o quatre pedaços… I, aleshores, es decideix que una nova generació, que ja estarà educada, se n’haurà d’ocupar de debò. Una generació en succeeix a una altra, el paquet educatiu esdevé més i més voluminós, les actuacions canvien només marginalment… La gestió ideològica de l’assumpte no és especialment subtil. De manera que, si algú li diu que això de l’ecologisme és una cosa sobretot de gent jove, i no de tothom, no se’n refie gens ni mica: és ben probable que, en realitat, el seu interlocutor l’estiga informant que no té la menor intenció de fer res. En aquest context, la forma de gestionar la informació es carrega de significat: aquesta exposició és oportuna, entre altres raons, perquè fa un recorregut pel passat de les denúncies dels costos ambientals del desenvolupament i de les lluites que han volgut evitar-los. Així, aprofundint en la cerca de les arrels, contribueix a dissoldre els prejudicis. I la tasca és prou urgent perquè, com diuen els activistes i confirmen els científics, no queda massa temps, si és que encara en queda.
Qui es capbussa en la memòria, tendeix a posar fites. I això, poc o molt, és sempre convencional o subjectiu. Apuntaré una selecció personal. Si calgués indicar un instant germinal, un moment d’inici, del moviment ecologista al País Valencià, una tria raonable seria la declaració promoguda per Miquel Gil Corell, el 1970, explicant que els valors naturals de la Devesa del Saler superaven als valors crematístics del desenvolupament turístic i residencial promogut pels poders de l’època. Sortosament, el farmacèutic de Massamagrell i mestre d’ecòlegs i d’ecologistes no estigué a soles, sinó que comptà amb una reduïda però qualificada companyia. Certament, els plans urbanístics previstos, cas d’haver-se dut a terme per complet, haurien causat una pèrdua greu de patrimoni natural (qualsevol pot fer-se’n una idea, amb un cop d’ull a les traces que encara són visibles enmig de la pineda). Una mobilització popular que va aplegar el moviment veïnal naixent i grups de tècnics sota la cobertura dels col·legis professionals, va aconseguir de posar-hi fre. Encara manava el dictador Franco i, per tal d’impedir la concentració de protesta que s’havia convocat, els cossos repressius al seu servei van fer ús dels mètodes habituals. Però, tot plegat, la iniciativa ciutadana “El Saler per al poble” tingué l’empenta suficient perquè, pocs anys després, amb el canvi democràtic, les decisions adreçades a aturar la urbanització i a encetar el camí cap a la protecció de l’Albufera es prengueren amb relativa facilitat i rapidesa: quan la fruita és prou madura, per ella mateixa cau.
El procés que va conduir a la protecció del Saler i l’Albufera no s’ha oblidat, està present en la memòria col·lectiva. Tanmateix, al meu parer, no s’ha dedicat l’atenció que caldria al paper que hi van jugar les associacions de veïns de l’època. El moviment veïnal va nàixer com a resposta popular als dèficits causats pel particularment desordenat creixement urbà del tardofranquisme: primer es feien els pisos i després la pavimentació del carrer, l’escola, el centre de salut i el jardí, i això només si la gent s’organitzava i ho reclamava. En ocasions, el resultat fou una mena d’ecologisme espontani, centrat en la qualitat ambiental local, exigent d’aire net i zones verdes, no expressat conscientment com a ecologia política però força efectiu. La campanya del Saler tingué aquesta característica i, així, va ser alhora ecològica i social. Va connectar la protesta front a la privatització d’un espai no urbanitzat, de platja i bosc, molt visitat per la ciutadania de l’àrea metropolitana de València, amb els primers passos de la lluita contra la degradació de l’Albufera. És cert que l’ús massiu com a zona d’esplai entra en conflicte amb la conservació dels valors naturals, però, de vegades, també la socioecologia fa camí a través de contradiccions. Les contradiccions no han desaparegut mai al parc natural de l’Albufera, la llacuna i la restinga han patit i segueixen patint agressions, però l’ecosistema s’ha pogut mantenir i encara està viu.
He esmentat un principi, i d’aleshores ençà han passat moltes coses. La floració de grups i col·lectius dels anys de la transició a la democràcia. Les marxes antinuclears a Cofrents. El treball per tal d’aconseguir la protecció dels espais naturals més singulars. La reivindicació del bosc i la reiterada alarma dels incendis. La inquietud per la pluja àcida als Ports. Les resistències a la conversió del litoral en un mur de ciment, a l’Albufereta i a tot arreu. Les revoltes de les comarques interiors contra instal·lacions contaminants i equipaments no desitjats. La hipertròfia d’infraestructures. Les formes actuals dels vells conflictes de l’aigua. La lenta comprensió que l’horta no és cap rèmora del passat sinó una garantia de sostenibilitat. Les iniciatives adreçades a salvar el territori durant el boom de la construcció, quan la societat valenciana no caminava lleugera sobre el planeta (l’any del màxim impacte, el 2004, cada Km2 de les terres valencianes va rebre 288 noves tones de ciment, quasi cinc vegades més que la mitjana europea). Les manifestacions contra el canvi climàtic… Hi ha memòria de tot això. Memòria sistemàtica i organitzada. I imatges que sovint parlen per si soles. Aquesta exposició en recull una mostra significativa, gràcies a diverses aportacions. En particular, les procedents del Fons de Documentació de la Casa Verda, una experiència extraordinària de recollida i classificació de tota mena de material informatiu sobre medi ambient. Tothom sap que empreses així no poden ser l’obra d’una sola persona. També sap tothom que, en més d’una ocasió, no haurien existit ni durat sense la tenacitat i la dedicació d’una persona. En aquest cas, de l’activista ecologista i documentalista professional Alejandro de la Cueva (sortosament, amb l’ajuda d’un grupet tenaç i dedicat de voluntaris i amb l’aixopluc d’Acció Ecologista-Agró, l’associació nascuda els anys 1980s com a confluència de les dues ànimes de l’ecologisme de la dècada anterior, l’antinuclear i la de l’esforç per la conservació dels ecosistemes). No sé si aquesta exposició hauria estat possible sense el Fons, però sens dubte hauria estat diferent i, probablement, menys completa i no tan instructiva. Gràcies a l’esmerç militant, el Fons va funcionar al llarg de gairebé trenta anys. És una llàstima que la societat valenciana haja estat incapaç de mantenir-ho viu.
Una forma plausible de sintetitzar la trajectòria seguida pel País Valencià, sota un prisma de sociologia ecològica, podria ser la següent. Fa quaranta anys, s’havia assolit un nivell relativament elevat de desenvolupament humà, de suficiència material i de llibertats, i tot això amb uns costos ambientals relativament baixos. Hi havia, a controlar i corregir, els problemes ambientals del sud: incendis forestals, desertització, erosió, algunes manifestacions d’estrès hídric pròpies de territoris semiàrids, mala gestió dels residus i contaminacions locals… Avui, el nivell de benestar humà no és massa superior: analitzat amb indicadors més subtils que els acostumats, adaptats a la mesura del benestar sostenible i a la de la igualtat socioeconòmica, caldria parlar més aviat d’estancament, i fins i tot d’un cert retrocés en alguns aspectes. I, d’una altra banda, de problemes ambientals ja no en falta cap: els del sud continuen presents i, ara, els del nord també ho estan (consum d’energia i de materials molt per damunt del que seria sostenible a nivell planetari, congestió, contaminacions «sofisticades»…). En poques paraules: pel que fa a la petjada ecològica, la societat valenciana s’ha posat sens dubte a l’altura europea. El canvi social ha anat des d’una situació en què el trànsit a la sostenibilitat podria haver sigut relativament suau, fins a una altra que comportarà indefugiblement modificacions traumàtiques.
A mesura que els costos socials i ambientals del desenvolupament han anat augmentant, s’ha produït un procés de maduració de l’ecologisme. La maduresa es caracteritza pel fet que ja no es limita a defensar allò que per definició «està a fora» (el medi ambient), sinó que incorpora una lectura pròpia, allunyada de la ideologia econòmica dominant, de molts esdeveniments socials. Al meu parer, a València, el punt culminant d’aquest procés de maduració va ser la resistència de les persones que vivien a l’horta de La Punta front al projecte de construcció d’una zona d’activitats logístiques al servei del port de València. Carmen González i les seues companyes de l’associació de veïns La Unificadora, amb la seua acció tenaç i insubornable, van traure a la llum, fent-les visibles, les interaccions, tan conflictives, entre la conservació de l’horta, la reivindicació d’una forma de vida erròniament percebuda com a residual i premoderna, les perspectives de sostenibilitat ambiental de València, la transformació del creixement econòmic en creixement antieconòmic, la hipertròfia asfixiant de les infraestructures, l’obsolescència de la fe en què les destruccions generades pel desenvolupament són sempre creatives… No és casual que la seua lluita continue sent un referent per a dues organitzacions molt definitòries de l’ecologia social d’ara mateix a València: Per l’Horta i la Comissió Ciutat-Port.
València ha iniciat 2024 amb una contradicció ben grossa, que fa esclatar qualsevol pretensió de fer compatibles el desenvolupament i la sostenibilitat: capitalitat verda i ampliació del port. Això de la capital verda és una etiqueta oficial europea que, si s’aprofita racionalment, pot fer d’estímul per a iniciatives de modernització ecològica, però que sols en la imaginació i en l’autobombo és molt més que això. L’ampliació nord és el projecte, ja aprovat pel govern espanyol, amb l’adhesió entusiasta dels poders locals i autonòmics i de les forces vives valencianes, d’una plataforma de ciment gegantina al servei d’una multinacional especialitzada en el tràfic de contenidors (una activitat l’increment de la qual és inherentment insostenible). S’hi tracta d’una agressió social i ambiental gran, amb implicacions econòmiques incertes. No és aquest el lloc per fer-ne una anàlisi detallada, però no és massa difícil: amb una dosi elemental d’informació sobre les perspectives dels fluxos d’energia i materials a escala planetària i sobre la sociologia dels barris portuaris, qualsevol persona pot traçar un quadre prou exacte. Resumit: la decisió de fer a València el port de Madrid (o, més exactament, el megaport al servei dels grans negocis de la megalòpolis del centre peninsular) implica dissenyar un futur per a la ciutat sencera de València com a barri portuari de Madrid, amb tot el que això comporta des del principi i el que acabaria comportant en un context indefugible de decreixement. El barri més empobrit i degradat dels barris del sud de la capital del Regne? Hom pot témer que es tracta exactament d’això.
Els precedents són coneguts i ja no els discuteix pràcticament ningú: les ampliacions del port pel sud van fer molt de mal al sud (Natzaret, l’horta i la comunitat humana de La Punta, la restinga arenosa de l’Albufera…). Diuen que el mal ja està fet, però els informes científics adverteixen que la nova ampliació podria fàcilment amplificar-ho. Afegint-hi una consideració sociològica elemental: si el projecte va endavant, els impactes negatius sobre els barris litorals del nord del vell llit del Túria, i al remat sobre tota València, seran semblants als que les ampliacions portuàries del segle XX tingueren sobre les terres del sud. Tal faràs, tal trobaràs. Per descomptat, semblants, ací, no vol dir iguals, sinó inevitables: encara no han posat el ciment i ja estan reactivant la pressió adreçada a construir més accessos per als camions. Així que la qüestió no és únicament que la projectada ampliació nord farà més dany encara a l’Albufera, que probablement el farà; és que farà dany a la ciutat sencera. Com sempre, l’ecologia és ecosociologia; i la sociologia, socioecologia.
El ministre responsable de l’assumpte en l’actual govern espanyol, un govern que es vanta de progressista, ha dit que l’oposició a l’ampliació nord és sobreactuació ecològica. No és cert, sinó més aviat al contrari: la població valenciana no és encara del tot conscient de com de gran és l’amenaça. Una pregunta inquietant, aleshores: Per què el govern i l’oposició, que passen per un període d’amplificació dramatitzada de tot el que els separa, estan d’acord en açò del port? Una resposta plausible: pel desig d’estar a bones amb el gran capital. Una altra resposta plausible: per progressisme. És a dir, per progressisme de l’època del canal de Suez. El mateix progressisme que ha desembocat en la descomunal crisi ecològica del present, que està posant en risc la continuïtat de la civilització. S’avança a través de contradiccions fins que comença a retrocedir-se a través de contradiccions… València, que fa poques dècades tenia possibilitats d’eixir-se’n relativament bé en matèria de sostenibilitat, s’encabota a perdre totes les opcions. I, damunt, pega la cabotada quan són altres els que li les fan perdre. L’exposició refresca la memòria sobre un munt d’esforços per tal de canviar de rumb, esforços de vegades reeixits, de vegades desfets.
Retorn a l’inici: l’ecologisme ja té història, el que no implica que no concernisca la gent jove. Sí que ho fa, perquè la translimitació ja no és una amenaça futura, sinó el context material de la vida. Fa cinquanta anys, l’ecologisme anuncià que hi ha límits al creixement. Ara, els límits ja s’han sobrepassat i això ho canvia tot. Per a tothom i, per descomptat, per a qui té la vida per davant. L’amenaça del canvi climàtic està generant una forma particular d’angoixa, a mesura que circula un missatge que fa més o menys així: «xiques, xics, ho teniu cru, venen mal dades, no teniu futur». El missatge és equívoc. Si una persona jove diu que no té futur, una persona vella que l’escolte hauria de replicar-li, tan amablement com siga capaç: Oh, no, qui no té futur soc jo! Tu potser ho tens difícil, i potser tens una part de raó en fer-nos responsables, així en general, de la dificultat; però de futur, tu en tens molt més! Tant de bo si aquesta constatació trivial fa que les noves fornades del moviment siguen més nombroses, més decidides i més clarividents!
[Article inclòs en el catàleg de l’exposició «Arxiu Ecologista. Memòria i cultura visual de l’ecologisme a València des dels anys 70», Centre Cultural La Nau de la Universitat de València.]
