L’intent de boicot de l’alcaldessa de València, María José Catalá, a la manifestació del 8 de març, programant una mascletà a les 20 hores de forma totalment novedosa i sense cap justificació en la tradició fallera, és només el darrer exemple.
Des que Vox determina les polítiques del Partit Popular, siga via coalició de govern -com als ajuntaments de València i Castelló de la Plana i tants altres-, siga amb suport parlamentari extern, com passa a la Generalitat, s’ha incrementat l’assetjament al moviment feminista i l’abandonament de les polítiques de foment de la igualtat. Un pas enrere en una societat que hauria de millorar i progressar en ple segle XXI en base als principis d’equitat i justícia social, aplicats a la meitat o més representada per les dones, per a viure en una real igualtat entre dones i homes.
Plans en educació, sanitat o ocupació que eliminen la visió de gènere, trencament del consens contra la violència masclista, reducció de pressupostos en defensa de les víctimes d’aquesta violència… i açò sense comptar la violència simbòlica, amb la persecució, obstrucció i ocultació del llenguatge, les imatges i referents del moviment feminista i dels drets de les dones en l’espai públic.
Tota aquesta obsessió de la dreta i l’extrema dreta en les dones té dues explicacions.
La primera ideològica: el seu projecte és fer retrocedir les dones un segle, posant en dubte les conquestes de dècades en aquesta matèria i tractant de tornar a tancar-les a la cuina. Aquesta afirmació no és gratuïta. Malgrat que la propaganda ultra no ho diga així i ho neguen intentant acusar els altres de les seues pròpies polítiques, la realitat és que en els think tanks i els espais més ideologitzats de l’extrema dreta a escala global, s’explica com reinventar la figura de la tradwife -acrònim anglés “d’esposa tradicional”, bàsicament dedicada a cuinar i cuidar del marit i els fills- o es discuteix com llevar el dret de vot a les dones. Parlar d’aquests objectius pot parèixer absurd o impossible, però aquesta era una de les principals línies de debat descobertes entre les elits que es relacionaven amb Epstein. No podem menystenir l’abast de l’ofensiva reaccionària, el poder de les elits que la impulsen ni oblidar que molts debats i decisions que es plantegen als EUA ara, ens arriben ací al cap de 10 o 15 anys. Més val començar a alçar les precaucions ara que plorar llavors “perquè no es podia saber”.
La segona motivació, directament relacionada amb la primera, és purament electoral. L’extrema dreta sap que en termes purament de vots, el seu principal obstacle a l’hora d’arribar al poder és el vot de les dones, sobretot joves. Les enquestes a països de tot el món mostren com la diferència ideològica entre gèneres s’expandeix, amb uns homes joves que tiren cap a la dreta i unes dones que cada volta són més feministes i progressistes. Derrotar el moviment feminista, tornar les dones a casa i llevar-los drets tan bàsics com el vot és una de les principals batalles que l’extrema dreta ha de guanyar en el camí cap a la seua particular utopia racista i ultracapitalista. En aquests sentit cal entendre que els drets no competeixen, sinó que s’interrelacionen i es reforcen mútuament: més igualtat homes-dones, més drets laborals, més protecció ambiental, més drets per les minories com la LGTBI o els migrants i també més reconeixement lingüístic i cultural per les nacions sense estat són en realitat cares del mateix poliedre d’un món més just, pacífic i sostenible.
Els lemes de les manifestacions a València d’aquest 8 de març són “democràcia sense feminisme = barbàrie” i “Contra l’ofensiva imperialista i neocolonial, els transfeminismes defensem la vida”. Dos mostres clares d’aquesta visió global i de millora del món que el feminisme proposa.
