El sistema de finançament autonòmic (SFA) condueix a l’asfíxia financera de l’educació i la sanitat públiques en general. En el cas de la Generalitat Valenciana (GV), des de les transferències rep de l’Estat fons insuficients per mantenir els serveis públics fonamentals. Actualment, el deute públic de la GV és de 57.993 milions d’euros (aproximadament el 43% del PIB valencià), s’ha multiplicat per 5 des del 2006 i el servei del deute (amortització més interessos) arriba al 25% del pressupost anual. S’estima que l’infrafinançament explica el 75,5% del deute acumulat. I l’esforç fiscal de la GV és tres vegades superior a la mitjana de les autonomies.
El 2001, el Consell de Política Fiscal i Financera va acordar un SFA per a les autonomies de règim comú que establia diferències de finançament per càpita de fins al 31%. La reforma de l’SFA del 2009 va donar lloc a més desequilibris. La quantia del finançament va caure un 11,3% de mitjana a totes les comunitats autònomes i va mantenir les diferències de recursos per regions. La GV va passar de rebre, en termes ajustats, el període 2002-2008, 2.780 euros per habitant, a 2.466 euros el període 2009-2019. És una situació insostenible, mantinguda per una llei de finançament autonòmic caducada fa deu anys; per això la reivindicació, històrica ja al País Valencià, d’un nou sistema de finançament que corregisca aquesta situació.
Les Corts Valencianes han aprovat tramitar una proposició de llei de «tracte just» amb els vots a favor de Compromís, del PSPV-PSOE i del PP. I el vot en contra de Vox. La llei exigeix al Govern espanyol un nou model de finançament, un fons d’anivellament transitori i un quitament del deute.
Les reaccions
El pacte de finançament per a Catalunya entre PSC i ERC, i les explicacions de la ministra Montero assegurant que el pacte permetrà un nivell de prestació de serveis semblants a tot el territori (un nou SFA) tenint en compte l’«esforç fiscal» realitzat per cada autonomia, han aixecat tota mena de reaccions. El PP, sense que hi haja acord a dins, s’oposa a l’acord. Altres (Compromís, BNG) veuen una oportunitat perquè el nou sistema contemple les seues reivindicacions. Finalment, n’hi ha que temen que s’altere el seu estatus actual.
Mas-Colell va declarar que un acord de finançament que pogués ser acceptat per totes les autonomies, hauria d’aportar un 2% del PIB (uns 30.000 milions) més a l’SFA. Això és possible mantenint els compromisos amb la UE de reduir el dèficit- i amb l’OTAN d’augmentar la despesa militar?
Interessos contraposats
Mazón ha anunciat que demanarà la convocatòria de la Plataforma per un Finançament Just, integrada per totes les forces polítiques excepte Vox, i per patronals i sindicats. Se suposa que per exigir un «tracte just». Tot i això, els membres de la plataforma representen interessos contraposats.
Mentrestant els treballadors i el poble valencià volem una millora del finançament suficient per a defensar i millorar els serveis públics, en particular la sanitat i l’educació públiques, per defensar la cultura i en particular la llengua i la cultura valencianes; Mazón, el PP i la patronal pretenen que els fons servisquen per a impulsar en gran manera l’anomenada col·laboració publicoprivada (la sanitat, els trens de rodalia i el transport públic i en general de les infraestructures) o que la GV deixe de dependre financerament del FLA (dels préstecs de l’Estat a baix interés) per passar a dependre dels «mercats financers», i a més abaixar impostos a les rendes més altes, és a dir, el model Ayuso.
Ni un SFA que augmente el finançament de les comunitats autònomes i de les que més ho necessiten, en primer lloc, està garantit, ni que els fons rebuts servisquen als interessos de la majoria social. Darrere de l’exigència d’un finançament suficient, el que s’hi apunta és una forta confrontació social avui larvada, i no només al País Valencià.
Nota: la majoria de les dades esmentades provenen de l’Ivie (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques).
